Dolmen al districte de Prades XI

Avui, acomiadant-nos dels Pyrénées Orientales per aquesta vegada, ens dirigim a veure un dolmen que queda lluny de les altres zones on en tenim de pendents, però ubicat dins de la zona megalítica del centre d'aquest departament que ja tenim gairebé liquidada. A més, el temps no acompanya i no podem aventurar-nos a la muntanya. Dit tot això, ens dirigim al municipi de Trévillach. Si hi arribem venint des d'Ille-sur-Tèt i Montalba-le-Château per la D2, poc després de sortir de Trévillach, al Col des Auzines, trobem un desviament a l'esquerra cap a Tarerach i Vinça per la D13. 400 metres més enllà, agafem una pista asfaltada que surt a la dreta i la seguim durant 2 quilòmetres. A aquest punt, prenem el camí de l'esquerra, en forma de pista sorrenca d'estat irregular, que ens duu fins l'inici del bosc municipal de Campoussy després de fer 1.6 quilòmetres més, on hem de deixar el cotxe (si hi anem amb un cotxe normal, és millor deixar el cotxe abans perquè el camí té trams complicats). El dolmen que busquem es troba a uns 20 metres de la pista a una zona força embardissada (recomanable dur GPS) i amb altres rocams propers.

El sepulcre de l'Eygassier o la Mort de l'Éguassier és força llarg, però estret, i no conserva la llosa de coberta a lloc, tot i que es pot veure caiguda un extrem de la cambra. Aquesta mesura uns 2.60 metres de longitud per 0.90 d'amplada, i conserva una alçada màxima de 0.64 metres. Té aparença de ser una cambra simple i es pot veure el túmul de pedruscall entre les bardisses.

La primera vegada que s'esmenta la seva existència va ser el 1950 quan el va publicar en Lluís Pericot, tot i que l'alcalde de Sournia, Lucien Piéchon, i Pierre Ponsich, ja n'havien donat referències anteriorment. Quan va ser visitat el 1964 per Jean Abélanet, es va constatar que havia estat espoliat i no es va excavar. No tenim constància de posteriors actuacions.

Per la morfologia de cista megalítica, el podríem datar al Neolític mitjà o final, però no podem assegurar res.

Acabada la visita i amb uns núvols molt foscos sobre nostre, emprenen la tornada cap a casa.

Coordenades:

L'Eygassier o Mort de l'Éguassier: UTM(ETRS89): 31T, 457715, 4727008

Poblat al districte de Narbonne II

Ja que som de vacances de Setmana Santa, ens acostem a la reserva africana de Sigean, on es poden veure força animals en semi-llibertat. Fa uns anys, nosaltres ja hi havíem estat, però vam pensar que els nens gaudirien de tenir els animals tan a prop. Després de fer un munt de cua, aconseguim entrar al recinte. Fem part de la visita en cotxe, dinem, i fem la resta de visita en cotxe... la visita a peu la deixem per a un altre dia amb menys gent, que entre la cua que hem fet per entrar i la quantitat de gent que hi ha, els nens no gaudirien gaire.

Aprofitant que els nens s'han adormit només sortir del recinte i abans d'anar a l'allotjament, ens acostem a un poblat que hi ha prop de la reserva, al mateix poble de Sigean, l'Oppidum de Pech Maho. Per a arribar-hi des de la reserva, és ben fàcil. Sortim del recinte cap a l'esquerra i seguim rectes 1.150 metres, on trobem una cruïlla a la que agafem la carretera de més a la dreta i travessem un pont. Sense deixar aquesta pista, passem la D-6009 per sota i, poc després, arribem a una carretera secundària a l'alçada d'una empresa de vins, on girem a l'esquerra. 150 metres més endavant, prenem un desviament a la dreta que va a parar a uns camps de conreu a través d'una pista, que seguim aproximadament 1 quilòmetre fins a trobar un camí a la dreta amb les indicacions grogues dels camins francesos. Seguint aquest camí uns 250 metres, arribem a un dipòsit abandonat on hem de deixar el cotxe, ja que hem arribat a les portes del poblat.

Pech Maho va ser descobert el 1913 per Henri Rouzaud, però no va ser excavat fins el 1930 pels amics de Sigean antic (Amis du Vieux Sigean) dirigits per J. Campardou. Posteriorment, Yves Solier va dirigir les excavacions oficials del 1948 al 1974. Des del 1997, les noves excavacions són dirigides per Éric Gailledrat. L'Oppidum de Pech Maho és monument nacional francès des del 1961.

Es tracta d'un poblat fortificat d'1.5 hectàrees amb triple línia de muralles que va ser ocupat des del segle VI a finals del III a.n.e., coincidint la seva fi amb la Segona Guerra Púnica. Sembla que la presència humana al poblat fou discontínua, dividida en tres etapes, que coincideixen amb la construcció de cada una de les muralles.

