Hàbitat a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa): La Roca dels Bous

Ens trobem a Camarasa i ens desplacem a un dels seus nuclis, Sant Llorenç de Montgai, a visitar el jaciment més important de la zona: La Roca dels Bous.

A Camarasa, prenem la C-13 en direcció a Balaguer i agafem al poc la LV-9047 cap a Sant Llorenç de Montgai. Després de recórrer 2.7 quilòmetres, veurem a l'esquerra una zona per a aparcar i, poc després, un caminoi a la dreta per a accedir a un aparcament de sorra més gran. Deixant el cotxe a qualsevol dels dos, ja veurem el cartell identificatiu del campus d'arqueologia de l'UAB, gestora del jaciment. Per accedir al jaciment, s'ha d'entrar al caminoi del parking gran i seguir les indicacions a la dreta per anar pujant per la muntanya suament acompanyats pels escaladors a les verticals parets de la Cascalda i els reflexes dels núvols sobre les calmades aigües de l'embassament de Sant Llorenç.

Tot i que es pot arribar fins al jaciment i veure'l parcialment des de la tanca, nosaltres vam optar per la visita guiada, on el primer tros es fa seguint el camí, les indicacions d'una tauleta digital i uns plafons informatius que et van posant en situació sobre l'entorn i el jaciment.

La Roca dels Bous és un jaciment en forma d'abric que servia de vivenda temporal als neandertals de fa 60000 anys que viatjaven entre els Pirineus i la plana de Lleida. Aquesta presència temporal s'ha determinat arran de la distribució anàrquica i superposició existent dels fogars, estratègicament enganxats a la paret i que, a més de servir per cuinar, donarien més escalfor als habitants de l'abric durant la nit.

Pel que fa a la datació, la gran quantitat de material lític de tipus mosterià (sílex i quarsita) i els ossos dels animals que els servien d'aliment han permès definir que els habitants de l'abric van ser, com hem comentat, neandertals, durant el Paleolític mig, mentre que anàlisis de carboni 14 sobre els ossos d'animals trobats als diferents estrats ha revelat una ocupació discontínua de fins el 36000 a.n.e. Aquesta data indica que és una de les últimes ocupacions neandertals, ja que els sàpiens ja habitaven aquesta zona durant aquell període. De fet, l'arqueòleg que ens va acompanyar durant la visita i que ha estat excavant al jaciment durant 3 campanyes ens va comentar que sembla que, a la Roca dels Bous, es podrien haver produït troballes neandertals - sàpiens, donant lloc a hibridacions entre ambdues espècies.

El fet de trobar restes d'entre el 60000 i el 36000 a.n.e. és excepcional i permet veure les evolucions dels neandertals en les seves diverses estades a l'abric.

El jaciment fou descobert a principis dels 1970 per Enric Sunyer i Coma, que el va excavar i en va publicar una memòria el 1973. Posteriorment, el Departament d'Història de les Societats el va excavar de nou entre el 1987 i el 2000, amb excepció del 1993. Des del 2001, el jaciment és exacavat cada any per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser declarat BCIN (Bé Cultural d'Interès Nacional) el 2015.

Per a acabar la visita a Sant Llorenç de Montgai, es pot fer una ruta circular al pantà, passant per la presa i pel turó del Monteró, que queda davant de la Roca dels Bous i on hi ha restes d'un poblat ibero-romà. 

Prop d'aquest jaciment, i també gestionat pel campus de l'UAB, es troba la Cova Gran de Santa Linya (entrada pendent de fer).

Coordenades UTM(ETRS89):

Habitat de La Roca dels Bous: 31T 321277 4638067

Pintures a Peramola

Ens disposem a fer una ruta fàcil per a veure unes pintures rupestres a una zona on no són habituals per ara, tot i que és una àrea on hi ha molts megàlits i, per tant, una zona amb alta densitat de població a la prehistòria. A més, sí es documenta gran quantitat de pintures a la veïna comarca de la Noguera.

Ens dirigim a Castell-llebre, un nucli de Peramola, des d'Oliana. Entrant a aquesta població per la C-14 en direcció a La Seu, ens desviem a l'esquerra seguint la indicació cap a l'oficina de turisme i ens dirigim cap el Segre sense deixar aquest carrer. A l'alçada de la depuradora, prenem la pista asfaltada de l'esquerra i, de nou, girem a l'esquerra a la bifurcació que trobem. Just després, seguim les indicacions cap a Tragó que ens faran travessar el Segre per un pont penjant. Acabat el pont, girem a la dreta i avancem fins que la pista mor a la carretera LV-5118, punt on girem a l'esquerra. En 800 metres a la dreta, trobem el desviament cap a Castell-llebre i el seguirem fins l'hotel Can Boix. Just al costat de l'accés a l'hotel, a mà dreta, surt una pista de grava on podem deixar el cotxe al costat del cartell informatiu de Santa Maria de Castell-llebre i arribar-nos fins el Roc de Rumbau a peu. Val a dir que també s'hi pot arribar fins al peu del roc en cotxe, però nosaltres preferim caminar.

Fent un agradable passeig de 1400 metres, arribem a un eixamplament del camí amb un cartell informatiu de l'àrea d'escalada del Roc de Rumbau. Allà, ens haurem d'enfilar per la muntanya per tal d'arribar al punt d'escalada i les pintures, que es troben tancades i tenen panell informatiu, no té pèrdua!

