Dòlmens i túmuls del Monte Areo

Després d'uns dies pels Picos de Europa, ens dirigim a passar un parell més a l'oest d'Astúries. De camí, però, ens aturem a Carreño a visitar la necròpoli del Monte Areo, molt propera a Gijón. Carreño en sí, semblava fàcil de trobar, però igual que ens havien explicat al "concejo" de Cabrales, Carreño en sí no existeix... Vam sortir de l'autovia cap a Candás / Luanco, vam dirigir-nos cap a Candás sense que aparegués Carreño, així que ho vam buscar al gps, que ens va dur, per una altra carretera diferent a la mateixa sortida de l'autovia... Una vegada fet "el primo", decidim que és millor posar directament Monte Areo al gps i llavors, sense cap tipus de problemes, arribem a la muntanyeta a través de la carretera CE-6.

Un cop a Monte Areo, els dòlmens i túmuls no tenen gaire pèrdua, ja que es troben senyalitzats. En total, s'han localitzat més d'una trentena de túmuls, alguns dels quals s'han excavat i ens mostren els dòlmens o restes existents i d'altres han tornat a tapar-se. Hi ha dues zones visitables rellevants: la de Les Huelgues de San Pablo i el Cierru Los Llanos.

Com anem malament de temps i aprofitant que les pistes són boníssimes, pugem amb el cotxe fins a cadascuna de les àrees, començant per la del Cierru Los Llanos, agafant la pista cap al Monte Areo a l'alçada de Fancornio. Allà hi trobem un dolmen, unes roques amuntegades que formaven un dolmen i un parell de túmuls interessants.

Primer de tot, ens acostem al més visible del conjunt, el dolmen de Los Llanos (Monte Areo XV).

Es tracta d'un maco dolmen de corredor datat cap a l'any 3000 a.C. No hem trobat les mides del megàlit, però és una dada rellevant que la llosa de coberta pesa entorn els 2900 kg.

Davant d'ell, es troben les restes consolidades d'un dolmen que no s'ha restaurat i que ha estat espoliat diverses vegades. No té nom propi, però se l'identifica com a Monte Areo XVI.

Per les restes que el composen, sembla tractar-se d'una cambra de planta rectangular amb possible corredor d'entrada, també datat cap al 3000 a.C. No hem trobat informació sobre les dimensions del megàlit, únicament que la llosa que es veu en primer terme a la fotografia pesa uns 5000 kg.

Tornem al cotxe i anem cap al conjunt de San Pablo, on hi trobem identificats un dolmen i uns quants túmuls més.

El dolmen de San Pablo (Monte Areo VI) és una estructura simple que ha estat restaurada i s'ha tapat parcialment per un túmul, deixant només accessible l'entrada. Pel que fa a les seves dimensions interiors, la cambra té una alçada entre 1 i 1,20 metres i una amplada d'uns 2 metres.

A aquesta zona, els panells informatius ens mostren també l'existència de diversos túmuls, com el Monte Areo IV.

Les fotos no fan mai gaire justícia, així que no s'acaba d'observar la curvatura del túmul tot i que és força pronunciada.

Coordenades:

Necròpolis de Los Llanos: UTM(ETRS89): 30T, 274605, 4822900

San Pablo: UTM(ETRES89): 30T, 276705, 4823803

Ídolo de Peña Tú (Puertas de Vidiago)

Seguint per Astúries, dediquem un dia a fer zona de costa. Comencem el dia a la platja de Gulpiyuri, prop de Llanes. Es tracta d'una platja interior que val molt i molt la pena visitar en marea alta. Una imatge val més que mil paraules.

Després de fer una mica de turisme per Llanes i voltants, dinem i anem cap a l'Ídolo de Peña Tú, ubicat a Puertas de Vidiago, dins el "concejo" de Llanes. A Puertas de Vidiago, agafem la carretera A-343 en direcció a La Borbolla i, de seguida, trobem l'aparcament de l'aula didàctica de l'Ídolo de Peña Tú, on podem deixar el cotxe. Actualment, l'aula es troba tancada, però des d'allà surt el camí que ens durà fins el cim de Peña Tú i el seu ídol. És fàcil arribar ja que a totes les bifurcacions hi ha indicacions del camí correcte. A una d'elles, hi ha dos possibles camins, un de més curt i escarpat i un altre de més suau i llarg. Com començava a ploure un pèl, nosaltres vam decidir pujar pel llarg, però vam baixar pel curt i podem dir que cap camí és difícil. Des de l'aparcament fins al monument, hi ha un quilòmetre aproximadament. L'entrada és gratuïta i la visita és guiada.

En arribar, el guia va sortir del cotxe, on s'estava refugiant de les quatre gotes que queien. Ens va obrir la porta i ens va convidar a passar fins el final del recinte, des d'on s'observen unes precioses vistes de la serra de la Borbolla. Estem convençuts de que el guia està fart de començar l'explicació i que la gent se li dispersi amb les vistes, així que ha pres la decisió d'indicar a la gent que primer es mirin les vistes i després ja passar a l'explicació. Mentre observàvem la fabulosa vista, el Marc va veure un fantàstic exemplar de picot o puput en plena feina. El vam acabar admirant tots tres.