El poble que l'habitava era el dels Élisyques, coetanis dels pobles ibers de Catalunya, com els laietans, ceretans, etc.

Plànol extret de l'article "La fortification de Pech Maho", d'Éric Gailledrat i Alexandre Beylier

Com ja hem dit, la muralla que l'envolta presenta tres èpoques constructives diferents, el que permet confirmar les diverses ocupacions que comentàvem anteriorment. Aquesta muralla es veu un pèl desproporcionada respecte al poblat, però segurament fou edificada per a mostrar poder a més de per a defensar-se de possibles atacs. Inclús hi ha construït un camp frisi, que després en farem referència.

Dins del poblat, ens crida l'atenció un canal parcialment tapat per pedres. Es tracta d'una sèquia que es troba al carrer principal, que també és el d'accés a la fortalesa durant els segles IV - III a.n.e.

Aquest carrer era molt utilitzat per carros, com denota el desgast de la roca que hi ha més endavant pel pas de les seves rodes. Es veu molt clarament després del gir que fa a la dreta, gairebé arribant a la sortida secundària del poblat.

Inserim un plànol del poblat per a fer més fàcil la seva comprensió en el posicionament de les estances i els carrers. Es troba en francès, però, bé, no cal tenir un francès nadiu per entendre el significat de les paraules.

Extret del web oficial de Sigean: https://www.sigean.fr

Caminant pel carrer principal tot deixant els vestigis d'una torre de quart de cercle a la nostra dreta, i la sèquia darrere, entrem a l'ample carrer principal on hi ha gran quantitat d'estances a mà dreta i esquerra... és on hi ha el que sembla el centre neuràlgic del poblat... si més no, és la part més excavada amb diferència.

A aquesta zona, a la nostra esquerra, s'hi troba el que sembla ser el recinte sagrat i, a prop, s'hi han trobat diversos cranis enterrats seguint els costums de l'època.

L'avinguda principal travessa longitudinalment Pech Maho i, després de passar l'espai sagrat, ens apropa a un nombrós grup d'estances, que, segons la documentació a la que hem pogut accedir, és la zona de magatzems del poblat.

Al final d'aquest carrer, es troba la sortida o entrada secundària del poblat, amb les estances, a dreta i esquerra, dels magatzems de l'oppidum. Aquest et deixa a la part alta del turó... Vam treure el cap un moment, ja que no teníem gaire temps, i ens va semblar veure més restes de la fortificació, ja a extramurs.

Tornem pel mateix carrer cap a l'accés principal i, quan arribem a la sèquia, girem a la dreta, entrant on hi ha el gruix de cases del poblat.

De fet, pensem, i més veient imatges amb Google maps, que la zona de cases era tota la part superior del turó i fins al llindar del bosc, zona on ens trobem ara mateix.

Ja des de fora, fem una volta al recinte delimitat per a veure les restes d'una nova torre que no s'aprecia des de l'interior i, més enllà, un camp defensiu d'estil frisó, com el que trobem a la fortalesa dels Vilars d'Arbeca.

Cal dir que aquesta població va tenir contactes i influències gregues a la seva època inicial, a través d'Etrúria (a l'actual Itàlia) i Empúries, i també amb Marsella, tal com demostren les ceràmiques trobades a les diferents excavacions... tenim la prova amb aquesta copa jònica de vers el segle VI a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A aquestes excavacions, també van sorgir diverses ceràmiques indígenes sense tractar de vers els segles VI i V a.n.e.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

A la segona època d'ocupació (475/450 - 325/300 a.n.e.), va seguir mantenint contactes amb Empúries i Etrúria. Daten d'aquesta època, ceràmiques locals a torn, ceràmiques àtiques i àmfores ibèriques.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

I també un document de venda d'un vaixell, escrit a una tira de plom amb un text en grec i etrusc.

Fotografia del web http://mamediterranee.over-blog.com/

Finalment, a l'última etapa habitada (325/300 -225/200 a.n.e.), es van intensificar els contactes amb Empúries, ja que s'hi ha trobat gran quantitat de ceràmica envernissada negra de la zona de la badia Roses, ceràmica grisa de la costa catalana i àmfores de la mateixa procedència. Algunes d'aquestes peces tenen inscripcions en iber. Per a acabar de confirmar la important relació comercial amb Empúries, es documenten tres ploms escrits en llengua ibera de cap al segle III a.n.e., que, per cert, són els documents més llargs trobats a dia d'avui d'aquesta llengua. Aquests ploms en troben al Museu de Sigean.