Ens trobem davant de les pintures del Roc de Rumbau o Roca dels Moros (tan originals com sempre amb els noms...) i, per a veure-les, cal mirar un pèl amunt, per sobre de la tanca, ja que es troben a 6 metres d'alçada. Per a facilitar la recerca, cal mirar dins un petit abric natural format a la roca, d'aproximadament 3 per 2 metres.

Són una representació de l'art esquemàtic llevantí, tot i trobar-se força lluny de la costa, i són dins del llistat del patrimoni mundial de la humanitat.

El conjunt consta de 6 figures que costen de diferenciar:

1. Cercles concatenats
2. Indeterminada
3. Traç
4. Elements anellats i taques de pigment
5. Digitacions
6. Barra

No hem estat capaços de trobar el calc digital, encara que ens consta que n'existeix un al fons del Museu d'Arqueologia de Catalunya, així que adjuntem la mateixa foto anterior (que és la millor que vam poder fer tenint en compte que el sol hi tocava de ple) amb uns petits retocs per a fer més clares les pintures i afegim algun comentari... sense estar 100% segurs de que les nostres identificacions coincideixin amb el llistat anterior.

Aquestes pintures foren descobertes el 1969 per Francesc Riart Jou, Miquel Bach Porredón i J. Bach Vila, vilatans de Peramola, que van informar a l'arqueòleg Luis Díez-Coronel, qui publicà la troballa dos anys després.

Ens consta una menció d'un suposat paradolmen a l'indret, però no hi ha informació clara de si realment ho és. Si un dia l'arribéssim a veure, ja actualitzaríem l'entrada. Dit això, i per si voleu fer més completa la diada, podeu visitar les properes tombes reubicades degut a la construcció de l'embassament de Rialb: Dolmen de Perotillo, Caixa del moro del Coll del Pauet i Dolmen del Pla de Nuncarga.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pintures del Roc de Rumbau: 31T 358267 4659804

Dolmen i icnites a Abella de la Conca

Avui, aprofitant que som a l'alberg de Tremp de vacances en família, ens acostem a un dolmen que havia restat inèdit fins que Josep Tarrús i Enric Carreras l'han publicat al seu últim llibre, "El megalitisme a Catalunya: Una visió actualitzada". Concretament, anem a veure el malmès dolmen de Matacoix, a Abella de la Conca, i, de camí, farem una breu parada a un jaciment peculiar de "dinosaures".

Per a arribar-hi, ens dirigim a Isona i allà agafem la carretera L-511 cap a Coll de Nargó. Als 3.2 quilòmetres, ens desviem a la dreta en direcció a l'Ermita de la Posa, el jaciment paleontològic del mateix nom i el búnquer. Seguint 1.1 quilòmetres, deixem el cotxe a la bifurcació que trobem i, a peu, prenem la pista de la dreta per a desviar-nos de nou a la dreta poc després. Trobarem el jaciment de la Posa a només a 60 metres.

Les marques que podem intuir a la fotografia anterior corresponen a dos tipus d'animals diferents. Hi ha marques de caus de crustacis (camins subterranis verticals i ramificats) i uns altres forats més arrodonits que inicialment es van identificar com a petjades de dinosaures, però que realment són marques de rajades. 

Aquests animals marins, que encara perduren actualment, vivien aquí quan aquesta zona era mar i, tal com fan ara, enfonsaven part del seu cos al sòl marítim per a buscar menjar, donant lloc a aquest curiós sòl foradat que veiem avui dia amb la retirada del mar i el pas del temps.

Es calcula que l'antiguitat d'ambdues restes és d'uns 72- 70 milions d'anys, el que correspon al període del Campanià superior - Maastrichtià inferior.

Tornem a la L-511 i girem a la dreta. En arribar al poblet de Bóixols després de 13.3 quilòmetres de revirada carretera amb maques vistes, fem un gir pronunciat a l'esquerra un pèl abans d'arribar a l'església. 

Seguint 2.1 quilòmetres, primer per pista asfaltada i després per pista de sorra, topem amb una trifurcació i prenem la pista de més a la dreta. 550 metres més endavant, obviem el camí de la dreta i avancem 1.4 quilòmetres més, punt on podem deixar el cotxe just al costat del dolmen de Matacoix, a tocar del marge esquerre de la pista. Sí, haurem fet força pista de muntanya i haurem invertit una mitja hora des d'Isona, però les vistes són espectaculars i el sepulcre no té pèrdua.

Descobert per Jordi Pasques el 2009 i sense haver-se realitzat cap intervenció arqueològica, sembla tractar-se d'un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada.

Com es pot observar a la imatge anterior, només conserva dues lloses de la cambra i restes d'una tercera que podria ser part de la coberta. Tenint en compte això, la seva cambra fa actualment 1.70 metres de longitud per 1.00 d'amplada i conserva 55 centímetres d'alçada. Es troba al bell mig d'un gran túmul d'entre 11 i 12 metres de diàmetre, sense evidències d'anell peristàltic.

Acabem amb el sepulcre dient, que segons Tarrús i Carreras, seria construït vers el Calcolític inicial i el bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Després de respirar aire pur amb vistes a la serra de Carreu - Sant Corneli, tornem a Isona a gaudir de Boletus, la seva fira del bolet, que no tot són sepulcres i jaciments en general.