Passem a l'Ídolo de Peña Tú. Fotografia en mà, el guia ens va explicant tros a tros de la roca i el conjunt de pintures i inscultures que conté, algunes fàcils de veure, com l'ídol, i d'altres més difícils de localitzar. És difícil datar el conjunt de manera concreta, però les parts prehistòriques pertanyen a l'Edat del Bronze.

L'Ídolo de Peña Tú es troba a la dreta de la imatge, és aquest gravat vermellós que sembla un mol·lusc, i està envoltant de creus i figuretes humanes.

Aquest preciós gravat, pintat a posteriori, fa 1,10 metres d'alt i sembla ser una representació humanoide de forma molt geomètrica i senzilla. Només se li veuen clarament els ulls i el peu esquerre; la resta del cos es troba sota la vestimenta, molt pomposa i amb una coberta o possiblement una capa en tot el seu contorn. Se li diu ídol ja que sembla ser un guerrer (a l'esquerra de la figura es pot veure un gravat en forma d'espasa) i podria ser que fos una mena de monument en la seva memòria.

Completen la roca, com hem comentat, una sèrie de creus gravades, algunes d'elles posteriors a l'ídol, i alguna pintura en forma d'animal.

Inserim un calc que, després de molt buscar, extraiem del blog Mi Bitacora de Historia, on disposen d'una reproducció de l'original feta per J. Cabré. Per cert, creiem que l'original és d'un tal H. Pacheco.

Com a curiositat, un pot pensar com és que aquestes pintures i gravats que es troben a la intempèrie s'hagin conservat tan bé. Segons el guia, a aquesta zona, el vent sempre bufa en la mateixa direcció i les pintures estan col·locades a la cara que sempre queda arrecerada del vent i la pluja... digues-los "tontos".

Un últim detall és que, a la serra de la Borbolla, s'hi han localitzat més de cinquanta túmuls. Alguns d'ells han estat excavats i alguns tenen cambra funerària al seu interior, però actualment no es troben en un estat adient per a ser visitats. Cronològicament, podrien pertànyer a una època propera al 3000 a.n.e.

Coordenadas UTM(ETRS89):

Ídolo de Peña Tú: 30T 363131 4805851

Dolmen a Cangues d'Onís

Ja som a Astúries, ens allotgem a Cangues d'Onís (Cangas de Onís). La llengua asturiana no és oficial així que encara que el títol sigui en asturià, l'anomenaré en castellà, que sí que és l'oficial de la zona.

Cangas de Onís no és un poble molt gran, tot i que va ser capital del regne asturià fins l'any 774. Particularment, no és que m'agradi gaire, potser massa turístic, però sí que s'han de veure certes coses.

La primera, el Pont romà, que no és romà, és medieval (romànic), però bé, li diuen "el Puente Romano".

La creu que penja és "la Cruz de la Victoria", que és la creu que hi ha a la bandera d'Astúries.

Tothom ha vist aquest pont encara que sigui en fotografia o per la tele algun cop, és un dels emblemes de la província. A més, normalment està pleníssim de gent, nosaltres vam ser llestos i la foto la vam fer a les 7 del matí, on a tot el pont només hi és la Cris, al bell mig. Aquell dia vam fer la Ruta del Cares, Poncebos - Cain - Poncebos, uns 24 quilòmetres, en 5 hores i mitja, i calia matinar.

Tornem a Cangas de Onís després de la ruta i ens dirigim a l'ermita de "Santa Cruz".

L'ermita en si no té res de valor arquitectònic, ja que l'original va ser destruïda durant la guerra civil i el que veiem ara és una rèplica. Per a accedir-hi, s'han de pagar dos euros d'entrada per persona per visitar l'ermita, encara que dos euros no és gaire, tampoc val gaire la pena pagar-los. De tota manera, l'ermita conserva el valor històric dels fets que allà s'esdevingueren i sí té valor el que hi ha dins, el dolmen de Santa Cruz. Es troba sota l'església. És un magnífic megàlit, amb gravats i pintures rupestres a les seves parets, encara que a la fotografia malauradament no es veuen. Molt és el fer una fotografia del dolmen ja que està prohibit fer fotos dins l'ermita. Ens hauria agradat poder baixar a veure el dolmen, però tampoc es pot, pobre amb tants anys i acabar empresonat, bé, si no potser encara es trobaria sota terra. Ara la cristianització del sepulcre és evident

Es tracta d'un sepulcre d'estil dolmen simple bastit al Neolític final, de cap el 3300-3000 a.n.e. i té unes dimensions de 3 metres de llarg i 1.5 d'ample, l'alçada no l'hem trobat pas. La Viquipèdia esmenta que l'alçada de la llosa de capçalera, la dels gravats, té una alçada de 2.25 metres, i segons aquests i les pintures són típics de l'era neolítica local, com línies en ziga-zaga triangles i altres motius geomètrics, fets en pintura vermella.