Extret del web :https://foucautalain9.wixsite.com

Finalitzada la visita, marxem a l'allotjament a instal·lar-nos i a que els nens juguin una estona a l'aire lliure, aprofitant que fa bo i que aquesta vegada anem de càmping.

Coordenades:

Oppidum de Pech de Maho: UTM(ETRS89): 31T, 496427, 4765828

Dòlmens a Castellfollit del Boix II

Ens acostem aquesta vegada a visitar un dolmen ben formós i un parell de túmuls molt propers, però poc coneguts, ja que pertanyen a un estil arquitectònic poc comú a Catalunya. Concretament, anem al municipi de Castellfollit del Boix, però lluny del nucli, i la manera més pràctica per a arribar-hi és per l'Eix Transversal (C-25): venint des de Manresa, prenem la sortida 120 cap a Castellar i agafem la primera sortida cap a la N-141g a la rotonda que trobem poc després. Un cop a Castellar, girem a l'esquerra cap a la masia de Cal Marquet, interessant i curiosa granja de cria de perdius. Seguim la carretera asfaltada fins que, després d'uns 2500 metres, trobem la pista de sorra que duu a aquest mas. 900 metres més endavant, la pista es bifurca i prenem la branca de l'esquerra. Seguim 850 metres més per a trobar l'entrada al mas, però seguim la pista endavant per la dreta d'aquesta i aparquem una mica més endavant. Des d'allà, caminant una mica vorejant els camps de conreus, arribem al dolmen més aristocràtic, el de Can Marquet de Grevalosa, també conegut com a Can Marquet.

Es tracta d'un dolmen de tipus cambra pirinenca o dolmen simple per la seva morfologia i es pot datar entre el 2200 i el 1700 a.n.e.; tot i que ara, amb la nova datació prehistòrica, i segons Carreras i Tarrús, podria haver estat bastit entre el Calcolític i el Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Fou trobat per Miquel Cura l'any 1975, tot i que el propietari de la masia ja el coneixia de temps ençà, però creia que era una antiga cabana de vinyataires, ja que tenia unes parets de pedra en sec emmurallant les lloses megalítiques. Aquestes lloses, avui en dia visibles, conformen una cambra sepulcral de 2 metres de llarg per 1.10 d'amplada per 1.30 metres d'alçada. La cambra no conserva cap tipus de tancament o d'accés.

Miquel Cura el definia com una cambra pirinenca. A dia d'avui, 12/06/2019 i després de quasi mil sepulcres, ens permetem opinar i, sota el nostre punt de vista (aficionat), veiem les lloses massa treballades com per a catalogar-lo com a cambra pirinenca. Però cal dir, que a dia d'avui, creiem que ja es diu que és una cambra pirinenca pel fet de trobar-se on es troba.

El túmul, molt malmès, no conserva restes del cròmlec peristàltic, però sí que s'han trobat restes d'un anell que li donen un diàmetre de 7-8 metres a l'obra tumular.

L'excavació de Miquel Cura no va proporcionar cap mena de resta prehistòrica i s'ha de dir que el megàlit fou restaurat sota la seva supervisió poc després d'acabar l'excavació.

Tornem al cotxe per a avançar una mica més (1300 metres des de l'accés al mas) i, a peu, agafem un camí (més aviat corriol) a la dreta que puja cap a la Serra de Clarena, que es troba just a sobre (pensem, però, que es pot seguir endavant amb el cotxe i arribar fins els túmuls). Una vegada a la pista de sorra del replà superior, avancem uns 60 metres cap a la nostra dreta. A aquest punt, uns 10 metres a la nostra esquerra, quedarà el túmul I de la Serra de Clarena.

Aquest túmul és de forma allargada, amb 9.60 metres a la part més llarga per 6 - 6.50 metres a la part més estreta. Conté dues estructures diferenciades, una de circular feta amb mur de pedra seca i situada gairebé al centre del túmul, i una altra d'inhumació col·lectiva. La cambra circular mesura 1.80 metres de diàmetre màxim i té una alçada de 85 centímetres. Part del mur del costat nord d'aquest cercle es troba derruït, comunicant així l'estructura circular amb la zona d'inhumació col·lectiva, que es troba parcialment delimitada per 4 lloses inclinades cap a l'interior. Aquesta zona ocupa una extensió de 2 per 1 metre i va ser on es van trobar les restes òssies de 5 adults i 1 nen.

Inserim una planimetria de Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich.

Extret d'Excavacions Arqueològiques a Catalunya

Com a troballes de tipus ceràmic, es van obtenir fragments de 10 vasos de diferents mides i decoracions, mentre que es va trobar força més material ornamental, com 357 denes de collaret de càrdium (totes trobades a la zona d'inhumació), un penjoll de pecten polit de 29 mil·límetres de longitud i un fragment de punxó de coure de 48 mil·límetres de longitud. Per últim, sobre el túmul, es va trobar un nucli de sílex rosat.

