Megàlits, inscultures i alineament, a Forallac IV, Palamós II i voltants

Diumenge al matí, i com diria en Pep Guardiola, ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, ens disposem a anar cap al Baix Empordà, amb en Manolo, la Fina i en Joan. Allà hem quedat amb en Remi i en Pere per anar a fer una ruta a les ordres d'en Remi, que al ser del Club Alpí de Palamós, les Gavarres se les coneix com jo el meu menjador. En Pere al final no va venir, tenia una festa familiar o quelcom així, però bé, no crec que es veiéssim quelcom que ell no hagués vist abans, només es va perdre la caminada.

Comencem visitant la Cista de l'Abel o de Puig d'Arques, al terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Anant per la GI-664 i passat aquest últim nucli, prenem una pista de sorra a la dreta poc abans d'arribar al quilòmetre 16. Passat el mas de L'Ermità, agafem una altra pista a l'esquerra i de nou a l'esquerra a una segona bifurcació. Aparquem als peus del Puig d'Arques i pugem a peu fins la cista. Realment està bastant malmesa; la fotografia, no saps d'on fer-la per a que es vegi un mínim de l'espai interior de la tomba; a més, teníem el sol de cara i encara dificultava més el poder fer una foto decent.

Aquesta cista neolítica va ser descoberta l'any 1957 per Joan Botey i Serra i Mateu Martínez Guarro, i, segons Enric Carreras i Josep Tarrús, fou erigida vers el 3400-3000 a.n.e. Té una cambra rectangular que amida 1.90 metres de llargada, per 0.75 metres d'ample i 0.65 metres d'alçada màxima. Tot i el seu estat, conserva 4 lloses de la cambra i altres fragments de llosa que podrien ser trossos de la coberta.

El túmul artificial és circular de 8/9 metres de diàmetre i es conserva en bon estat, amb senyals de cròmlec peristàltic.

Durant les feines per a la seva adequació, es va trobar un fragment de ceràmica a mà en superfície. Tot i això, el sepulcre no s'ha excavat mai.

Baixem el turó, tornant al cotxe caminant amb una certa precaució, ja que estava ple de caçadors. Un cop al cotxe, ens dirigim pel laberint de camins de les Gavarres al menhir de la Pedra Dreta de Sant Sadurní, situada, com el seu nom indica, al mateix terme municipal. Per arribar-hi no us puc dir gaire perquè no em conec els camins com en Remi, però us puc dir que desfem el camí cap a Sant Sadurní i abans del quilòmetre 17 agafem un camí ben a prop del mas de Can Mateu de la Creu. Després recordo que vam agafar un altre camí que voreja el mas, endinsant-se al bosc. Quan portem com un mig quilòmetre per ell, el camí arriba a un pla amb una torre elèctrica. Allà aturem el cotxe, baixem d'ell i veiem a pocs metres de la torre, a l'esquerra del camí, el menhir, de forma curiosa i color blanquinós.

Aquest menhir fal·liforme és conegut d'antic, sent la primera menció, segons es documenta, per en Josep Pella i Fornals l'any 1877. Ha estat mencionat infinitat de vegades des del 1883. Aquest monòlit va ser reaixecat i reubicat durant els anys 90, ja que se sap que anteriorment es trobava dins d'un bosc de pins. Esmentar que el blanquinós roc amida prop de 1.75 metres, té una amplada de 0.85 i un gruix de 0.75 metres, i que el podem col·locar a la prehistòria vers l'era neolítica entre el 3400-2700 a.n.e.

Un cop fetes les fotos, fem els escassos deu metres al cotxe i canviant de terme municipal, tot entrant al nucli de Fitor, a Forallac, anem a cercar un dels dòlmens més peculiars que hem vist mai, el de la Carena Jonquet Vidal, perquè, de fet, no és un dolmen, en són dos!

Van ser descoberts l'any 1957 per Joan Botey i Serra i Mateu Martínez Guarro, i, realment, no hi ha cap fotografia que faci justícia al bonic sepulcre.

A la imatge anterior es veu el que seria l'accés a la cambra del sepulcre, que resta tancada per una llosa que es va col·locar en construir-hi una cista amb posterioritat.

Intentarem explicar el que nosaltres pensem a la fotografia anterior i, després inserir un croquis del sepulcre per acabar d'entendre la complexa morfologia del reaprofitat enterrament neolític, ja que, a banda de les dues tombes, el sepulcre era suportat per un túmul amb lloses radials, formant rengleres de diversos metres, pel que encara fa més dificultosa d'entendre la seva estructura.

Insereixo el croquis, extret d'una memòria de prospecció de diversos sepulcres megalítics de Josep Oriol Font Cot, que recomano cercar-la per internet i mirar-s'ho amb deteniment, és molt interessant.

Podem distingir, just al davant de la cambra principal del dolmen, la petita cista construïda a posteriori. Aquest complex dolmen té una llargada total de 4.80 metres, i a la seva cambra principal se li donen unes mides internes de 2.50 metres de llarg, 1.10 metres d'ample, amb una alçada conservada de 0.90 metres. D'altra banda, el corredor tindria una llargada de 2.30 metres, una amplada de 0.70 metres i una alçada màxima de 0.60 metres, segons l'estat actual del megàlit. Pel que fa a la cista, tindria una alçada que no superaria els 0.50 metres, una longitud de també 0.50 metres i una amplada màxima d'uns 55 centímetres. D'altra banda, es poden distingir al croquis diverses lloses tumulars radials respecte el sepulcre, inclús es veuen lloses clavades del seu cròmlec, que fa 7/8 metres de diàmetre, que Enric Carreras i Josep Tarrús documenten en el seu llibre compendi del megalitisme català.

A l'excavació de Lluís Esteva de 1965, es va trobar una ascla de sílex i un fragment de pissarra amb forma trapezoidal allisada pels costats. Aquestes troballes resten dipositades al Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

D'aquí, anem a fer una visita ràpida al dolmen de la Taula dels Tres Pagesos, que ja l'han acabat de restaurar. El resultat de les obres ens sembla prou bo, ara que podien haver tret els sacs. Per veure l'estat anterior, més informació i història del megàlit, feu clic al següent enllaç Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Fitor III.

També l'enllaç anterior serveix per ampliar la ruta amb dos jaciments més, però nosaltres avui seguim la ruta que ens havia preparat en Remi, pel que tornem al cotxe i ens dirigim al municipi de Vall-Llobrega, a cercar el dolmen de Montagut. Situat a la part alta del cim, a 269 metres d'altitud, el Remi ens hi va portar per la zona més costeruda, tot entrant al recinte de Santa Maria de Bell-lloc, que conté l'ermita i una espècie de parc, creuant un rierol i pujant entre arbres cremats.