Dibuix de la Asociación de Profesionales Independientes de la Arqueologia de Asturias

Tot i que en webs més oficials hem trobat que realment totes les lloses de la cambra funerària estan o pintades, o gravades, o repicades, fet que ens fa pensar en un gran reutilització en el temps, ja que són tècniques de diferents époques.

Segons referències, la antiga tomba ha estat estudiada com a mínim 5 vegades, tot i que com ja havia estat espoliada d'antic, les restes recuperades van ser mínimes. De fet només hem trobat documentada una preciosa destral de pedra polida que resta conservada al Museo Arqueològico de Asturias.

Coordenades UTM(ETRS89):

Santa Cruz: 30T 327356 4802156, sota l'ermita de Santa Cruz

Fortalesa ibèrica dels Vilars d'Arbeca

Hora de vacances, la idea és anar cap a Astúries, als "Picos de Europa" i les platges del mar Cantàbric, però anem fent ruta amb el cotxe, per així poder aprofitar a veure quelcom que ens pugui interessar... sobretot si és prehistòric. Així doncs, ens vam marcar com a parada obligatòria, Els Vilars d'Arbeca ja que passàvem no gaire lluny de l'indret.

Aquest jaciment fou descobert vers l'any 1974 per l'arqueòleg Emili Junyent, tot i que, per falta de recursos, les excavacions no s'iniciaren fins el 1985. Tenim constància, però, de que com a mínim fins el 2017 s'ha excavat cada any. Ara sabem que es tracta d'un poblat fortificat que es començà a construir a l'Edat del Ferro, vers el 775 a.n.e. i va ser abandonat cap el 325 a.n.e., sent tota una fortalesa ibera. Hi vivien unes 175 - 200 persones, que amb el pas del temps i la falta d'espai urbanitzable, van començar a crear petits poblats als cims de les muntanyes dels voltants. Possiblement per aquesta raó, es va acabar abandonant l'inexpugnable poblat, tot i que tampoc es pot obviar la possibilitat de que hi hagués una pandèmia o quelcom així.

Sí, no és el lloc habitual per bastir un poblat d'era ibera, i molt menys de l'Edat del Ferro. Es veu clarament que els seus habitants van preferir la proximitat de l'aigua, que corria pel barranc de l'Aixaragall, i els planers camps, de molt més fàcil conreu, que no al cim de les muntanyes. L'inconvenient d'establir-se a aquest lloc és que no tenien cap tipus de defensa natural, d'aquí l'immens sistema defensiu, que ocupa més del 80% del total construït: fossar, a molts espais doble i amb una contraescarpa tocant la part exterior d'aquest, que deuria fer uns 6/8 metres d'alçada, 10/11 torres defensives, més 1 o 2 de més imponent fortificant l'entrada al nucli, i un mur frisi envoltant l'hàbitat. Cal dir, que no té comparativa amb cap recinte iber català, pel que va ser declarat BCIN l'any 1988.

Però com una imatge val més que mil paraules, inserim un escanejat del full explicatiu de la visita guiada que vam fer:

Segons es documenta, els rocs per a bastir aquest poblat fortificat van ser transportat des de més de 2 quilòmetres de distància, una costosa feina per a aquests humans del ferro, que més tard van esdevenir una tribu ibera, la dels Ilergets. Segons es creu, el cabdill del poblat seria un alt càrrec militar, d'aquí l'ostentós sistema defensiu.

Començarem l'explicació del poblat des del centre i punt neuràlgic de la vida al poblat. Lloc on trobem una plaça amb una gran cisterna, folrada a raó de pedra i amb accés a la part inferior d'aquesta.

Segons es descriu a la revista sàpiens, aquest cisterna és completament diferent al que estem avesats a veure a poblats d'aquestes eres, ja que no es recollia l'aigua de les teulades de les cases. Ells descriuen un conducte, cobert per lloses a mode de claveguera, que duia l'aigua del sòl del poblat a extramurs, i aquí és on dubto, no sé si és que n'hi havia un altre o era el mateix conducte que omplia el pou amb aigua de l'Aixaragall. Fos com fos, el pou s'omplia d'aigua provinent directament del riu, que en aquelles eres passava pel barranc.

També hem trobat que a la banda inferior d'aquest pou hi havia una mina d'aigua, que em fa pensar que juntament amb el sistema de desaiguat que acabem d'esmentar, el pou-cisterna no estaria mai sec.