Les restes humanes van permetre datar el monument pel mètode de C14, donant lloc a una temporalitat dins del Bronze antic, concretament vers el 1750 a.n.e. (amb un error de 100 anys amunt o avall).

El que no va ser tan fàcil de documentar va ser la seva tipologia, ja que es tracta d'una estructura complexa. L'estudi detallat de les restes i la seva ubicació dins del túmul porten als arqueòlegs que el van estudiar (Josep Castells, Jordi Enrich i Juan Enrich) a creure que va ser una cista o cambra pirinenca posteriorment modificada amb la creació de la cambra central de pedra seca.

Tornem a la pista per a seguir endavant uns 400 - 420 metres més. De nou a l'esquerra, però ara a uns 30 metres de la pista, trobem el Túmul II de la Serra de Clarena.

Aquest segon túmul, més modest que el seu germà, conté una cista a la que s'hi va trobar una urna funerària de perfil bitroncocònic amb digitacions impreses tapada per una llosa petita. Al costat d'aquesta urna, va aparèixer un vas trencat que devia contenir, temps ençà, l'aixovar funerari.

Podem datar aquesta estructura dins del Bronze Final III, vers el 900-650 a.n.e. Cal dir que aquesta afirmació és de l'estudi de la tomba dels anys 80 i que, a dia d'avui, no es trobaria dins d'aquesta etapa, ja que tot aquest interval d'anys pertany a l'Edat del Ferro, a banda del fet de que s'hagi trobat una urna funerària (enterrament típic de l'edat del Ferro).

Els dos túmuls van ser descoberts el 1981 per membres de la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, que van fer una prospecció per la zona després d'un incendi ocorregut l'octubre del 1980. Aquestes feines van permetre descobrir altres estructures del mateix estil a municipis propers.

Amb això, acabem la ruta, però si teniu ganes de més, podeu visitar les malmeses cistes de Cal Pessetero, més properes a Castellfollit o bé els dòlmens de Rubió, ja a l'Anoia.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Marquet de Grevalosa: 31T 386909 4617480

Túmul I de la Serra de Clarena: 31T 386393 4617199

Túmul II de la Serra de Clarena: 31T 386368 4617597

Dòlmens a Coll de Nargó I

Ruta dolmènica molt fàcil a Coll de Nargó, on podrem veure tres megàlits, dos d'ells tipus cista megalítica i un dolmen simple.

Per arribar-hi, és ben senzill: hem de sortir de Coll de Nargó per la carretera d'Isona, la L-511, i seguir-la uns 13.8 quilòmetres, on trobem una pista que surt a mà dreta, just després d'un cartell senyalitzador a "Valldarques" (que es troba a l'esquerra); curiós nom, almenys per a nosaltres. La pista és prou assequible per qualsevol cotxe: nosaltres vam anar amb un Peugeot 308 i vam arribar a peu de sepulcre. El primer dels dos que veurem, la Cista del Coll de Fau II o Cal Colau o Fossa de la Serra Freda es troba tot seguint la pista uns 850 metres. Aquí trobem un descampat a mà dreta i, a la fi del descampat i a uns 30 metres de la pista, trobem, entre els arbres, la sepultura.

Del megàlit, hem trobat que mossèn Joan Serra i Vilaró documenta una excavació l'any 1927 i presenta un dibuix en planta, fet que ens ha ajudat a poder determinar quin era el Coll de Fau I i quin el II (anàvem un pel liats). Esmenta desapareguda la coberta d'antic. 

Sabem que es tracta d'una cista megalítica que fou bastida vers el Neolític final/Calcolític recent - Edat del Bronze antic, cap el 2700-1800 a.n.e., i que conserva un túmul de pedres i terra, avui en dia resta prou aplanat i malmès a causa dels pins i les plantes arbustives que hi ha envoltant el megàlit; tot i això, encara es pot veure clarament.

Com hem dit, va ser excavat per Serra Vilaró, concretament entre els anys 1915 i 1920, i després ha rebut unes quantes re-excavacions. D'aquestes, es documenten diversos trossos informes de ceràmica a mà, un fragment d'un ganivet de sílex blanc, un braçalet de bronze (fet que determina la seva reutilització en aquesta edat) i una dena de collaret. Aquest material resta dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. També s'hi han trobat diversos fragments ossis humans que no es van recollir, ja que no eren aptes per al seu estudi antropològic.

Dibuix extret de la revista Ampurias

El 1950, el que el va estudiar fou en Lluís Pericot, incloent-lo a la seva "Tesis Doctoral", i, el 1988, Albert Villaró i Xavier Campillo l'inclouen, com el seu germà "de Fau", a l'inventari dels megàlits de l'Alt Urgell, que al final no es va publicar.