Les restes d'un antic dolmen són evidents, i van ser descobertes per Lluís Barceló i Bou l'any 1920. Segons la informació que hem pogut localitzar, l'any 1923, Maties Pallarés l'excavà i el publicà, i des de llavors han passat quantitat d'arqueòlegs per aquestes lloses, de les que destaquem la de capçalera, on es veu perfectament el gravat d'una creu, just a sobre d'una "B" molt més moderna.

També a una de les lloses caigudes, hi ha una cassoleta aïllada, em penso que és a aquest roc caigut que hi ha la dreta del que seria el corredor.

La tomba en sí es tracta d'un sepulcre de corredor, molt possiblement una galeria catalana, que consta d'una cambra de 0.50 metres de llarg, 1.25 metres d'ample i 1.30 d'alçada, que es troba dins d'una obra tumular de tendència circular sense restes de cròmlec peristàltic de 8/9 metres de diàmetre.

L'excavació de Pallarés va donar a llum diverses troballes que foren dipositades a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya, de les que es documenten: sis fragments de ceràmica llisa a mà i una ascla de sílex fosc.

Segons en Carreras i en Tarrús, aquest sepulcre seria datat vers finals del Neolític, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguint a en Remi, comencem la baixada del Montagut, per l'altra carena, però quan encara érem a la plana de dalt del cim, ens va portar a veure una cosa ben curiosa per ser allà dalt de la muntanya.

 

Sembla una sitja medieval. Es troba al bosc de l'esquerra del corriol que creua el Montagut, amb la direcció que portàvem nosaltres, és clar.

Tornem al corriol i comencem la baixada del cim, que déu n'hi do com baixa també! Seguim el corriol, que, per cert, van obrir en Pere i en Remi per una de les caminades del Club Alpí de Palamós, creuant els boscos fins que aquest acaba en un camí més ample. Seguirem aquest camí cap a l'esquerra i, en no gaire, a una corba, trobarem un senderó a l'esquerra que voreja el Montagut i un camí ample a la dreta. Seguim pel camí ample fins que veiem un corriol a la dreta, no gaire definit, que ens durà a les inscultures de Montagut Petit. Ens sembla recordar que el corriol no estava senyalitzat, però, si t'hi fixes, es veu el cartell col·locat als mateixos rocs gravats.

Quines inscultures! Em penso que és un dels conjunts de cassoletes i reguerons més bonics que hem vist.

A observar la profunditat de les cassoletes del primer roc.

I a la foto següent dels rocs II i III, on el que crida més l'atenció és el gran nombre d'inscultures, tot i que n'hi ha alguna que certament també es prou profunda.

Aquest magnífic conjunt, com posa al cartell, és datat al Calcolític vers el 2200-1800 a.n.e., datació que s'ha fet per mitjà de comparatives a megàlits de la zona, amb la mateixa tipologia de gravats. Per tant, com nosaltres també som de la creença, com molts arqueòlegs, d'endarrerir uns 500 anys les eres a Catalunya, sobretot fent comparativa amb França sud i el nord-est d'Aragó, Nafarroa i Euskadi, aquests gravats serien Calcolítics, però del 2700 al 2200 a.n.e.

Allà mateix vam devorar els entrepans i vam començar la tornada. No vam tornar a pujar el Montagut, però vam anar desfent el camí, tot agafant el senderó, que havíem vist abans.

Seguint el corriol, tot saltant arbres caiguts que ens barraven el pas, arribem gairebé a la plana de baix, que hem dit que era tipus parc, i aquí és on fem la nostra última visita del dia. Per tornar al cotxe, quan petem al camí principal, hauríem d'anar cap a la dreta, però, anem uns metres cap a l'esquerra per visitar les ruïnes del Castell de Vila-romà.

Aquest castell era una fortalesa documentada l'any 1276, tot i que diversos autors es "barallen" per la data aproximada de la seva construcció... per tant, el millor i més segur és datar-lo amb la seva publicació i documentació. El que també se sap segur és que ha tingut diversos amos, tots ells il·lustres de la història catalana o catalano-aragonesa. El final d'utilització d'aquesta magnífica fortalesa fou vers l'any 1812, quan, en plena ocupació francesa, la fortalesa va ser dinamitada; des de llavors, els murs continuen aguantant la força de la Tramuntana.

Ara sí, tornem a l'ample camí principal i anem cap al cotxe, ens acomiadem d'en Remi, que es queda a Palamós, i tirem cap a casa.

Però un parell d'anys després, exactament el dia 13 de gener del 2018, tornem a la zona per intentar veure l'únic alineament documentat a Catalunya, que amb l'incendi del 14 de març del 2014, es va retrobar. I sí que el vam localitzar, encara que només fos un tros, ara ja amb el sotabosc prou crescut, però el vam identificar ràpidament.

No és el típic alineament bretó, però bé, alineament és. Es troba a la muntanya del davant del dolmen de Montagut. Per apropar-nos a l'alineament, és ben fàcil, es troba al costat d'una pista que es pot fer amb cotxe. De fet, s'esmenta que, molt possiblement, la creació d'aquesta pista va destrossar part del monument. Anem com si tornéssim a visitar el dolmen de Montagut, i allà on vam deixar el cotxe fa dos anys, just passar el santuari, virem a l'esquerra i seguim la pista. Als 260 metres, on la pista es bifurca, nosaltres seguirem per la nostra dreta i continuarem per aquí fins a desembocar a una altra pista en la que haurem de decidir si esquerra o dreta. Virarem a la dreta i, uns 350 metres després, girarem de nou, aquest cop a l'esquerra. Seguirem tot rectes per ella uns 500 metres, on deixarem el cotxe estacionat al voral de la pista i, a peu, ens endinsarem pel bosc de la nostra dreta, on, amb calma i tranquil·litat, cercarem i trobarem l'alineament de Can Baraca.

Fou esmentat per primer cop per Pere Caner, un historiador de Calonge, l'any 1957. Segons la publicació, el descobriment fou fortuït a mans de dos llenyataires.

L'alineament consta de quatre fileres, amb rocs d'entre 0.80 i 1.30 metres d'alçada. Aquests no han rebut cap treball humà, només han estat plantats a terra, excepte en un parell, que es nota un cert poliment.