Coordenades UTM(ETRS89):

Jaciment d'icnites de la Posa: 31T 341044 466559

Matacoix: 31T 346204 4672114

Poblat a Belianes i jaciments prehistòrics a L'Albi

Diada molt i molt bonica la d'avui, en companyia dels amics Fina i Manolo. La veritat és que vam veure un munt de coses. Comencem quedant amb la parella al poble de Belianes, a l'Urgell, on vam anar a un parc que hi ha entre les piscines del poble i les muralles d'aquest, a veure unes esteles històriques que hi ha. D'aquí, ens dirigim cap la ciutat ibera del Tossal de la Pleta.

Hi ha diversos camins per arribar-hi, però nosaltres guiarem pel que ens ha semblat el més còmode per arribar-hi, que no és que hi hagi gaire diferència (amb tots arribes en cotxe al peu del turó on es troba el poblat), però bé. Agafem el cotxe i anem direcció nord per la LP-2015 i, quan estem sortint del nucli, virem a l'esquerra agafant el camí de Mollerussa que deixarem a poc més dels 500 metres, després de passar unes naus industrials, i agafem un camí a la nostra esquerra, que en uns 450 metres s'acaba, donant accés al camí de la Marinova. Aquí, girem a la dreta i seguim rectes 1.6 quilòmetres, on, ja a peu del turó, girem a la dreta per un camí, que en uns 250 metres ens deixa a l'inici del que dona accés a la part alta del turó.

A peu, pugem pel camí tot vorejant la petita muntanya, arribant a la part superior a un camp d'oliveres, camp que es troba sobre part de la ciutat (i que encara no ha pogut ser excavat). Però bé, seguint el camí, i després del camp, veurem a dreta i esquerra les estructures de l'antic nucli que ocupava tota la plana superior del turó. Per ubicar-nos millor, inserim una captura del Google maps, que hem editat.

Les primeres informacions d'aquest jaciment es remunten al 1889 per part de Josep Pleyan de Porta, historiador i cronista. Posteriorment, ja a mitjans segle XX, l'hisotirador local Ramon Boleda i Cases publica l'existència d'aquest poblat que identifica com a iberoromà.

El 1993, uns arqueòlegs de la Universitat de Lleida que treballaven al jaciment veí dels Vilars d'Arbeca engeguen una prospecció al tossal i evidencien les violacions furtives i la presència d'una sitja. Com es tenia constància d'ocupació al tossal fins època medieval, no es podia determinar sense excavar a quina data pertanyien les diferents evidències trobades. No és fins el 2010 quan un nou equip d'arqueòlegs es posa de debò a estudiar el jaciment. Ramon Cardona Colell, Jordi Pou Vallès, Cristina Garcia-Dalmau, Jordi Morer de Llorens i David Asensio Vilaró han dirigit campanyes d'excavacions des de llavors, anant traient a la llum els diferents espais esmentats... i el que els queda.

Des de gener del 2020, és un Espai de Protecció Arqueològica (EPA).

Per a situar-nos cronològicament, el Tossal de la Pleta va ser habitat entre el segles VII i II-I a.n.e., en funció del sector. Ho anirem veient a mida que expliquem les zones.

Bé, comencem pel centre del poblat tal i com arribes, on la rodona taronja és la bassa o cisterna, ubicada al barri central, entre els carrers 1 (carrer sud) i 2 (carrer nord). Es creu que aquesta bassa és de les zones més antigues del jaciment i que el poble es va anar creant al seu voltant, fet sovint trobat als poblats ilergets, com es veu, per exemple, a Estinclells o al veí Vilars d'Arbeca.

Les seves dimensions són força notables: 19 metres de longitud per 15 d'amplada, amb una fondària de 2.6 metres. El pendent dels carrers 1 i 2 feia que la bassa recollís l'aigua de pluja. No podem menysprear tampoc les amplades d'aquests carrers, uns 6 metres el carrer 1, per uns 7.5 del carrer 2.

D'aquí, girem a la dreta i veiem el que per nosaltres va ser la primera part del poblat, definit a la fotografia anterior amb el número 1. Val a dir que la fotografia és feta des de l'extrem sud-est de la plana. A la imatge, es poden veure perfectament els dos carrers i la bassa que hem identificat a la captura anterior, amb les oliveres darrere seu.

Aquests carrers delimiten l'anomenat barri central, on s'han identificat 6 recintes, dels quals només 3 han estat excavats. Sembla que aquestes estances són independents entre elles (excepte dues d'elles que sembla que sí es comuniquen) i haurien canviat els seus usos durant els segles, essent magatzems o zones comunals en uns inicis possiblement transformats en vivendes posteriorment (tot i les seves petites dimensions, només 15 metres quadrats). Als recintes excavats, s'hi han trobat dues pavimentacions successives sota el nivell d'enderroc corresponent al segle II a.n.e., moment en què el poblat va començar a ser abandonat coincident amb el final de la Segona Guerra Púnica.

Si mirem a la bassa, a la nostra dreta veurem més estructures gairebé al límit del tossal. Són les que els arqueòlegs han definit com a barri sud i que conté 7 vivendes. Aquesta vegada, no hi ha dubte del seu ús des del moment de la seva construcció, tot i que, com el barri central, també va patir reformes i dues pavimentacions successives. L'accés a les cases es faria des del carrer 1 i estarien adossades a la muralla del poblat, actualment desapareguda en haver cedir el marge del tossal.