A dia d'avui, tenim més informació gràcies al compendi dolmènic de Catalunya del 2022, d'en Carreras i en Tarrús, del que n'extraiem dades de la seva morfologia: fa 2.65 metres de llarg, 1.05 metres d'ample i 62 centímetres d'alçada màxima conservada, dins d'un túmul circular  de 8-9 metres de diàmetre sense restes d'anell peristàltic.

Tornem al cotxe i seguim la pista uns 360 metres, fins on, tot fent una corba a la nostra esquerra, veiem un túmul molt ben conservat, just al seu vèrtex.

Al centre de l'obra tumular, veiem la cista megalítica del Coll de Fau I o Serrat del Guixó.

És una cista de forma rectangular de 1.80 metres de longitud per 1.55 d'amplada, que conserva una alçada de fins a 90 centímetres, però a la que li manca la coberta. Té un túmul d'uns 8/9 metres de diàmetre, amb restes de mur de contenció a la vessant nord-oest. Cal dir que fou bastida, com la seva germana, cap el Neolític final/Calcolític recent - Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

El sepulcre va ser excavat entre 1915 i 1920 pel mossèn Joan Serra i Vilaró, que en documenta diversos fragments ceràmics a mà, alguns d'ells d'estil campaniforme internacional, 1 dena discoidal de pedra blanca, 1 dentàlium i un botó d'os piramidal perforat en "V", que resten al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. També diu que va trobar diversos fragments ossis humans.

Tornem a la carretera i la seguim vers la nostra dreta, avançant 6.3 quilòmetres, fins a trobar un desviament a mà dreta direcció Els Prats, Montanissell i Sallent. 770 metres més tard, topem amb una bifurcació per la que anirem a la nostra dreta, seguint-la poc més de 500 metres fins a trobar una altra pista que surt a la nostra esquerra i que va quasi en paral·lel a la que estàvem fent. Seguint-la uns 270 metres, aturem el cotxe en una entrada d'un camp conreat que hi ha.

A peu, en dirigim a uns arbres que hi ha al cim del turó, per dir-ho d'alguna manera, que queda uns 25 metres al nord. Entre ells, cerquem i trobem el dolmen de Setcomelles.

Aquest megàlit és inèdit, o gairebé. Existeix un document del mossèn Joan Serra i Vilaró de l'any 1927 que diu que hi ha un megàlit per aquelles terres. A l'actualitat, no se'n coneix cap més per aquella contrada exacta, tot i que per què no n'hi pot haver més a la zona encara no trobats (no m'estranyaria gens)? Tot i això, el mossèn no va anar a visitar-lo.

El varen retrobar Núria Armentano, Josep Gallart, Xavier Jordana, Joan López i Assumpció Malgosa l'any 2004, mentre excavaven la cova de Sallent, que es troba sobre seu. No ha estat excavat encara, tot i que denota un clar espoli ja d'antic. La coberta i algunes lloses del megàlit o bé són soterrades o bé han desaparegut, però és evident la falta d'algunes pedres.

El que sí que podem dir és que, segons Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut, es tracta d'un dolmen simple, tipus cista. I segons Josep Tarrús i Enric Carreras és un dolmen simple bàsic, amb unes dimensions de 1.40 metres de llargada per 1 metre d'amplada i 80 centímetres d'alçada, i amb un túmul d'uns 8/9 metres de diàmetre, que conserva restes d'un mur de contenció davant de l'entrada del sepulcre. On coincideixen tots els autors és a la seva datació constructiva, d'entre el Neolític final i l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Per avui, ja n'hi ha prou, però tornarem, hi ha tanta muntanya inexplorada! Aviam si acabem com els amics Manolo Lara i la seva dona, la Fina Ranchal, que en van trobar un, no fa gaire, per la contrada, l'anomenat Bony de les Bigues.

Coordenades UTM(ETRS89):

Coll de Fau II o Cal Colau: 31T 353293 4669069

Coll de Fau I o Serrat del Guixó: 31T 353527 4668909
Setcomelles: 31T 351005 4672540

Menhirs i inscultures a La Jonquera III i Capmany II

A 2 de maig del 2015, ens dirigim cap a l'Alt Empordà per a completar la ruta Dòlmens, menhirs i cromlech de La Jonquera I, Agullana I i Capmany I. Avui, anem amb el Truk, el Pau i la Núria, i farem de nou la ruta dels Estanys de la Jonquera, visitant els menhirs que no vam veure durant la nostra primera visita.