I també podem dir que, segons es documenta, aquest gran pou-cisterna fou utilitzat com a abocador, cosa que ha permès aportar un gran quantitat d'informació, sobre que i com menjaven aquests individus del Iber. A l'excavació, va sorgir als dos nivells inferiors, dels tres en que es divideix la sedimentació del pou, 15000 fragments ossis, corresponents un mínim de 1270 individus, d'entre ells conills, porcs, llebres, ovicàprids, gos, etc., però també van sorgir restes de peix marí, que devia arribar als Vilars tractat (fumat, salat, etc.), i pinyols de raïm o cúpules de gla. També cal dir que van sorgir gran quantitat de restes de fusta, d'entre elles una pinta amb decoració, molt bonica, i feta de boix.

Extret del pdf de les  jornades de Ponent 2015

En segon terme, ens fixem amb les estances i els seu pla urbanístic que consta d'unes dimensions de 2200 metres². Bàsicament, aquest pla era un únic carrer central, enllosat, que discorria tot seguint la portentosa muralla, amb cases a banda i banda, unes adossades al mur defensiu, fet molt típic iber, i un altre amb cases enganxades a la plaça central.

Pel que fa a les estances, se'n documenten tres tipus:

• Les primeres, les més corrents, són cases amb dues estances, una gran sala rectangular com a estança central i una altra més petita adossada al lateral.

• Les segones són un pèl més complexes i de tres estances, una més gran a la part de davant i dues més petites a la part posterior. Es creu que són els tallers-residència d'artesans.

• Les terceres són estances més reduïdes, que correspondrien a petits espais de producció, magatzems o a estables d'animals de petita i mitjana mida.

A l'interior d'aquestes estances, s'han trobat una catorzena d'enterraments rituals equins, queda prou clar que la gent d'aquest poblat es dedicava a la cria de cavalls, animal de molt prestigi a la cultura ibera, ja que servia per a tot, per a guerres, per a conrear el camp, transport de pesos, etc... També s'hi han trobat tres enterraments rituals humans per fossa, dos d'ells individuals i l'altra fossa que inclou 3 inhumacions, que van ser simultànies.

D'altra banda, també es documenten 25 enterraments rituals, de nadons, molts sota els llindars de les cases, dels que no en saben gaire cosa encara... si eren morts naturals, si eren sacrificis, etc.

I ara passem al sector més exterior, que com hem dit abans, es basa en un sistema defensiu del poblat prou complex, el doble fossar, la contraescarpa, les torres defensives, etc. Però aprofundim en dos dels elements. El primer, la torre de l'entrada. Aquesta torre, o dues torres connectades, feien de paret del passadís d'accés a l'hàbitat, deixant un espai de 1 metre d'amplada per 13 metres de llargada, fet que feia prou defensable l'entrada d'intrusos al nucli i també defensava, juntament amb la contraescarpa, el pont o rampa per accedir al poblat que hi havia sobre el fossar.

I també fem especial menció del mur frisi, que és un sistema defensiu consistent en plantar rocs de punxa a la part exterior de la muralla. Quan els atacants estaven pujant per les escales o escalant el mur i eren a dalt de tot, els habitants de la fortalesa sortien de la part de darrere del mur i els tiraven, era una mort segura. D'altra banda també servia per a dificultar l'accés dels invasors a una muralla de 5 metres d'alt per 5 metres d'amplada per 173 metres de llargada total. Cal dir que no és l'únic lloc on es pot admirar un mur frisi, però el d'aquest poblat és el més ben conservat d'Europa.

Val a dir que no podem deixar el poblat sense parlar dels grans fossars inundables, d'aquest poblat fortificat, dels que hem trobat que feien entre 18 metres i 23 d'amplada, per una profunditat d'entre 4 i 6 metres. Pel seu potencial defensiu i el seu estat conservació, aquest jaciment es considerat com a únic a Europa.

És per això que presentem la idealització del jaciment, presentada per la ruta dels ibers.

Extret de rutadelsibers.cat

Ara que ja sortim del que seria l'espai habitat del poblat, mencionar que les restes recuperades pels arqueòlegs és prou quantiosa i variada: es destaquen ceràmica grisa molt elaborada, 1 morter a mà espectacular, molins, i d'altres peces ceràmiques, diverses peces de ferro i bronze, i gran quantitat d'elements d'ornament personal, com penjolls, fíbules, braçalets, etc., també altres estris metàl·lics com a punxons, claus o ressorts, i també, com no, va sorgir una punta de sageta.

Coordenades UTM(ETRS89):

Fortalesa dels Vilars: 31T 329317 4603984

Dòlmens a Romanyà de la Selva III i voltants

Cap de setmana completet com nosaltres diem, ja que havíem quedat amb els meus "tiets" que tenen un apartament a L'Estartit, per a fer una graellada de carn i, ja que hi érem, passar el cap de setmana allà, capbussada rere capbussada a les Illes Medes. Vam aprofitar per intentar localitzar una cista que no l'aconseguíem trobar (aquest era el segon intent, més el dia que vam visitar el paradolmen. Ja entendreu perquè o dic això), i apropar-nos fins a un dolmen, proper a on nosaltres crèiem que estaria l'amagada cista. Així doncs, aparquem a Romanyà de la Selva.