L'època principal d'utilització d'aquests dos barris és el segle III a.n.e., mentre que el seu abandonament, com hem esmentat, seria el segle II a.n.e.

Continuem la visita tot caminant direcció nord, visitant el que hem definit com a sector 2 i que es correspon amb el barri nord del poblat, descobert el 2012. Aquesta part queda més baixa respecte els barris central i sud, pel que pot passar inadvertida. Són estructures més grans d'estil clarament romà que van estar ocupades fins el segle I a.n.e.

Als extrems sud i nord, tocant amb el camp d'oliveres, s'han identificat petites restes de la primera època constructiva de l'hàbitat, que es correspon amb el Bronze final - primera Edat del Ferro. 

Avancem ara de nou cap el límit meridional del tossal i anem a la plana sud-est que hem marcat amb els números 3 i 4. Allà hi trobem un nou barri descobert el 2017 i una gran extensió, marcada en taronja, que serà properament excavada.

El nostre sector 3 reprodueix l'esquema dels explicats barris sud i central, tenint la continuació del carrer 1 com a separador entre ambdós. Tot seguit, es troba una zona sense urbanitzar i es retroben restes del segle III a.n.e. al límit est del turó i adossades al recinte del sector 4. Les restes del límit del tossal tenen una amplada d'uns 80 - 90 centímetres i es corresponen amb el mur de tancament del poblat, que sí s'ha conservat, tot i que malmès, a aquest costat.

Seguim amb la visita tot anant a l'altre extrem del sud-est de la plana passant per un punt geodèsic, el definit per nosaltres com a número 4.

Aquí s'hi troben unes restes quadrangulars ben definides que, com hem indicat, se superposen a restes del segle III a.n.e. A més, s'hi han identificat dues sitges, una a l'exterior d'aquest recinte i una altra a l'interior i afectada pels murs de l'esmentat recinte o bé els murs del que podria haver estat una altra cisterna o bassa. Aquestes sitges corresponen als segles II - I a.n.e., mentre que l'edificació correspon a època romana republicana, segle I a.n.e.

Per finalitzar amb el jaciment, indiquem que, com ja hem esmentat, el camp d'oliveres tapa part de la ciutat i és en espera de ser excavat. En superfície per tota l'extensió de la ciutat, hi trobem molta quantitat de ceràmica de totes les èpoques constructives que hem comentat. Tenint en compte aquest territori, el jaciment ocupa una superfície d'unes 2 hectàrees, el que planteja la hipòtesi de que es tracti d'una nova ciutat ilergeta. Els arqueòlegs que hi treballen, per comparativa amb les altres regions iberes, indiquen que la Ilergècia és massa gran i que potser es dividia en tres àrees diferents, essent el Tossal de la Pleta la ciutat més gran (capital?) d'una de les tres. Les altres dues serien el Molí d'Espígol i Iltirta (l'actual Lleida). Amb aquesta partició, els Vilars d'Arbeca i Estinclells quedarien sota el domini del Tossal de la Pleta.

Desfem el camí fins Belianes, travessem la població seguint la L-201 i girem a la dreta cap a Els Omells per la LV-2014. Poc després, trobem un trencall a l'esquerra també cap a Els Omells, aquest cop per la L-220. 700 metres més endavant, girem a l'esquerra per una pista sorrenca i, en 24 metres, girem de nou, aquest cop a la dreta. En 800 metres, prenem a l'esquerra a la bifurcació i girem a la dreta tot seguit. Seguint aquesta nova pista, en poc més de 500 metres, trobem que aquesta s'acaba i aquí podem deixar el cotxe, als peus de l'ermita de Sant Joan de Maldanell.

El conjunt de Sant Joan de Maldanell inclou un santuari rupestre, restes d'un castell, tombes excavades a la roca i vestigis de presència ibera. També prehistòric, s'ha inventariat errònicament un aflorament rocós com a dolmen.

A la plana que queda immediatament al nivell inferior de l'aparcament és on podem trobar el santuari rupestre i l'antiga església romànica de Sant Joan de Maldanell, car la que es veu avui en dia al cim del turó és del segle XX.

Del santuari rupestre, veiem clarament la seva estructura tot arribant-nos per al roc on anirien anclades les seves vigues. Inserim una fotografia des de la part inferior, per veure aquests treballs per a encabir-hi les vigues que soportarien el pes de la teulada.

Al cim del turó és on se situava el castell de finals del segle XI i on s'han trobat restes iberes en superfície, pel que es creu que allà hi devia d'haver un poblat anterior al castell medieval.

El següent jaciment, tot i que no és prehistòric, ens sembla espectacular i és fàcil de trobar, com a mínim 1 de les 7 que crec que hi ha. Només hem de tornar a peu al camí principal, des d'on ens hem desviat a l'esquerra per a visitar el santuari, i seguir-lo recte uns pocs metres fins a veure un gran roc a la nostra dreta, a la part superior d'aquest roc n'hi ha una de molt clara.