Un cop a Capmany, ens trobem que el poble és ple de cotxes i no podem aparcar, pel que comencem a pujar per la pista cap Els Estanys i no aparquem fins ben a prop dels dòlmens de Mas Baleta. Una vegada darrere el mas (o davant depèn de com es miri, ja que som davant del camí que va a la casa), pugem pel corriol que surt en sentit oposat del mas cap al Puig de la Llosa, on trobem el menhir caigut del mateix nom.

Fou descobert el 23 de novembre del 1986 per Enric Carreras i Josep Tarrús, que el varen trobar en la posició actual. Segons ells, es tracta d'una més que possible estela construïda en granit en un entorn de pissarra, pel que en el seu moment deuria de ser traslladada a la ubicació actual.

Es tracta d'un bloc granític d'uns 2.50 metres de longitud per 1.55 d'amplada, i 66 centímetres de gruix, del que no hi ha informació de cap troballa relacionada, pel que es fa difícil atorgar-li una datació. Tot i això, donada la seva situació tan a prop del Mas Baleta i les restes de vasos campaniformes resultants de l'excavació de Mas Baleta III, es pot associar una cronologia contemporània als jaciments d'aquest mas, és a dir, entre el Neolític final i el Calcolític inicial, vers la primera meitat del III mil·lenni a.n.e. 

Inserim la planimetria que publiquen els seus descobridors a l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015".

Extret de l'article "Nous monuments megalítics a l'Alt Empordà i el Rosselló entre 1999-2015" 

Tornem al camí i passem pels dos dòlmens de Mas Baleta i el recinte megalític per a fer via cap a la ruta dels dòlmens i menhirs dels Estanys, passant pel Quer Afumat. Poc després del conjunt dolmen + menhir del Quer Afumat, arribem al menhir del Quer Afumat I, que no sé perquè ens el vam saltar a la nostra primera visita, però que ja hem col·locat a l'entrada pertinent.

Després de visitar els menhirs i dòlmens dels Estanys, dinem per la zona i tornem cap el cotxe. Ens arribem fins el càmping Les Pedres (als afores de Capmany i que des del 2021 es diu càmping l'Albera), on aparquem, i enfilem el camí marcat en groc cap a la Pedra dels Sacrificis. Passada aquesta, després d'uns 700 metres, un corriol a la dreta de la pista ens duu, en pocs metres, a l'anomenat "menhir" Vidal.

Aquest suposat menhir sembla que no és tal, sinó una roca amb gravats. Deu el seu nom a Lluís Maria Vidal, que el va trobar l'any 1914 i el va classificar com a menhir, tot i que reconeixia que tenia una forma diferent als altres. Al seu estudi, descriu els quatre símbols gravats com de tipologia ibera.

Dibuix dels gravats segons L. M. Vidal

Posteriorment, s'esmenta aquesta roca en dues publicacions més, però sense detallar-ne la seva ubicació, pel que va restar il·localitzable tot i els intents de trobar-la del GESEART. L'any 2002, però, l'Albert Aparicio, veí de Capmany, va veure els gravats a una publicació d'en Josep Tarrús i va parlar amb el GESEART per a indicar-los la ubicació, ja que anys abans ell havia trobat aquests gravats a una roca peculiar. L'any 2008, el GESEART va confirmar la retrobada d'aquest "menhir" i la seva tipologia com a roca amb gravats, no pas un menhir.

Pel que fa al roc en si, fa 1.40 metres d'alçada per 1.20 d'amplada i 0.60 de gruix a la base, amb un perímetre de 55 centímetres. Els quatre gravats, com es veu a la imatge anterior, es troben a la seva part superior i són un cercle, una ferradura, una mena de vuit i una creu. Per la seva tipologia i la proximitat a la pedra dels sacrificis, GESEART els data entre el Neolític mitjà-final i el Calcolític.

De nou a la pista, fem no arriba a 200 metres més i trobem, ara a l'esquerra, el possible menhir de la Pedra Comanera I o del Mas Armet. Personalment, d'aquest tenim dubtes, perquè no li veiem treball aparent, però bé, podria ser un simple roc aixecat humanament.

No hem trobat informació arqueològica d'aquesta pedra, però està indicada al camí i a algunes rutes, així que li fem una visita per si les mosques... Té una alçada de 1.60 metres, una amplada de 0.75 metres i un gruix de 40 centímetres.

Tornem a la pista i fem uns 600 metres més per a trobar la Pedra Comanera II. I aquest sí que dic que, per nosaltres, no és res, tant per la seva fisonomia, com pel lloc on es troba, on clarament es veu un aflorament rocós del mateix estil de pedra.

Igual que la seva germana, no hem trobat informació al respecte, però com està indicada, allà que la fotografiem i mesurem. Fa 1.52 metres d'alçada per 0.66 d'amplada i 0.36 de gruix. 