En certa manera, entenc perquè no la trobàvem, la cista es troba just darrere del Paradolmen del Camp d'en Guitó, a uns dos metres baixant el desnivell (Megàlits a Romanyà de la Selva I i Santa Cristina d'Aro I), però vaja, o vas amb una fotografia de les seves restes o em sembla a mi que pots estar donant voltes fins que canviï l'estació.

Aquesta és la cista de l'Oliveret o Olivaret, com es pot imaginar pel seu nom, científicament està catalogat com una possible cista neolítica, tot i que els rocs visibles no estan treballats... a mi em crea dubtes.

Segons en Xavier Niell Ciurana, l'arqueòleg de la zona, el jaciment fou identificat per Josep Maria Almeda, durant la dècada del 1950, i va ser excavada per Lluís Esteva i Cruañas, que va recuperar, 1 fragment de fulla de sílex i 3 fragments d'un vas ceràmic de 25 centímetres.

Segons documenta la part interior, que seria la cambra sepulcral, amida 2 metres de llarg per 1.20 metres d'amplada, tot i que a dia d'avui les dimensions són difícils de mesurar degut al seu mal estat de conservació. S'ha de dir que tot i el mal estat que acabem de mencionar, sembla que la tomba disposava d'un mena de corredor, con un dolmen de corredor en "P"

Però el dubte més gran, ve amb la seva datació, ja que no es té clar de quin estil dolmènic estem parlant. La Generalitat el col·loca entre el Calcolític final i el Bronze antic, vers el 2200-1800 a.n.e. (datació paradolmènica), però si fos una cista neolítica seria molt més antiga, vers el tercer o quart mil·lenni.

Inserim la planimetria que en el seu dia va dibuixar em Lluís Esteva on es veu millor el que dèiem abans de la morfologia del corredor.

Tornem al cotxe i anem direcció el cementiri de Romanyà. A uns 100 metres del poble, agafarem un trencall asfaltat a l'esquerra. Un quilòmetre després, passarem per davant d'un tros de casa també a mà esquerra i seguirem per la carretera asfaltada uns 4 quilòmetres tenint com a objectiu un gran radar meteorològic de la Generalitat (una pilota blanca). Continuem fins que trobem dues bifurcacions a l'esquerra, just a sota del radar, allà deixem el cotxe i pugem a peu fins al radar. Es recomana pujar al mirador que hi ha just al costat d'aquest.

Baixem del mirador i agafem un corriol que surt des de la base de les escales i que en pocs metres ens durà al dolmen de Puig d'Arques.

Aquest sepulcre va ser descobert per en Pere Caner i Estrany, vers el 1950. Ha estat estudiat i documentat per una llarga llista d'arqueòlegs, però no fou fins a finals del 2001, principis del 2002 quan grup GESEART, amb l'ajut de diversos arqueòlegs i col·laboradors el va restaurar, prèvia excavació.

Segons en Carreras i en Tarrús és tracta d'una galeria catalana bastida amb pissarra, que consta d'una cambra sepulcral que amida internament 4.50 metres de llarg, 1.40 metres d'ample i una alçada de 1.80 metres. El corredor fa 3 metres de llarg per una amplada de 1.20 metres i 1 metre d'alçada.

Pel que fa al túmul és prou peculiar, ja que es documenten restes de peristàlit, que encerclava una obra de tendència circular de 16/17 metres de diàmetre, amb 3 graons a la seva superfície.

A sofert dues excavacions, de les que cal destacar la inexistència de restes antropològiques, potser degut a l'acidesa del sòl de la zona, tot i que el dolmen resta bastit sobre roca mare, també empitjorat per les continuades violacions que ha sofert el sepulcre. Però l'aixovar que va trobar Pere Caner fou prou extens; es documenten: 1 plaqueta de pissarra verdosa molt treballada, 1 fragment de raspador o ganivet de sílex, 2 puntes de sageta del mateix material i 35 fragments de ceràmica a mà. A més, a l'excavació que va fer el GESEART el 2001, aparegué un altre fragment ceràmic sense identificar, d'estil prehistòric. Tots aquests materials, són dipositats al Museu Arqueològic de Calonge.

Segons l'estil de dolmen i les restes recuperades podem afirmar que la construcció d'aquesta tomba fou entre el Neolític final i Calcolític antic, vers el 3000-2700 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de l'Oliveret o Olivaret: 31T 498370 4633801

Puig d'Arques: 31T 499777 4637468

Dòlmens, menhirs i poblat a Palau-saverdera I

Cap de setmana completet. Sortim dissabte ben d'hora i enfilem l'autopista cap a l'Alt Empordà. Primera parada: Mas Isach a Palau-Saverdera. Pugem fins dalt de tot de la urbanització, passant de llarg el poblat iber, i anem directes a veure el dolmen de Mas Bofill, ubicat al carrer de sobre del poblat, que és l'últim de la urbanització, i d'on surt un corriol a mà esquerra indicant el recorregut a fer per a visitar els dòlmens.