La manca de troballes arqueològiques no permet una datació exacta, tot i que no cal ser gaire entès en el tema per afirmar rotundament que és prehistòric.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de l'Abel o Puig d'Arques: 31T 496747 4645163

Menhir de Pedra Dreta de Sant Sadurní: 31T 498442 4644432

Carena Jonquet Vidal: 31T 507560 4641394

Montagut: 31T 509069 4637117

Sitja medieval: 31T 508925 4637296

Inscultures de Montagut Petit: 31T 508745 4637498

Ruïnes del Castell de Vila-romà: 31T 508921 4636726

Alineament de Can Baraca: 31T 508305 4636236

Megàlits i poblats a Calonge II, Castell-Platja d'Aro I i Palamós I

Nou dia de ruta megalítica, tot i que, aquest cop, de caminar, no gaire. Comencem anant cap a Palamós, més concretament a una de les platges més maques que conec, la Cala Castell. De fet, ja havíem intentat arribar a l'estiu, però ens vam trobar amb el camí tallat per una caseta, on et cobraven per accedir a la platja. Aquesta caseta, la treuen quan ja no és temporada, per tant vam pensar en tornar quan no haguéssim de pagar per arribar a la meravellosa cala.

Bé, al tema, entrem a la cala tot prenent un corriol que ens porta a la punta de terra de l'esquerra, coneguda com l'Agulla de Castell, allà ens trobarem les restes d'un antic poblat iber, que rep el nom de Castell.

El poblat és molt més gran del què vam poder visitar, però el 2015 era parcialment tancat per precaució. Hem llegit que es va tornar a obrir aquesta al públic l'any 2024, un cop eliminats els riscos. Haurem de tornar, creiem que encara manquen algunes zones per excavar, ja ho afirmarem quan hi puguem tornar. Aquell dia, vam veure el que vam poder sense saltar cap tancat, que és bàsicament la zona 1 del poblat, i, des d'allà, el murs adossats al turó d'inicis de la zona 9.

Ara, amb la planimetria extreta de l'estudi del MAC - seu d'Empúries, a càrrec de Paula Santamaria Pirri i Elisa Hernández Pastor, puc dir que el que tenim més ganes de visitar és la zona 3, on hem vist fotografies d'una espectacular cisterna, la 6 i la 2 també deuen ser força interessants, mentre les zones 4 i 5 tenen un evident potencial.

Extret de la Memòria de la intervenció arqueològica  del 2009 i 2010

Podem situar la construcció i ocupació del poblat de Castell vers el segle VI a.n.e. fins al I de la era actual. Aquest està situat a una immillorable posició defensiva ja que tenien el mar per darrere i els laterals de la petita península on es troba, i només hi ha un estret accés al que seria el nucli urbà des de terra ferma. Es nota el perquè de l'elecció del lloc pels Indiketes o Indigets, que era la tribu ibera que poblava aquesta zona.

Fou descobert l'any 1935 per Lluís Barceló, el que en Lluís no sabia és que la seva troballa seria tan estudiada i excavada; de fet, ara, tants anys després, se segueix excavant. A aquestes excavacions, s'hi han trobat diverses sitges, molts fragments ceràmics, tant d'època ibera com romana, corresponents a infinitat de vasos, i una cisterna, segons hem llegit, complementada per una estranya edificació. També hem trobat que, a l'excavació dels anys 40, aparegué un refugi excavat a la roca, es creu que de la Guerra Civil.

D'allà estant, vam fer unes fotografies, que encara que no tenen res de megalític, crec que, com a mínim, he de posar-ne una a aquesta publicació. La foto és espectacular, tot i que amb la compacta es fa el que es pot.

És la vista que tenien els habitants del poblat, es tracta de la platja de sa Foradada, una caleta interna que hi ha a l'altre costat del poblat. Tot i que no hi havia sorra seca quan hi vam anar, normalment té espai per estirar-se a contemplar el paisatge, encara que només siguin 20 per 2 metres com a molt.

Tot seguit, anem cap a Calonge, a visitar el menhir de la creu de Castellar, un bonic monòlit col·locat en un lloc prou idíl·lic, almenys per a mi.

Un cop a Calonge cercarem el carrer Pla de l'Estany, que és l'últim carrer urbanitzat; allà deixarem el cotxe, i, a peu, seguirem l'ample i definit, tot i que atrotinat, camí que puja vers la muntanya. En no gaire i ja en terreny planer, veurem un corriol a l'esquerra del nostre camí que s'enfila vers la muntanya del costat, senyalitzant al seu inici el mirador del mateix nom. El seguirem i en pocs metres arribarem al menhir de La Creu de Castellar.

Aquest menhir fou reaixecat el 20 i 21 de setembre del 2014 pel Centre d'Estudis Calongins amb la col·laboració del Club Alpí de Palamós. Podíem haver-li demanat informació a en Remi (el diumenge següent vam estar amb ell i altres personalitats com nosaltres, tocats per les pedres, fent un volt megalític per les Gavarres), però no hi vam pensar, m'agradaria saber el lloc on el van trobar originalment.

A falta d'en Remi, en Pere o en Xevi, que eren a l'aixecament, el vam mesurar donant-nos una longitud visible de 1.60 metres d'alçada, 0.78 d'amplada i 0.30 metres de gruix, que, de fet, és el què es publica a l'estudi que hem trobat d'ell. Segons aquest estudi, la llargada total del monòlit és de 2 metres, que és el que van mesurar quan el van localitzar estintolat a terra, a uns deu metres del cim del puig on es troba actualment. Aquest cim, molt probablement seria l'emplaçament original on fou erigit l'estel·liforme menhir.

No es va incloure al llibre d'en Xevi perquè no s'acabava d'estar segur de la seva autenticitat, però, un cop reaixecat, l'arqueòleg no en té dubtes, és un monòlit prehistòric, pertanyent a l'etapa neolítica o calcolítica, d'entre el 4000 i el 2000 a.n.e.

Tornem a l'ample camí, i el seguim amunt. Seguirem tot rectes pel camí fins topar-nos amb el pas barrat pel mas de Can Mont. Un xic abans d'arribar a la porta del mas, agafarem un corriol que surt a la dreta del camí, que va vorejant la muntanya, el seguirem, veient que aquest es va fent més ample fins a trobar un desbrossat per un filat elèctric, en el que girarem a l'esquerra, tot fent pendent de pujada, anirem tot rectes per ell fins a trobar un corriol a l'esquerra, senyalitzat amb una fita de pedres. Caminant per aquest corriol, en una cinquantena de metres com a molt, trobarem l'immens menhir trencat i caigut de Can Mont.