Per arribar-hi emprenem un corriol que surt a tocar del gran roc, que seguint-lo et duu a una nova edificació mig rupestre, però no hi arribarem pas a l'edificació, ja que al ben poc de fer la pujada des del camí principal, girarem a la nostra dreta per accedir a la banda superior del bloc rocós.

Nosaltres no vam veure les altres 6, però en Manolo i el nostre fill Arnau sí. No podem explicar com arribar, sabem que són més al nord del castell i força més abaix, però teniu les coordenades al final.

I això és el que va veure l'amic Manolo, però creiem que tot i l'evident treball humà, no tenen profunditat suficient com per a considerar-les tombes (poder vistes in-situ tenen millor pinta), a més hem trobat un blog aquest croquis, i hem vist alguna fotografia amb les 6 tombes, 5 d'adults i 1 d'infantil (i d'aquest blog estan extretes les coordenades).

Extret de Necrópolis medievales excavadas en la roca

Ara, el més curiós d'aquest conjunt és l'acanalat entre les tombes, d'interpretació lliure i variada, des de ritual, a la recollida d'aigua per al bestiar quan aquestes ja eren buides.

També, cal dir que, segons aquest blog, que sincerament està molt bé, hi ha més tombes que no s'han pogut localitzar i que, segons l'autor, les ha trobat documentades. Aquestes tombes antropomorfes van clarament associades al santuari rupestre que hem visitat.

Vist això, dinem i anem direcció L'Albi, a la comarca veïna de Les Garrigues, on havíem quedat amb en Ramon per a que ens guiés pel municipi per a visitar diversos jaciments aprofitant les jornades europees del patrimoni, ja que són jaciments tancats amb clau i val la pena admirar-los des de dins. Per aquest motiu, no indiquem com arribar, ja que el Ramon ens va guiar amb el cotxe del Manolo i la Fina.

Comencem per les pintures de la Vall de la Coma o Font del Comellar. Aquestes pintures van ser descobertes el 1984 per Àlex Mir i Llauradó, arqueòleg de Les Borges Blanques,  i resten incloses a l'inventari de patrimoni arqueològic de Catalunya. Un any més tard, van ser estudiades i documentades per Anna Alonso Tejada, arqueòloga que va estudiar l'art rupestre Llevantí. Dir que aquest jaciment va ser declarat BCIN, i també va ser anomenat com a Patrimoni Mundial de la UNESCO el desembre de 1998.

I aquí el teniu. Dir que hem retocat la fotografia per a augmentar el seu contrast i que es veiesin millor les pintures... que no és una meravella, però bé, com a mínim, es veuen un parell de representacions humanes esquemàtiques, amb més claretat, tot i que, a la part inferior dreta, pot ser ja a l'exterior del cercle, hi ha una pintura més que el sol no deixa veure per molts tractaments que hi facis.

Es localitzen en una petita balma que mesura prop d'1 metre d'alçada i 70 centímetres d'amplada, dins d'un plafó còncau d'uns 3.5 metres. El panell conté 10 figures, entre ramiformes, antropomorfs, quadrúpedes i representacions humanes d'estil esquemàtic, fets amb diverses tonalitats de vermell i castany.

Inserim el calc de les pintures fet per Àlex Mir i Anna Alonso per a facilitar la identificació de les figures. També podeu veure un sketchfab de les pintures, que no és gaire complert, però bé, és el que hi ha.

Calc extret de l'sketchfab de les pintures

Segons el departament de cultura de la Generalítat, aquest fris es podria datar des del Neolític fins a l'Edat del Bronze, ja que l'art esquemàtic és l'estil d'art que s'implanta a Catalunya en acabar el Paleolític.

Ara, anem un punt que no estava previst a la ruta, però el bon home es va motivar veient el nostre interès i ens va fer un tour guiat per moltes més coses de les què ens pensàvem (moltíssimes gràcies, va ser brutal). D'aquí, ens va portar a visitar un preciós gravat, d'aquells que aquí no se'n veuen, una espiral al més pur estil gallec, maquíssima de veritat. És l'anomenada Fondo de l'Aiguamoll.

D'aquesta preciosa representació, en podem dir que ha estat estudiada des de temps ençà per diversos autors, i la documenten tots ells a la prehistòria, tot i que hi ha diverses opinions referents a quina edat és pertanyent, el que sí que se sap és que el bonic gravat és fet a raó de cops amb una eina metàl·lica. També en podem dir que aquesta s'ha salvat de miracle, ja que es troba al mig del que seria una era d'un establiment agrari mig rupestre, així com una creu típica prehistorica, que no vam veure per desconeixement (i mira que vaig buscar), que segons hem sabut es troba a la banda nord-est de l'aflorament.

Extret de la revista d'Arqueologia de Ponent

N'hi ha que diuen que és neolítica, d'altres calcolítica, Edat del Bronze, inclús de l'Edat del Ferro. Jo penso que si està feta a percusió, neolítica no és, a no ser que hagi estat repicada a posteriori, que crec que és el cas. Sobretot veient que a escassos metres hi ha gravada la típica creu neolítica, calcolítica o, com a molt, de l'Edat del Bronze, i es poden observar clares marques a tot l'aflorament en un suposat intent d'aplanar-lo més per a la seva utilització com a era i diversos forats com per encabir-hi vigues de fusta o quelcom així (a saber com era l'aflorament abans de ser l'antiga cabana del Català). Per tant, jo crec, i també ho he trobat documentat, que, com a mínim, es va fer ara farà uns 3000 - 3200 anys.