En poc més d'un minut, ens trobarem amb el que sembla una barraca de vinya, però que realment és el dolmen de Mas Bofill. Només en resta una part de la cambra i ha perdut la coberta, però se li va construir una paret frontal de pedra seca per tal de ser reaprofitat com a barraca.

Aquest sepulcre de corredor antic, va ser descobert per Isidre Macau al 1934, que tot i recollir dues destrals a superfície no el va excavar. Anys més tard, al 1942, August Panyella i Miquel Tarradell en feren un sondeig que va acabar amb resultat negatiu. Tot i això es pot afirmar que el sepulcre correspon al Neolític Mitjà, vers el 3500-3200 a.n.e., i té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 2.30 metres d'amplada i 1.85 metres d'alçada, del túmul que el sustenta no en queden restes visibles tot i que l'Enric Carreras i en Josep Tarrús documenten que té 9/10 metres de diàmetre

Les destrals recollides per Macau es conserven a l'Ajuntament de Palau-saverdera, sent una de corniana i l'altre d'esquist recuperada a les immediacions del dolmen. No sabem de quina de les dues es tracta però en Carreras i en Tarrús insereixen un calc al seu últim llibre.

Extret d'El Megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada

Aquesta és la part del darrera, des d'on es poden observar millor les lloses treballades que conformen la cambra sepulcral del dolmen.

Continuem muntanya amunt pel mateix corriol, seguint sempre les marques grogues recentment repintades. Després de tres o quatre minuts de pujada, depenent del ritme de cadascú, s'arriba sense pèrdua al dolmen de la Devesa, de mides considerables i molt ben conservat.

Igual que l'anterior, és un sepulcre de corredor que també fou donat publicat per primer cop per Macau l'any 1934, que aquest cop si que va excavar el jaciment, acció de la qual es documenten gran quantitat de fragments ceràmics, un tros de parietal humà i diverses restes òssies molt fragmentades. d'altra banda Panyella i Tarradell feren el mateix al 1942 trobant més ceràmica neolítica, i fragments pertanyents a tapes d'urnes funeràries, que clarament són pertanyents a l'Edat del Bronze, per tant a reutilitzacions que a patit la tomba, també a finals de l'any 1993, membres del GESEART, van trobar una dena de cal·laïta dins la cambra, i en superfície, que va ser dipositada al M.A.C. de Girona. 

Pel que es documenta, aquest megàlit fou erigit al Neolític, cap al 3500-3200 a.n.e. Els humans d'aquella era van construir un sepulcre amb una cambra funerària de 3.4 metres de longitud, per 2.4 metres d'amplada i 2.05 metres d'alçada.

Desfem el camí i tornem cap el cotxe, amb el que ens acostem al poblat neolític de Ca n'Isach, que com diu el seu nom, és a la mateixa urbanització, se situa a un lloc privilegiat a l'hora de controlar la zona. Aquest poblat va tenir tres fases d'ocupació entre el 4700 i el 2700 a.n.e. 

S'hi poden observar restes de sis cabanes, construïdes en diversos moments del Neolític, pel que sembla, totes menys una d'elles (la més moderna, del Neolític mitja-final), tenien fonaments per un dels costats i restaven obertes per l'altre, amb un porxo exterior. I un altre, la més antiga que va ser retallada a la roca, i després destruïda per construir-ne una més gran a sobre.

Fogars, sitges i, fins i tot, una cisterna.

Però bé, poder el millor per a que ens fem una idea és inserir una planimetria del jaciment, i n'hem trobat una, cercant per Internet que com no, és d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, de l'adequació per la visita que es dugué a terme entre l'any 2001 i el 2003.

Extret de L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach

Ara ens apropem al poble de Palau-saverdera i deixem el cotxe a la plaça de la Font de Dalt. Aquí comença un camí senyalitzat que ens durà en tres quarts d'hora als dòlmens de la zona del Rec de la Fontasia. Sense desviar-nos del camí, arribem en poc més de 15 minuts a la indicació del dolmen dels Escalons d'en Poet, també anomenat Riera de Fontàsia II.

Aquest malmès megàlit, va ser descobert el 8 de març de l'any 1998 per Joan Font i Font, es tracta d'un nou sepulcre de corredor, bastit en gneis. Pel que sabem no ha rebut cap tipus d'excavació arqueològica, però per la seva morfologia es pot datar al neolític mitjà, cap al  3400-3200 a.n.e. D'ell es documenten unes dimensions, pel que fa a la cambra sepulcral, de 2.30 metres de longitud, per 1.50 metres d'amplada i 1.55 metres d'alçada, i una obra tumular de 7/8 metres de diàmetre, no visible a dia d'avui.