Ja de tornada, uns 150 metres abans d'arribar a la Pedra Comanera I, veiem a tocar el camí a la nostra dreta la pedra amb cassoletes del Mas Armet.

A la foto no es veuen gaire i tampoc és que en tingui moltes, però a la part dreta, just on hi ha ombra i restes d'aigua, podem localitzar dues cassoletes.

Ara sí, una vegada completada la ruta, tornem cap el cotxe i anem a reposar líquids a Capmany, que caminar, no hem caminat gaire, però suar, ho hem fet de valent!

A dia 02 de març de 2019, tornem a la zona per a visitar un dolmen descatalogat i un menhir. El jaciment descatalogat és el dolmen Vila, dins el conjunt megalític del Estanys. Fou descatalogat per l'arqueòleg Josep Tarrús a una de les seves revisions a la zona.

El que sí té molta pinta de monument megalític és el proper menhir de Llines o de Les Llines (ho hem trobat identificat de les dues maneres). Es troba al terme municipal de Cantallops i  la primera notícia que tenim d'ell és de maig del 2015, on s'esmenta la ratificació com a monòlit prehistòric per part del catedràtic en arqueologia de la Universitat de Santiago, Anton Abel Rodríguez.

Per arribar-hi, ens situem de nou a Mas Baleta i emprenem direcció nord fins a trobar una pista apta per a automòbils. A la intersecció amb el camí, girem a la dreta. Seguim pel camí fins que aquest s'acaba i de nou girem a la nostra dreta pel nou caminoi. A partir d'aquí, no recordo ben bé com ho vam fer... el més possible és que ens endinséssim pels boscos amb les coordenades en mà. Cal dir, però, que si agafes la segona pista que surt del camí a l'esquerra, com a uns 120 metres de la intersecció, i la segueixes uns 500 metres, trobes un nou camí de tractor a la dreta que duu a un camp de conreu en 50 metres més, on cal endinsar-se cap a la dreta per l'arbustiu i punxegut bosquet. El menhir es troba a 70 metres.

Però ho torno a dir, millor anar amb un GPS, ja que el monòlit es troba caigut a una zona repleta de garrics i argelaga, pel que no és fàcil d'albirar.

Del majestuós monòlit, en podem dir ben poca cosa, ja que no hem pogut trobar informació arqueològica d'ell. Ja el deuen haver estudiat, però creiem que com és "nou" encara no hi ha res publicat. Nosaltres el que veiem és un menhir d'uns 3 metres de llarg, amb una de les seves cares completament treballada. 

Tot i això, per l'altra cara està com trencat recentment, cosa que fa perdre la sensació de monòlit prehistòric.

El nostre amic Manolo va fer un estudi digne d'esment buscant antigues imatges aèries del lloc i, segons les fotografies, el menhir ja es trobava al lloc actual com a mínim el 1989.

Agrair al Manuel Lara i la Fina Ranchal la recerca que van fer i que va donar els seus fruits el 17 d'abril del 2017 quan van trobar-lo sense tenir les coordenades. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres i per la incansable recerca de monuments prehistòrics, molts d'ells donats per desapareguts o bé inèdits.

Coordenades UTM (ETRS89): 

Menhir del Puig de la Llosa: 31T 492855 4694558

"Menhir" Vidal: 31T, 491708, 4691561

"Menhir" de Pedra Comanera I o Mas Armet: 31T 491666 4691605

"Menhir" de Pedra Comanera II: 31T 491479 4691998

Pedra amb cassoletes del Mas Armet: 31T 491629 4691693

Estela-menhir de Llines o de les Llines: 31T 494343 4694128 

Poblat a Lloret de Mar II

Amb el nens, no ens podem endinsar gaire per la muntanya; és per això que últimament anem de visita a poblats... la majoria són més accessibles. I aquest dia no fallem i anem cap a Lloret de Mar, a visitar el poblat fortificat iber de Turó Rodó.

Per arribar-hi, entrem a Lloret i anem vers la GI-682 en direcció Tossa de Mar: Per ella, girem a la dreta per l'Avinguda Pau Casals, on a la fi d'aquest carrer trobem un aparcament al que deixem el cotxe. A peu, anem pel passeig marítim com si volguéssim anar a Tossa, i caminem fins a trobar una caleta, anomenada Sa Caleta Lloret. Ja a ella, ens enfilem per un camí costerut amb uns lavabos públics a l'esquerra i una zona d'estacionament de barques. Al final d'aquest "aparcament mariner", seguim unes escales que s'enfilen per la muntanya i, al seu final, a la dreta, trobem sense cap dificultat l'entrada del poblat... entrarem a ell, previ pagament de tres euros a la garita que hi ha.