El gravat en sí és un xic ovalat, fent uns diàmetres de 95 centímetres de nord a sud, i 108 centímetres d'est a oest. Pel que fa al solc, té una amplada que varia des dels 0.4 als 2.2 centímetres, tot i que si pensem en el repicat posterior, aquestes mides no deurien de ser les originals, però s'hi aproparien. Dient això, inserim un calc del magnífic gravat de l'estudi de Marcos García Díez, Josep Martín Uixan i Josep Zaragoza Solé.

Extret de la revista d'Arqueologia de Ponent

Havent vist aquesta preciositat, el bon home ens porta a una nova balma pintada, la Balma dels Punts. Pintures descobertes l'any 1995 per uns caçadors de la contrada. Realment, una altra preciositat. Aquesta espectacular pintura barreja dos estils: el naturalista i l'esquemàtic, dins una balma no gaire profunda, que aporta un fris d'uns 3 metres d'alçada per 10 metres de llargada, que resta declarada patrimoni de la humanitat des del 1998, i també, com no, BCIN.

Es tracta d'un cérvol i es documenta un quadrúpede, que no vam saber veure, com a representants de l'art llevantí. Hem de dir que hem pujat el contrast i jugat un pèl amb les llums de la fotografia per a fer més visible el cérvol a la imatge.

S'ha de dir que també hi ha diverses figures que a simple vista no es veuen, però que a l'estudi es mencionen i s'insereixen al calc de més avall; en total, s'hi compten 11 representacions gràfiques.

A més, els més de 400 punts com a representació esquemàtica, que, també cal dir, és una de les representacions d'aquest estil més importants de Catalunya. També, a la banda superior del fris, es pot veure un conjunt de gravats i una creu que són medievals.

Segons la Generaliat, aquest panell és datat vers el Neolític o el Bronze, a més de l'era medieval... diguéssim que no es mullen gaire amb la datació prehistòrica, però Ramón Viñas Vallverdú al seu estudi ho veu tal i com ho veiem nosaltres, que clarament es tracta d'una barreja d'Art Llevantí, que és pertanyent al Paleolític, i d'Art Esquemàtic del Neolític, però no veiem superposicions dels estils, pel que ens inclinem a pensar que deuria ser fets a inicis del Neolític, evolucionant l'estil postpaleolític. Tot i això, tampoc documenta cap data exacta, nosaltres ens inclinem a pensar, veient la meticulosa elaboració del cérvol principal, que és molt possible que sigui proper a la fi de l'Art Llevantí, vers el V mil·leni a.n.e. (cap el 5500 a.n.e.).

Extret de l'estudi de Ramón Viñas Vallverdú

I ja per acabar la ruta per la muntanya, ens apropa al camp del davant, creuant la pista, on el bon home ens va ensenyar una nova balma, anomenada Balma dels Vaixells, amb gravats ibers i medievals, que es mostren en un panell de 2.70 metres de llargada per 1.50 metres d'amplada. Dels gravats que serien ibers, sembla ser que no hi hauria dubte, ja que, segons ens va dir el guia, són lletres de l'abecedari ibèric, confirmades per un arqueòleg o professor, no ho recordo bé. La veritat és que sí que en tenen pinta. Inserim una fotografia de les lletres iberes.

Dels gravats medievals, tampoc no hi ha cap tipus de dubte, ja que es tracta d'uns velers que fondejaven les costes catalanes vers els segles XIV i XV. Aquests gravats van ser declarats BCIN l'any 1998.

Extret de l'article "Una aproximació als graffitis i gravats de la Balma dels Punts i del seu entorn" d'Alexandre Grimal, Anna Alonso i Rosa Díaz

Tornem al poble de l'Albi, pensant que ja s'havia acabat la ruta turística... i no! Anem al castell del poble i, a banda de visitar la majestuosa edificació, l'home que ens havia portat durant hores a racons increïbles ens duu a una part del castell amb el terra de vidre per a que poguem veure les restes d'uns murs pertanyents a un poblat iber, que s'erigia just on segles més tard es va fer el castell, fet prou típic, ja que els poblats ibers i els castells s'erigiren als cims dels turons per a augmentar la seva capacitat defensiva.

L'any 1936, part del castell medieval, del que ja es tenia constància al segle XII, reconvertit en palau renaixentista es va volar per a evitar que la gent prengués mal amb les seves ruïnes i així va quedar fins que, el 1977, el baró de L'Albi, Carles de Montoliu, va donar el castell a l'ajuntament i aquest, uns quants anys més tard, va netejar parcialment de runa. Va ser lleugerament excavat en diverses ocasions (anys 1980s i 1990s) i el 2008 - 2009 es va dur a terme una excavació profunda amb motiu de la seva restauració, moment en què els orígens del castell i posteriors reformes van sortir a la llum. Fou llavors quan es van trobar restes de la primera Edat del Ferro al sector nord del castell, tal com es mostra a la figura següent extreta de la memòria de l'excavació esmentada.

Extret de l'article "La campanya d'excavacions arqueològiques al castell de L’Albi (Les Garrigues) durant l'any 2008" de José Francisco Casabona Sebastián, María Pilar de la Fuente Oliver i Josep Gallart Fernàndez

Les restes trobades es corresponen a part d'una torre quadrada i murs de muralla d'un gruix de 1.20 metres, fet que evidencia que ens trobem d'un recinte fortificat amb paral·lelismes amb els Vilars d'Arbeca.