Tornem al camí i continuem cap amunt un parell de minuts per a trobar el paradolmen d'en Poet I, també del neolític, del 3500-2700 a.n.e. No hem trobat informació sobre les seves dimensions, però es pot veure per la foto que no és gaire gran, en comparativa als anteriors sepulcres. (Perdoneu però ja no vaig poder més i hem vaig treure la samarreta, tampoc no imaginava que acabaria fent un blog de prehistòria.)

No hem trobat cap tipus d'informació arqueològica del jaciment, pel que em suposo que la era constructiva de la tomba és donada pels propers companys.

De nou al mateix camí, continuem un parell de minuts més fins al menhir d'en Poet.

Aquest menhir de granit té unes dimensions de 2.50 metres d'alçada per 80 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix màxim i segons algun autor data del IV-III mil·lenni a.n.e., tot i això a l'hora d'actualitzar l'entrada, cercant informació hem trobat que en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, desmenteixen categòricament la seva autenticitat prehistòrica, tot i que resta senyalitzat i tot.

Des d'aquí, seguint el camí que porta cap als pins de darrere el menhir, anem al paradolmen d'en Poet II, situat just sota el pi més gran.

El paradolmen, corresponent al Neolític Mitjà-final, vers el 3500-2700 a.n.e., i té una entrada força petita, però la cambra té unes dimensions gens menyspreables, 2 metres de llargada per 1.80 metres d'amplada màxima.

Igual Que el seu germà I, no hem trobat cap referència arqueològica d'ell.

Retornem al camí i seguim uns cinc minuts les marques fins al dolmen de Riera de la Fontàsia I.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que va ser localitzat el 9 d'abril de l'any 1992 per Iolanda Lluch i Josep Ortega. Es tracta d'un sepulcre de corredor que consta d' un túmul, poc visible, d'uns 7/8 metres de diàmetre, que fou bastit al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e. Les dimensions de les restes de la cambra sepulcral, atorguen unes dimensions a aquesta de 1.55 metres de longitud, 1.45 metres d'amplada, i una alçada màxima de 1.20 metres.

De tornada, el camí s'encreua amb el de la ruta dels dòlmens de la Febrosa i Sinols, però ja el farem un altre dia, que avui fa massa calor i l'itinerari sembla més dur.

Coordenades UTM(ETRS89):

Mas Bofill: 31T 511265 4684713

La Devesa: 31T 511406 4684804

Poblat neolític de Ca n'Isach: 31T 511039 4684874

Escalons d'en Poet o Riera de la Fontàsia II: 31T 513133 4684315

Paradolmen d'en Poet I: 31T 513282 4684378

Menhir d'en Poet: 31T 513262 4684364

Paradolmen d'en Poet II: 31T 513200 4684316

Riera de la Fontàsia I: 31T 513291 4684530

Dòlmens a La Selva de Mar II i El Port de la Selva II

Aquesta ruta prehistòrica ha estat una mica descafeïnada, tot i que veiem 4 dòlmens, però de caminar ben poc, crec que haurem fet a peu 2-3 quilòmetres, tot i que val a dir que la ruta preparada originalment era començant per la ruta de La Selva de Mar I, i, en baixar del Monestir de Sant Pere de Rodes, anar a visitar els megàlits.

Avui, però, ens ho prenem amb calma i ens anem una estona a la platja a El Port de la Selva i després anem a visitar els dòlmens de Mores Altes I i Mores Altes II. Agafem el cotxe i anem direcció al Monestir de Sant Pere de Rodes. A mig pujar, a un revolt molt marcat a la dreta, i a 2.9 quilòmetres d'encetar la GIP-6041, aparcarem el cotxe en un espai habilitat que hi ha a la mateixa corba. Seguim pujant la carretera, ara a peu, fins al següent revolt, aquest a mà esquerra, aquí veurem fàcilment uns monticles de pedres senyalitzant els dòlmens. Saltem la tanca de la carretera i baixem pel corriol que surt d'allà mateix. A uns seixanta metres, ens trobem amb el megàlit de Mores Altes II.

Aquest dolmen fou descobert l'any 1934 per Eusebi Rius i Antoni Costa i s'ha de dir que, a banda de l'excavació que es creu que van fer els seus descobridors (es creu perquè no hi ha cap tipus d'informació), no ens consta cap excavació oficial.

Es tracta d'un sepulcre de corredor bastit en pissarra, amb unes dimensions interiors de la cambra sepulcral de 3.5 metres de longitud, 2 metres d'amplada i 1.95 metres d'alçada. Pel que fa al corredor, es documenta que amida interiorment 3 metres de llarg, 80 centímetres d'ample i 1 metre d'alçada conservada. El megàlit es troba dins un túmul de 9/10 metres de diàmetre, sense cap resta de cròmlec peristàltic.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Acabem d'inserir una planimetria del seu estat actual, bé, si més no la que publica Tarrús a la seva tesi doctoral, que segons ell és a dia 29 del maig de 1995.