Comencem la visita del poblat del Turó Rodó, on just entrar a la dreta hi ha un plafó informatiu amb detalls del poblat, i a la nostra esquerra veiem unes parets de pedra en sec construïdes guanyant el desnivell de la muntanya. I a dalt de tot del turó, una reconstrucció teòrica d'una casa ibera.

El poblat es troba en un petit turó, a forma de península, d'uns 40 metres d'alçada, pel que la localització del poblat va ser estratègicament seleccionada, o només parlant en tema defensiu i de visibilitat del territori proper, sinó perquè també la immediata cala de Sa Caleta devia de ser, com és ara, un lloc privilegiat per deixar les embarcacions que s'utilitzaven a diari.

Podem datar aquest poblat vers el segle II a.C, ja a plena romanització, quan el territori estava pacificat i altres assentaments s’estaven despoblant, com el proper Puig de Castellet (també a Lloret, que encara no hem visitat perquè només està obert a l'estiu). De fet, una de les possibles hipòtesis del seu origen és que el petit nucli de Turó Rodó fou creat per individus procedents de Puig de Castellet cercant una zona més ben comunicada i més propera al mar. Cal dir que segons les troballes obtingudes, aquest poblat fou utilitzat fins l’any 60 a.C.

Fou decobert l’any 1925 per Enric Botet i Sisó, farmacèutic de Lloret, que va localitzar les restes obrint un camí, fou excavat de l'any 2000 al 2003. Segons aquestes excavacions, el poblat es divideix en quatre zones: El sistema defensiu i l’accés al recinte, l’àrea oberta central, les set cases adossades a la part de dins de la muralla nord i les petites estances de la banda sud.

Pugem per les escales que es veuen a l'esquerra en la fotografia anterior, i arribem a la part alta del poblat, que és també on hi ha el passadís d'accés a l'interior de l'antic nucli.

A aquesta fotografia, es poden veure les restes del mur defensiu (just darrera del plafó), que té set de les deu estances del poblat adossades a ell. També s'observa una nova paret de pedra en sec d'una casa.

Caminem uns metres més i veiem el passadís d'accés a la nostra dreta.

També, clarament fortificat i de fàcil defensa. Emmurallat des del nord, est i oest, aquest té una amplada de 3 metres per 11 de llarg.

La zona de més fàcil accés del poblat és la banda nord, que era defensada per la muralla de pedres amb fang i amb una amplada d’entre 1.10 i 1.30 metres, i una alçada que en alguns punts arribava a gairebé els 2 metres; tot això, per una longitud de més de 40 metres.

Des d'on vam fer la foto del passadís i tot entrant a la "plaça" central del petit poble, topem amb una sitja.

Continuem tot rectes, com si anéssim a la reconstrucció i ens fixem que a l'altre banda, tocant el penya segat, hi ha zones planes, i una d'elles en excavació... segons un dels plafons, en aquesta zona es documenten les tres estances que ens mancaven per arribar a les deu que té el nucli.

Segons hem pogut saber, aquestes estances van ser construïdes amb posterioritat a la creació del poblat, totes elles es troben en molt mal estat de conservació degut a la degradació natural del lloc on es troben. Segons es descriu per la seva situació i morfologia, devien ser uns magatzems.

Un cop al petit mirador que hi ha just el davant de la casa reconstruïda (creada exactament igual a l'arquitectura ibera, i amb els mateixos materials), podem admirar millor les restes que hem vist només entrar al poblat.

Aquestes set estances, que podem assegurar que eren vivendes, segueixen el mateix estil constructiu. Són de forma rectangular, amb dues cambres, la principal de l'habitatge enganxada a la muralla i una petita avantsala a la qual s'accedia des de la plaça central. Les dimensions són prou grans d'entre 8.60 i 9 metres de llargada total i una amplada que varia dels 4 als 4.40 metres.

Del poblat de Turó Rodó podem assegurar que, econòmicament parlant, es dedicava bàsicament a l’agricultura (com fa pensar la sitja existent i els més que probables magatzems), la ramaderia (ja que a les excavacions s'hi han trobat restes de fauna ovina, bovina i porcina) i molt especialment en la pesca (ja que aparegueren una seixantena de pedres planes foradades utilitzades com a pesos per les xarxes). Bàsicament, era producció per a satisfer les necessitats del petit nucli, tot i que molt possiblement una part era comercialitzada.

Ja baixant per agafar el cotxe, ens desviem per un camí a la dreta que porta a una zona de descans amb una taula i hi trobem això.

No sabem si és una rèplica, si és fals, o si és original... però si ho és... quina feinada tu!!!

Coordenades:

Turó Rodó: UTM(ETRS89): 31T, 488348, 4616435
Cassoletes del Turó Rodó: UTM(ETRS89): 31T, 488358, 4616450