També es van trobar fragments ceràmics, alguns molt fragmentats, eines de granit, làmines de sílex i material en bronze que va permetre acabar de datar el poblat, com hem dit, dins de la primera Edat del Ferro. Entre el material de bronze, cal destacar dues fíbules de doble ressort, dues fletxes amb peduncles i aletes, un fragment de fermall de cinturó i un penjoll globular, a més de fragments de braçalets. Aquest material es pot veure amb una de les sales del castell.

Ara sí, donem per acabada la ruta i, tot i que ja n'hi ha prou per a qualsevol esser humà, dir que, des d'El Tossal de la Pleta, tenim molt a prop la fortificació dels Vilars d'Arbeca i els Estinclells, i des de la ruta que hem fet per l'Albi, no és que ens quedi res a prop del que nosaltres hem vist, fins ara, però si hi ha temps, es poden visitar els jaciments de Montblanc o bé les pintures de la Roca dels Moros, a El Cogul.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ciutat ibera del Tossal de la Pleta: 31T 331774 4603631

Tomba excavada en roca isolada de Maldanell: 31T 337277 4600654

Conjunt principal de tombes excavades en roca de Maldanell: 31T 337076 4600985

Pintures de la Vall de la Coma o Font del Comellar: 31T 327231 4591052

Inscultures de Fondo de l'Aiguamoll: 31T 324581 4591788

Balma dels Punts: 31T 325114 4590610

Balma dels Vaixells: 31T 325035 4590685

Murs ibers del Castell de L'Albi: 31T 327507 4587897

Hàbitat rural a Llinars del Vallès II

Avui, fem una inesperada visita prop de casa, gràcies a Nicolas Colomban, seguidor del nostre blog. Aquest home resident a Mataró, però nascut a França, ens va passar un plànol que havia elaborat amb el pas dels anys vivint a la zona del Maresme, més que res és que el bon home tornava a la seva terra (tot i que pel correctíssim català que tenia, ja devia de portar anys a Catalunya), i ens va passar la seva feina per si ens servia de quelcom per divulgar el patrimoni que tenim.

Així doncs, ens llevem, esmorzem, i tranquil·lament ens dirigim, a peu des de casa, al terme municipal de Llinars del Vallès. Si venim en cotxe com des de Barcelona, arribarem fàcilment tot anant per l'AP-7 i ens sortint a la sortida de Cardedeu, que també és la del centre comercial de La Roca. A la rotonda, sortirem per la tercera escapatòria direcció Cardedeu sud, Sant Celoni i Girona, tot seguint la C-35. Als 1.4 quilòmetres, ens sortim de la carretera per la sortida de Dosrius i Cardedeu i, a la rotonda que accedim, ens desviem per la primera, que va direcció Dosrius, i tot seguit emprenem pel primer carrer que veiem a l'esquerra, l'anomenat carrer Oriol. A uns 220 metres on es bifurca, deixem el cotxe.

A peu, seguim pel carrer Oriol, que al poc es torna una pista sorrenca que creua el riu Mogent. Al ben poc, just creuar-lo, seguim vers el camí de la nostra dreta i, uns 180 metres després, trobem un espai d'on surten diversos camins, nosaltres emprenem el que va més paral·lel, a la via del tren d'alta velocitat a la nostra esquerra. Uns 70 metres després, a la nostra dreta veurem un petit bosc prou brut de sotabosc, i un estret corriol que s'hi endinsa; seguint aquest, creuarem les vies de l'AVE. Quan sortim a l'altre costat i després d'un fort pendent en corba d'escassos 5 metres, el més senzill és seguir el filat que tanca la zona del tren d'alta velocitat. A l'estona de seguir-lo, el filat fa un gir de 90 graus a l'esquerra i, seguint uns 10 metres més, trobarem una porta al filat que dona accés al jaciment.

Es tracta de la granja o, com diuen els estudis del jaciment, l'assentament rural de Can Suari. Degut al reduït espai que hi ha per a fer una foto de tot el jaciment, creiem que és oportú penjar un retall extret del google maps, que, per cert, feia no tant de temps que havia estat excavada i s'observaven millor les estructures que no pas a dia d'avui, on la vegetació ha fet acte de presència.

El camí que s'observa  a la banda inferior dreta del retall dona accés a una altre porta del poblat, prou obstruïda per la vegetació i no se des d'on s'agafa, sembla que acabi a les vies... millor seguir les indicacions que hem donat.

Començant amb el jaciment, en podem dir que es tracta d'un assentament rural prou gran, segons es documenta 800 m², que presenta estructures de diverses fases constructives. El jaciment està dividit en tres sectors; la zona d'hàbitat, el camp de sitges i una zona lliure d'estructures delimitada per un mur.

Extret de l'estudi de Can Suari, per Marta Zabala García 

El sector A, com es veu a la imatge superior, és la zona on es localitzen totes les estructures d'hàbitat, sector B, el camp d'urnes i sector C, l'espai lliure delimitat.