El treballat monòlit fal·liforme de Can Mont o Mas Mont fou afirmat com a menhir per Lluís Esteva i Cruañas l'any 1991, després de que els seus descobridors, Lluís Pallí i Carles Roquer, li demanessin opinió. Té unes dimensions de 2.30 metres de llargada, 0.83 metres d'amplada i un gruix de 0.65 metres. A la seva cara visible... no li vam dona la volta, es compten una cinquantena de cassoletes, tot i que hi ha unes 10 més de dubtoses. Tot i això, el GESEART va fer una revisió del jaciment l'any 1995 i documenta 75 cassoletes visibles, més dos a la base del menhir, que diuen que van ser insculpides quan aquest ja era trencat i estintolat a terra.

Pel que fa al seu aixecament, en Niell diu que fou del 4000 al 2500 a.n.e., mentre que en Carreras i en Tarrús el col·loquen entre el 3400 i el 2700 a.n.e. Per tant, tots creuen que és del Neolític, com a molt, inicis del Calcolític

De nou al cotxe, ens dirigim a Castell - Platja Platja d'Aro, a la urbanització Treumal de Dalt amb la intenció de trobar el menhir del Terme de Belliu. Lamentablement, es troba dins d'una propietat privada i actualment no és visible des del carrer.

Continuem carrer amunt fins a la urbanització Mas Ros, a la banda de muntanya. Ens aturem al carrer Palmeres, que és l'últim de l'aglomerat de cases, cantonada amb l'avinguda Mas Ros, on veurem un parc envoltat per eucaliptus. Just davant del parc, surt un camí sorrenc, que prendrem tot portant-nos a la part de darrere de les cases, i, ens pocs metres, ens endinsarem al bosc de l'esquerra del caminoi. En uns 10 -15 metres, trobarem el menhir de Mas Ros.

La documentació que hi ha del megàlit diu que podria ser la part superior d'un menhir fal·liforme. Aquest tros era a uns 100 metres al sud, i es va traslladar sota les ordre de Lluís Esteva i Cruañas, que el va publicar l'any 1967.

A dia d'avui, la part visible del megàlit amida 1.01 metre de llargada, per 0.70 d'amplada i un gruix de 0.40 metres, i té, com es pot veure, una creu ben visible i cinc cassoletes rituals d'entre 5-7 centímetres de diàmetre i 1-2 centímetres de profunditat.

No s'hi han trobat restes associades, però en Xevi estima que aquest treballat roc és del Neolític o el Calcolític inicial, entre el 4000 i el 2500 a.n.e. En Carreras i en Tarrús també el posicionen vers el Neolític i el Calcolític inicial, aquests entre el 3400-2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i seguim pel carrer Palmeres direcció nord i ens aturem quan trobem una entrada d'una casa. Aturem el cotxe, però seguim a peu pel camí, ja sorrenc; quan som gairebé a la casa, prenem un camí que surt a la nostra esquerra. Aquest camí voreja la casa per sobre, millor no ficar-se dins d'una propietat. Bé, tot seguint aquest camí, arribem al paradolmen de la Cova de les Perdius o Cova dels Moros, que queda a l'esquerra del camí, poc després de passar un gran roc a la dreta, que, per cert, té tot de formes estranyes que després observarem.

 

Del paradolmen, esmentar que el donà a conèixer Lluís Esteva l'any 1964, quan l'esmentà al tercer volum del corpus de sepulcres megalítics catalans. Segons es documenta, s'hi han trobat diverses restes ceràmiques, que, per la tipologia, ens indiquen una utilització vers el Calcolític, cap al III mil·lenni a.n.e.

Tot i això, no consta cap inhumació a les seves excavacions, fet que dóna llum al dubte que argumentava Lluís Esteva de si era dolmen o no. A dia d'avui, no hi ha dubte que és un sepulcre alternatiu, les ceràmiques existents, les parets de pedra seca al nord i a l'oest, i una llosa col·locada antròpicament a la part est no donen lloc a dubte. La cambra sepulcral mesura interiorment 1.70 metres de llargada, per 1.40 metres d'amplada i 1.05 metres d'alçada.

En Xevi, que és l'expert de la zona, col·loca temporalment la utilització d'aquesta cavitat, com hem dit abans amb l'ajut d'aquests fragments ceràmics, vers el Calcolític i l'Edat del Bronze antic, vers el  2700-1800 a.n.e.

A continuació, ens vam anar a mirar les curioses roques que hi ha a la zona, davant del sepulcre i als seus voltants, on a algunes d'elles ens va semblar veure diverses cassoletes i treballs a la roca.

Hi ha diversos rocs, com a poc peculiars, molts més dels que hem penjat. Creiem que potser alguns ho són per la tipologia de pedra, però estem segur que alguns són intencionats.

Aquest últim, per exemple, és ben estrany com a poc, no? És el gran roc que ens trobem poc abans del paradolmen conegut com la Cova de les Perdius o dels Moros.

Vam estar una bona estona mirant-nos els rocs, n'està ple... al final ho vam deixar per a cercar la coneguda com a Cova Alfa, de la que inserim aquesta foto, que encara que estigui un pèl cremada, es veu perfectament el gran roc que hi ha col·locat intencionadament a sobre, i el mur fet de lloses per fer una petita cova d'aquesta balma natural.

Aquesta cova fou descoberta i excavada pels membres del Museu de Sant Feliu de Guíxols cap el 1970 i clarament va ser utilitzada en algun moment de la prehistòria. Òbviament, la paret de pedra en sec a la part davantera de la balma natural denota un aprofitament humà de l'espai. Amb aquest mur artificial creat, resta un espai interior de 3.50 metres de llargada, per una amplada de 1.90 i una alçada de 1.15 metres a la part de centre; l'entrada és de més petites dimensions, 0.60 metres d'ample i 1.05 metres d'alçada.

No hem pogut accedir a l'informe d'excavació oficial, però, segons en Xevi, no es va trobar res de res. Tot i això i tenint present les imponents dimensions i el gran roc que hi ha just a sobre, a mode de senyalitzador, sembla o bé un hàbitat en cova o un paradolmen, inclús potser les dues coses. De fet, en Xevi diu que no es pot descartar que sigui un sepulcre col·lectiu durant la prehistòria recent. O sigui, a grans trets, entre el Neolític i el Bronze antic, vers el 3500-1800 a.n.e.

Sortim del bosc, i prenem el camí, tot tornant cap el cotxe, veient de pas diversos rocs com a poc peculiars just al costat del camí.