Per suposat, cal fer menció a la llosa de coberta, com hem dit, de pissarra, i amb uns gravats totalment espectaculars. Es tracta d'un reticulat de 60 cassoletes unides per reguerons, que, a més, té un cruciforme unit a ell, i a banda, aïllats d'aquest gravat central, es documenten, un altre cruciforme, un halteriforme i 11 cassoletes.

La fotografia de la coberta està bastant bé (no com les altres), però creiem que en aquest cas val la pena inserir un calc de l'elaborat conjunt, i així ho fem, introduint a l'entrada el calc dibuixat a la tesi de Josep Tarrús.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Segons Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'un sepulcre bastit al Neolític, cap al 3400-3200 a.n.e. També segons ells, aquest sepulcre és el número I de Mores Altes.

Ens trobem admirant la coberta del megàlit i veiem a pocs metres al costat d'aquest el dolmen de Mores Altes I. Mores Altes II per Tarrús i Carreras.

Aquest megàlit fou descobert per Joan Garriga, l'any 1952. Es tracta, com el seu company, d'un sepulcre de corredor també construït en pissarra. D'ell, no es documenta cap excavació, tot i que sí es diu que Emili Solà, estiuejant d'El Port de la Selva, va trobar un ganivet de sílex a inicis dels anys 80, i el dia 7 de juny de 1995, amb motiu de la neteja que varen fer membres del GESEART, van veure un forat profund a l'interior de la tomba, mostres d'una clara excavació furtiva.

La cambra sepulcral amida interiorment 2.5 metres de longitud, 0.85 metres d'amplada i 0.4 metres d'alçada, mentre que el corredor fa 2.25 metres de llarg i 70 centímetres d'ample. Es troben al centre d'una obra tumular, sense restes de cròmlec peristàltic, de 7/8 metres de diàmetre.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Aquest sepulcre fou erigit, segons Enric Carreras i Josep Tarrús, com el seu proper germà, al Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Nosaltres no ho vam veure (no ho sabíem i encara érem novells en això del megalitisme), però es documenta una cassoleta gravada a una de les seves lloses de coberta, que, per cert, eren caigudes cap als laterals del sepulcre, com a mínim així es documenta. El que sí vam veure va ser aquest forat que no sembla pas natural (part inferior esquerra de la foto). S'ha de dir també que la llosa del costat també té el mateix treball, però resta trencada.

Desfem el camí tornant al cotxe i ara anem direcció El Port de la Selva. Al poc de conduir, a un revolt molt pronunciat a mà esquerra, veurem una tanca que prohibeix l'accés a un camí. Doncs al costat dret de la tanca, surt un corriol que agafarem pujant la muntanya. Als cinc minuts d'ascens, ens creuarem amb el dolmen de la Taula dels Lladres.

Fou descobert per Romuald Alfaràs a finals del segle XIX i, tot i que ha estat visitat en nombroses vegades per diversos arqueòlegs, no es documenta cap excavació.

Morfològicament parlant, es tracta d'un sepulcre de corredor bastit amb pissarra que consta d'un túmul sense restes de cròmlec peristàltic de 8/9 metres de diàmetre. A l'interior, es pot observar una cambra, d'unes mides de 2.15 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i 1.43 metres d'alçada.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Cal fer menció especial a la llosa de coberta, que presenta un reticulat com el de Mores Altes, també prou espectacular; potser, per les dimensions no ho és tant, però jo el veig magnífic. Aquell dia amb el sol que hi havia las fotos no van quedar acceptables (ni un mínim), pel que inserim una fotografia de Josep Tarrús de la seva tesi doctoral.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

I ara, com sempre que es pot, toca inserir el calc produït per aquest autor.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

Pel que fa a la cronologia, i segons Josep Tarrús i Enric Carreras, aquest sepulcre fou bastit al Neolític, vers el 3400 - 3200 a.n.e.

Seguim el corriol amb un desnivell pronunciat, com a molt uns 3 minuts, i, a un replà, ens trobem amb el dolmen de La Mora.

Un nou sepulcre de corredor descobert per l'Enric Carreras i el Miquel Dídac Piñero l'any 1983. No es documenta cap tipus d'excavació, ni tampoc es veu clarament cap resta del túmul, que segons en Carreras i en Tarrús, deuria ser de tendència circular i d'uns 6/7 metres de diàmetre. La tomba pròpiament dita mesura 1.8 metres de longitud, 1 metre d'ample i 67 centímetres d'alçada.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs"

De nou, segons els esmentats autors, aquest sepulcre és, com els seus germans visitats avui, del Neolític, vers el 3400-3200 a.n.e.

Amb aquest sepulcre, donem per acabada la ruta d'avui i tornem a casa.

Coordenades  UTM(ETRS89):

Mores Altes II: 31T 515138 4686695

Mores Altes I: 31T 515132 4686700

Taula dels Lladres: 31T 515595 4686490

La Mora: 31T 515508 4686460