En arribar al cotxe, ens dirigim a cercar el menhir de la Cala Pedrosa, tot travessant Platja d'Aro, però, tot just sortir de la urbanització al costat de la C-253, topem amb això.

Una maca, encara que molt restaurada, vil·la romana, coneguda com la vil·la romana de Pla de Palol o de Platja Artigues. Aquesta fou construïda vers el segle I a.n.e., i habitada fins al segle VII. Segons es documenta, es tractaria d'una de les vil·les més luxoses de l'imperi romà. Amb uns 10000 metres quadrats, es conserven part d'unes termes, que no vam visitar per desconeixença i donat que no està indicat al plànol informatiu. Segons hem pogut saber, són just a sota un gran edifici de color groc, que penso que és el que es veu fàcilment d'allà estant, just creuant la carretera... em vaig fixar en l'edifici perquè hi havia una mare alterada al balcó, cridant el seu nano, que era al carrer, uns metres darrere una pilota. Segons hem pogut saber, quan es van trobar les restes, es van poder modificar els plànols constructius de l'edifici, ideant un aixecament del terra, per deixar intactes les restes de les termes. Una altra vegada serà!

Un cop feta la parada per visitar la vil·la, seguim la ruta marcada, tot anant cap a S'Agaró. Un cop allà, prenem el camí de ronda, que va vorejant la costa pels pobles de l'Empordà. Al poc de caminar per aquest preciós camí, ample com una carretera, tot anant per ell, veurem unes escales, que duen a la cala Pedrosa. El menhir és allà. De fet, nosaltres vam anar pel mig dels carrers (ja hem fet el Camí de Ronda sencer), però val la pena fer-lo.

Monòlit conegut com a menhir de Cala Pedrosa, que, segons informa el geòleg Lluís Pallí, originalment restava tombat al cim del turó on es troba l'església de Nostra Senyora de l'Esperança a S'Agaró, just al costat esquerre de les escales de la religiosa edificació. Entre 1940 i 1950 va ser traslladat al lloc actual, per un contractista d'obres que el va perforar de dalt a baix per passar-hi un filat elèctric, i el va deixar tal i com es troba ara.

Aquest menhir fa 3.20 metres d'alçada visiblement i, segons hem pogut saber, la seva base té un perímetre de 2.50 metres. I segons en Xevi, podria tractar-se d'un altre menhir del Neolític al Calcolític, com els altres de la contrada, d'entre el 4000-2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i cap a casa, que sort que vam acabar d'hora, perquè, mare meva, quina caravana que hi havia!

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Castell: 31T 513136 4634353

Menhir de la Creu de Castellar: 31T 505203 4634756

Menhir de Can Mont:  31T 504088 4634695
Menhir de Mas Ros: 31T 505159 4632019

Paradolmen de la Cova de les Perdius o dels Moros: 31T 504682 4632555
 Paradolmen de la Cova Alfa: 31T 504648 4632526

Vil·la romana de Pla de Palol o Platja Artigues: 31T 506090 4630164

Menhir de Cala Pedrosa: 31T 504772 4626603

Dolmen, menhir i inscultures a Rabós I

Després d'un munt de dies sense sortides megalítiques, ens decidim a fer una de les excursions pendents per l'Alt Empordà, la dels dòlmens de Llançà.

Ens llevem d'hora i ens plantem a Vilamaniscle, on aparquem el cotxe a la seva part més alta, passat el castell. Ja a peu, ens dirigim cap el Puig del Roure, on agafem la pista de l'esquerra. Només començar la pista, comencem a veure caçadors... hi ha batuda de senglars! Sense deixar la pista, arribem al punt on hem de prendre el corriol que porta als dòlmens del Puig Esquers, però un dels caçadors ens indica que és millor no anar-hi, ja que aniríem a parar de ple a la zona minada de caçadors. Plànol en mà, decidim canviar de ruta i pugem fins el Coll de Dofines per un pendent molt i molt pronunciat, però sense el risc de que ens disparin, per a trobar el dolmen del mateix nom.

No és dels dòlmens més espectaculars de la zona, però les vistes ben valen una visita! Pel que fa al megàlit, està mig caigut, així que és difícil determinar-ne la seva tipologia. Per l'entorn on es troba, podem extrapolar que es tracta d'un sepulcre de corredor amb passadís estret. La seva cambra mesura 2.00 metres de llarg, per 1.20 d'amplada i 1.00 metres d'alçada conservada.

El seu descobriment va ser fruit d'una llarga investigació, car que apareix esmentat des de l'any 935 com a territori del proper monestir de Sant Quirze de Colera. L'Enric Carreras i el Miquel Dídac Piñeiro, membres del GESEART, van trobar-lo a la fi el maig de 1982. No podem comentar les seves troballes arqueològiques, ja que no s'ha excavat mai.

Seguim endavant per un corriol que va a parar a un altre corriol encara més estret a la falda de la muntanya... coses d'haver d'improvisar la ruta. Després d'un considerable esforç, arribem a un camí que s'eixampla i ens duu a les inscultures  del Mas Mallol. El camí està senyalitzat amb marques grogues i fites, que ens indiquen que ens hem de desviar a la dreta i una mica més endavant a l'esquerra per a veure els gravats.

Van ser descobertes pel GESEART el 9 de maig del 1982. En conjunt, hi ha unes 70 pedres de pissarra amb gravats, sobretot creus i cassoletes, la més gran arriba a travessar la pedra on es troba, com si fos un embut per a líquids. Les inscultures de la roca 1, la primera que va ser descoberta, ocupen uns espai de 1,60 metres de longitud per 1,35, i conté 30 cassoletes simples, 2 cassoletes unides per un regueró (el que es diu halteriforme) i d'altres unides en forma de xarxa i de línia).

Pel que fa a la roca 2,  els gravats ocupen una superfície de 65 per 95 centímetres. Hi ha 10 cassoletes simples, 4 cassoletes unides per un regueró formant una línia i 3 creus unides formades per la unió de 4 cassoletes mitjançant reguerons, donant lloc a uns gravats antropomorfs. 

Addicionalment, pels voltants podem trobar gran quantitat de gravats, majoritàriament cassoletes aïllades o bé amb reguerons. Segons Tarrús, fins al monestir de Sant Quirze de Colera hi ha un total de 70 rocs gravats.

Per la seva morfologia, es pot considerar que són coetànies a altres inscultures que hi ha a menhirs i dòlmens de la zona. Per tant, podem datar-les vers el Neolític Mitjà - Calcolític.

Inserim un calc dels dos rocs fet pel GESEART.

Extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús

Continuant la baixada cap a Rabós, passem pel mas Mallol i ens dirigim al Mas Roqué, on trobem el menhir del mateix nom.

Aquest roc de pissarra mesura visiblement 2,50 metres, tot i que la seva longitud total és de 3,60 metres. La seva amplada és de 0,76 metres i el seu gruix oscil·la entre 0,35 i 0,55 metres. Segons GESEART, aquest menhir ja s'esmenta com a menhir i fita al segle XVII, però, tot i això, no ha estat mai excavat. Per l'entorn on es troba, no és fàcil acotar l'època cronològica a la que pertany, però el podem col·locar entre el IV i el III mil·leni a.C.

Un cop visitat el menhir, continuem cap a Vilamaniscle i baixem, a fer l'avituallament de final de ruta, a Garriguella, que bé ens l'hem guanyat!

Coordenades UTM(ETRS89):

Coll de Dofines: 31T 504638 4693154

Inscultures Mas Mallol I: 31T 505175 4695323

Inscultures Mas Mallol II: 31T 504968 4695071

Menhir del Mas Roqué: 31T 504638 4693154

Menhir a Santa Pau

Avui, ens disposem a visitar el poblat Neolític de la Draga, així que ens llevem ben d'hora i posem rumb a Banyoles. Hauríeu d'haver vist la cara que se'ns va quedar en arribar i adonar-nos-en que havíem de reservar amb anterioritat per poder visitar-lo... És que no es pot improvisar del tot amb això dels jaciments! Bé, ja hi tornarem amb la reserva feta.

Ja que hi érem, després d'estar una bona estona passejant pel magnífic llac de la població, vam aprofitar per a veure alguna cosa d'allà; a prop, hi ha diversos dòlmens que ja hem vist, i la intenció d'avui no era fer una llarga ruta de muntanya, més aviat tot el contrari. Vam decidir anar a cercar el menhir de la Pedra del Diable, al més o menys proper terme de Santa Pau, ja a la Garrotxa.

Sortim de Banyoles, tot prenent la GI-524 fins al quilòmetre 11, on just al costat d'un desviament a un càmping que surt a mà dreta, deixem el cotxe. Prenem un camí sorrenc paral·lel a la carretera, que en pocs minuts ens porta a la propietat privada de Can Formiga. El menhir es troba al bell mig d'un prat d'aquesta propietat, que deu estar conreat quan és l'època.

Teníem ganes de veure'l, ja que és el megàlit de Catalunya del que es té constància més antiga, juntament amb el dolmen de la Casa Encantada, tots dos es documenten l'any 1872. En el cas d'aquest gran roc, fou descrit pel reconegut pintor Joaquim Vayreda i Vila.

Aquest menhir antropomorf, com hem dit abans, fou descobert l'any 1872 per Joaquim Vayreda acompanyat per en Josep Saderra. Fa 2.80 metres d'alçada, 80 centímetres d'amplada màxima i té un gruix d'entre 20 i 30 centímetres. Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, es tracta d'un monòlit aixecat vers el Neolític final i els inicis del Calcolític, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.

No es documenta cap excavació, però sí que va ser reaixecat per l'Associació Històrico Artística d'Olot. Tot i no haver-hi documentada cap excavació ni cap resta al lloc, sí que s'ha trobat gran quantitat d'ascles de sílex a les proximitats, que confirma l'habitabilitat de la zona a la prehistòria.

Com és típic a Catalunya, el roc està lligat a una llegenda relacionada amb la construcció dels ponts del diable. La llegenda diu que el diable construïa ponts amb pedres que portava volant a canvi de l'ànima del protagonista. En aquest cas concret, una noia es casava amb un noi que l'esperava a l'altre costat del Ter, però no podia travessar el riu per trobar-se amb ell, així que va prometre la seva ànima al diable si abans de les dotze de la nit la portava a l'altra banda. Aquest va començar a construir un pont portant les pedres des dels Pirineus, però va arribar la mitjanit i el diable va deixar caure l'última pedra, donant lloc al menhir.

Un cop visitat el megàlit, tornem al camí i continuem amb la mateixa direcció que abans, fins trobar un corriol atrotinat, que surt del camí a una corba a l'esquerra. Seguirem el corriol fins al final, a trossos amb un inclinat pendent, fins a trobar el típic raconet oblidat de la mà humana, el gorg de Can Batlle. 

No ens hi vam banyar, però d'altres sí que van tenir aquesta sort! El lloc és espectacular. 

Després d'estar una bona estona admirant el magnífic gorg i els petits salts d'aigua, desfem el camí tornant al cotxe i anem tirant cap a casa, que encara ens queda un bon tros de camí.

 

Coordenades UTM(ETRS89):

 

Menhir de la Pedra del Diable: 31T 466767 4666744

Dòlmens als districtes de Prades IV i Perpignan I

Segon dia de la ruta de l'amic Manolo pel Rosselló, que ja sabem que són rutes intenses. Avui, visitarem 7 megàlits de diversos pobles. El primer, la comuna de Tarerach, on visitarem dos sepulcres: els dos germans de Lieussanes o Mas Llusanes, també coneguts com a dòlmens de Tarerach o Llossannes. A més de tots aquests, el primer dels germans també és anomenat com La Barraca, pel que l'altre també es pot trobar com La Barraca II.

Prenem el cotxe i busquem la carretera D35C, tot anant des de Trévillach a Arboussols/Marcevol, aturant-nos just després d'una casa d'allotjament rural enganxada a l'esquerra de la carretera en una corba a la dreta en el sentit de la marxa. A peu, seguirem per la carretera, fins a trobar un camí sorrenc que puja vers la muntanya, tota conreada amb vinyes. Al primer replà, penso que era, girarem a la dreta tot vorejant el camp llaurat. En pocs metres, veurem un camí atrotinat que surt a la nostra dreta, vers la vall; el seguim i, a poca distància, localitzem, just a la nostra esquerra, el dolmen de Mas Llussanes I o La Barraca.

A 580 metres sobre el nivell del mar i amb unes dimensions de 3.30 metres de llargada màxima, 2.35 metres d'amplada i un alçada conservada de vora 1.00 metre, és un dels sepulcres més importants i més visitats de la contrada.

Aquest sepulcre fou esmentat per primer cop per Pierre Vidal l'any 1921 i publicat en un recull dolmènic per Pierre Ponsich l'any 1950, però no fou excavat fins el 1987 per Jean Abélanet. A l'interior, aparegueren restes de vestigis de diverses èpoques: Trossos de vidre i de ferro dels segles XVII al XIX, pel que sembla que es va utilitzar com a abocador, fet prou típic a la nostra era, però també, s'hi van trobar restes d'urnes funeràries del Bronze final - principis de l'edat del Ferro, i fragments ceràmics amb ornamentació de cordó de l'edat del Bronze. Augmentant l'antiguitat de les troballes, passem a les del Neolític, com ceràmica perforada, diversos trossos de sílex i de quars, diversos percussors d'aquest últim material, una gran petxina de càrdium i 1 fragment d'anell discoidal de roca verda.

Acabem amb el sepulcre inserint la planimetria que presenta Jean Abélanet al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques", un recull d'itineraris pel Rosselló i el nord dels Pirineus catalans.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Proper a ell, es va descobrir tot un hàbitat del Neolític, vers el 3500-2500 a.n.e, on molt possiblement vivien els ocupants del sepulcre. Esmentar també que, als camps de vinyes que voregen el sepulcre, han aparegut diverses troballes d'aquesta edat: es documenten quatre percussors de quars, diversos anells discoidals i una làmina de sílex. Sembla ser que entre les restes ceràmiques, n'hi hauria moltes pertanyents a urnes funeràries.

Un cop visitat i més que fotografiat el sepulcre, tornem a la carretera, però no prenem el cotxe, a peu la fem a l'inrevés de com hem vingut, tot passant una casa a l'esquerra i la casa rural, ara a la nostra dreta. Després de la corba on es troba la casa, seguim uns pocs metres tot buscant un accés practicable per pujar als conreus, novament de vinyes, que hi ha a la nostra esquerra. Quan aconseguim accedir al camp llaurat, el seguirem vorejant al costat de la carretera fins que aquest comença allunyar-se d'ella. A aquest punt, saltem el filat del conreu, si és que anem per dins, i ens endinsem a un petit bosquet (petit, petit, 4 arbres i matolls), tot seguint un corriol molt desdibuixat i malmès. Aquest creua el dolmen de Llussanes II, també anomenat La Barraca II per la proximitat vers la tomba anterior.

Aquest mal conservat megàlit amida uns 1.50 metres de llargada per 1.40 d'amplada, consta d'un túmul circular no gaire visible i fou descobert l'any 1972. I per la descripció que en Jean Abélanet fa d'ell, sembla com l'anterior, d'estil dolmen simple, però he de dir que a mi em va cridar l'atenció el gruix d'algunes lloses (sobretot la que es veu a primer pla), que amiden 10 centímetres. Inserim la planimetria del suposat dolmen simple, de nou cortesia de Jean Abélanet.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Va ser excavat vers el 1973 per Henry i Monique Baills, que van publicar els resultats a la revista Massana, on es documenten diversos i variats fragments ceràmics del Bronze final, dos percussors de quars i una plaqueta d'esquist del Calcolític - Bronze antic. Les restes trobades a superfície deuen pertànyer, per proximitat, al mateix hàbitat que dèiem que es troba proper a La Barraca.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

En Abélanet diu que, segons les restes recuperades, aquest megàlit deuria haver-se construït vers el 2200-2000 a.n.e., a cavall entre el Calcolític i el Bronze antic. Així que el meu comentari de les lloses queda més o menys aclarit, podria ser una evolució dels típics dòlmens simples del Neolític, que a aquesta zona acaba al 2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i anem direcció nord, vers la comuna de Trillà, on també veurem dos dòlmens; el primer, el de Taupels, també conegut com a Colombinos.

Ubicat al nord-est del poble, en un bonic paratge, aprofitant una certa elevació del terreny s'hi va construir aquest sepulcre. Actualment, està molt restaurat, diríem, el que sabem segur és que s'han fet obres d'adequació, ja que a les fotos antigues de les que disposem, s'hi veu clarament tot de rocam de l'antic túmul.

El que queda de la coberta és una gran llosa amb unes dimensions de 1.77 metres de llarg i 1.40 metres d'ample que cobreix parcialment aquest dolmen simple d'una llargada de 2.20 - 2.30 metres, creant una alçada que oscil·la entre 1.00 i 1.10 metres.

Pel que fa a l'obra tumular, com hem dit abans, és natural en gran part, aprofitant el turó, però queden minses restes de rocam artificial, darrere d'on aniria la desapareguda capçalera del megàlit. Així ho dibuixa Abélanet al seu llibre.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

El bonic sepulcre fou excavat furtivament per un agricultor de la zona. Pel que se sap, van sorgir diverses ceràmiques, però no hi ha res d'informació sobre elles, per tant la seva data de creació és d'una gran incertesa, tot i que el podem col·locar al Neolític pel seu estil arquitectònic, com el seu igual Mas Llusanes I, entre el 3500 i el 2500 a.n.e.

En marxa de nou, ens dirigim a visitar el megàlit d'Apostados, conegut en menys mesura com a Camp del Prat o bé Triacayres, que es troba a uns 500 metres del cementiri de Trilla.

Davant d'aquest curiós dolmen simple, el primer en què et fixes és que no té el que podríem denominar la morfologia "normal" d'un dolmen, és més ample que llarg. La cambra sepulcral amida 1.00 metre de llarg, per un ample de 1.70 metres. Aquesta cambra és coberta per una gran llosa de 2.45 metres de llarg i una amplada que ronda els 1.50 metres.

La capçalera trencada es va completar amb un mur de pedra en sec, pel que es creu que a posteriori es podria haver utilitzat com a abric.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Oficialment, no s'ha excavat mai, ni s'ha trobat cap resta a superfície. El fet de que l'espai hagi estat reutilitzat no dona gaires esperances a trobar cap resta en superfície. Potser si s'excavés, ens donaria pistes sobre la seva possible datació. A falta d'això, podríem col·locar-lo, pel seu estil arquitectònic, vers el Neolític cap el 3500-2500 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim a Ansignan, on, tot endinsant-nos pels camins que porten a Felluns, trobarem el dolmen de Rouyre. Realment, és complicat explicar quin caminoi seguir, recomano cercar-lo per les coordenades.

Com a aficionat al tema, crec que s'han passat amb la restauració. Ara, hauríeu de veure com estava per les fotografies antigues que hem vist, bastant maltractat a causa de continuades violacions de l'antiga tomba.

La cambra del dolmen simple té unes dimensions de 1.75 metres de llarg, per 80 centímetres d'ample, i és bastit en gneis local. Al seu interior, s'hi va trobar, tot i les violacions que se li suposa, restes d'era Calcolítica - edat del Bronze. Cal destacar la gran quantitat de ceràmica campaniforme, un petit tros de quars i una punta de ferro. El megàlit fou restaurat i documentat l'any 1988. 

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Però això no és tot, ja que al seu malmès túmul també va sorgir divers i variat material ceràmic. Sobta que no es trobés res de material lític a l'excavació (bé, de fet, no sobta, degut a les violacions patides), encara que als voltants s'han trobat destrals de pedra polida i esclats de sílex. El túmul és de forma ovalada d'uns 10 metres de diàmetre i amb un doble cròmlec peristàltic, marcant dos nivells estructurals, segons Abélanet, molt visible a la part est.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Tot estant al dolmen, en Pere va decidir fer un volt pel lloc. Al poc, ja ens cridava, ja que havia trobat un roc amb diverses cassoletes. Aquest roc es troba a pocs metres del sepulcre, a la part de darrere.

Tornem al cotxe i anem al poble de Felluns, on seguint camins que van en direcció Ansignan transitables per qualsevol tipus de cotxe, arribarem al dolmen de la Cauna del Moro.

El restaurat i protegit a dia d'avui megàlit es troba just a la línia divisòria entre Felluns i Ansignan, a una antiga parcel·la de conreu, ara envaïda per la vegetació. Fou descobert per Lucien Piéchon, professor i alcalde de Sournia. Però fou Pierre Ponsich qui el documentà per primer cop. Temps més tard, l'any 1950, és en Lluís Pericot qui el menciona en el recull Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica.

La gran tomba, construïda amb granit local, té unes dimensions de 2.50 metres de llarg i una amplada de 1.40 metres; pel que fa a l'alçada conservada, no l'hem trobada per enlloc, però bé, jo faig 1.75. Però el que sí hem trobat ha estat la seva planimetria de nou de Jean Abélanet al seu llibre "Itinéraires Mégalithiques".

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

És datat del Neolític, tot i que no ens consta cap troballa al jaciment, així que suposem que el daten al Neolític, per la morfologia. Aquesta datació és recolzada per un proper cròmlec documentat i avui en dia desaparegut, també per uns rocs amb alineaments de cassoletes a una cinquantena de metres, i, el més significatiu, les restes trobades a uns 250 metres, on a una de les parcel·les, s'hi va trobar divers fragments ceràmics d'estil Vérazien, estil datat del Neolític final, una preciosa punta de fletxa amb alerons i peduncle, un percussor de quars, diversos esclats d'aquest material i nombroses pedres tallades.

Ara sí, fem un mos, que ens l'hem ben guanyat, i anem a Bélesta a visitar el Museu de la Prehistòria del poble, que es troba dins el castell de la població, i on hi ha una sepultura col·lectiva d'edat prehistòrica.

L'any 1983, es va descobrir aquesta gruta sota el castell, on es van trobar els esquelets de 32 persones amb el seu aixovar, en gran mesura intacta, sota vuit metres de sediments. Esmentar també que s'hi van trobar una falç de sílex, moles de granit, punxons i restes d'antics fogars. L'excavació va confirmar l'ús d'aquesta cavitat en diferents edats. La part que es veu a la fotografia es va datar per mitjà de C14 amb una antiguitat de 6500 anys, per tant d'era Neolítica. Però no s'acaba aquí l'esplendorós d'aquesta cova. Al sondeig realitzat, varen sorgir diferents materials d'altres èpoques, així com plaquetes d'esquist, dents perforades i ossos polits, però també petxines i fins i tot una perla d'ambre, procedent del mar Bàltic, fet que fa suposar una estructura comercial prou organitzada vers el 1500 a.n.e., a plena edat del Bronze.

Sortint del museu, amb un parell de llibres més per a la biblioteca megalítica de casa, visitarem el dolmen del Molí del Vent, situat al nord de Bélesta. El localitzarem prenent una carretera asfaltada que surt a la dreta de carretera D21, paral·lela a la D17, un xic abans d'aquesta i que en 750 metres ens porta a un camí sorrenc que acaba, després de 140 metres, al reconstruït dolmen. 

D'aquest bonic dolmen de corredor sabem que fou descobert per un professor anomenat François Roig l'any 1963, i fou visitat arqueològicament parlant, el 1964 pel mateix François Roig amb companyia de l'arqueòleg Georges Claustres.

El dolmen estava realment deteriorat quan fou trobat, sobretot per l'ús com a pedrera que es va fer del seu túmul ja a època històrica. Tot i això, s'ha reconstruït conservant les dimensions que es té indicis que tenia, 9 metres de diàmetre. El sepulcre en sí consta de dues petites sales, ja que té una avantcambra, en part construïda amb murs de pedra en sec, en part per lloses. No disposem de dimensions reals ni de la cambra ni de la seva avantcambra.

Només hem pogut trobar pel que fa a la seva morfologia, segons Abélanet, que és la típica galeria coberta catalana, posant en dubte l'avantcambra, i dimensionant el túmul de 9 metres de diàmetre, per 50 centímetres d'alçada màxima.

Extret d'"Itinéraires Mégalithiques" de Jean Abélanet

Hem trobat diversos informes d'excavació, on Georges Claustres assegura repetides violacions, sobretot a l'era romana, època de la que s'han trobat petits trossos ceràmics, però també se n'ha extret d'era neolítica del seu interior, així com també una punta de fletxa de sílex, idèntica a les sorgides als ossaris calcolítics trobats a Corbières. Les restes del túmul també es van excavar, trobant en ell diverses ceràmiques del Calcolític i l'edat del Bronze, juntament amb un ganivet de sílex d'era no especificada.

Per tant, com a poc, podem assegurar l'ús del sepulcre a diverses èpoques humanes, a ordenar: Neolític, Calcolític, Edat del Ferro i era romana.

Esmentar que totes les restes obtingudes a la seva excavació són dipositades al museu-castell de Bélesta.

Amb aquest megàlit, donem per acabada l'estada a França i tornem cap a Catalunya.

Coordenades  UTM(ETRS89):

La Barraca o Mas Llusanes I: 31T 459918 4724625

Lieusanes o Mas Llusanes II: 31T 460068 4724584

Taupels o Colombinos: 31T 461641 4733022

Apostados: 31T 460750 4733035

Rouyre: 31T 459681 4734489

Inscultures de Rouyre: 31T 459701 4734505

Cauna del Moro: 31T 458827 4734576

Gruta del castell de Bélesta: 31T 467786 4729533

Molí del Vent: 31T 467732 4730525