Comencem per l'A on, com acabem de dir, es troben les estructures i unes quantes sitges, aquestes, tant dins com a fora dels hàbitats, tot i que les exteriors, encara i que són clarament creades per la mà del home, ja que són excavades ala roca natural, no s'hi ha trobat, a l'excavació cap resta associada a cap de les sis fases d'ocupació del  jaciment.

Aquestes són les estances que hi ha just per on entres, però, com hem pogut veure a la planimetria anterior hi ha documentades estructures, també, als laterals d'aquesta bateria . 

Totes les estances delimitades donen accés a el pati central, on s'ha pogut observar modificacions posteriors de lspai.

També a l'extrem més allunyat de l'entrada, es pot observar un recinte circular, ja fora de les estructures rectangulars, del que no s'ha pogut documentar el seu ús, ja que tot i l'excavació, no s'ha observat res que permeti documentar quelcom.

L'altre lateral resta molt més brut d'arbrat i sotabosc, però és fàcil endevinar murs i estances, tot i que segons m'ha semblat entendre tot llegint l'estudi, en una de les reformes, potser l'última, l'accés al recinte es va crear per aquesta bateria d'estances, pel que s'hauria enderrocat el seu mur més exterior.

No visitem el sector B, el del camp de sitges, ja que a dia d'avui es troba al bell mig del bosc i pensem que no es deu veure res. Però, a dia 27/01/2024, tornem a Can Suari per ensenyar-los-hi a en Manolo, la Fina i la Carme, també del gremi, coautora de diversos llibres i veïna de Cardedeu. I aquest cop sí que vam trobar algunes sitges del sector B, just al costat del camí que passa per davant del jaciment, no sé com no les havíem vist abans... hem de dir que la vista del Manolo i la Carme va ajudar.

Aquesta és la primera que vam veure de tornada del jaciment, situada just al marge del camí...

Aquesta és la segona, una mica més amagada, però també visible des del camí...

I la tercera, més amagada encara i més fonda...

Segur que si busquéssim un pèl, en trobaríem unes quantes més.

Finalment, al sector "C", sí que no vam anar. És el de l'espai emmurallat, tot i que s'ha de dir que sí que vam veure el tros de mur que hi ha a tocar el sector A per la seva part exterior.

Segons l'estudi, aquest jaciment va ser utilitzat en 5 etapes diferents vers els segles II-I a.n.e., convertint-se en granja ibera romanitzada. Aquesta dada es dedueix per les restes recuperades als paleocanals del jaciment, que eren utilitzats com a abocadors en les diverses èpoques d'ús, entre elles, des de ceràmiques iberes, fins a tègules romanes.

 Finalitzada la visita, retornem a Cardedeu, que demà tornem a la rutina.

Coordenades UTM(ETRS89):

Assentament rural de Can Suari o bosc de Can Suari: 31T 448073 4608255

Hàbitat, sepulcres i talaia a Sant Aniol de Finestres II i Mieres

Tornem a Sant Aniol de Finestres, dic tornem perquè, de temps ençà, hem anat a aquest petit poble a fer dinars amb la família i amb amics, diguéssim que és un clàssic nostre.

Per a arribar-hi des de Cardedeu, emprenem l'AP7 direcció Girona i ens sortim d'ella pel desviament 6B, que va en direcció Girona oest. I de fet ja està, a la rotonda que trobem, és agafar la carretera GI-531 cap a Sant Gregori i seguir durant 24.8 quilòmetres, on, a ben poc d'arribar al poble, ens desviem a la dreta pel camí de Can Tura. Uns 300 metres més endavant, aturem el cotxe a l'encreuar amb un altre camí, que és el que porta a Mieres, on hi ha zona per a aparcar a l'esquerra.

A peu, seguim el camí cap a la dreta i, al ben poc, ja veurem el cartell senyalitzador del Roc de la Melca, que per cert, és erroni, posa que és un poblat Neolític i realment és un hàbitat del Paleolític final.

Es tracta d'un gran bloc de pedra sorrenca utilitzat al 20.900 ± 400 a.n.e., segons les datacions de C14 produïdes pel Centre Scientifique de Monaco, per tant, es tracta d'un jaciment utilitzat vers el Paleolític "final". Ho poso entre cometes ja que encara faltarien uns 15.000 anys fins l'inici del Neolític, però tenint present quan va començar el Paleolític, semblen pocs anys.

El jaciment va ser descobert per Francesc Riuró l'any 1969. Ell, en Miquel Oliva i alguns col·laboradors van recollir divers material arqueològic, avui en dia dipositat al Servei d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona i al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona. Però val a dir que de restes amb suficient material com per poder datar el jaciment només va sorgir un punxó d'os de secció circular.

Pel que hem pogut saber, és el jaciment més antic documentat del Paleolític a la banda nord de la Catalunya actual.

De les excavacions, es documenta la poca quantitat de peces retocades dins el material lític, només són 190, de les 2083 que s'hi van recuperar, i, d'aquestes, només el 56% són en sílex, però destaca el gran percentatge de burins, un 13% del total acumulat. Cal dir que totes les restes recuperades es van trobar en un sol estrat, fet que indica que la utilització del roc va ser curta.

De Narcís Soler i Masferrer, al seu estudi del Roc

A la banda superior del gran roc, hi ha grans buidats a la roca, d'uns 50 centímetres o més de diàmetre. També s'hi observen reguerons i alguna cassoleta, fet prou típic a la prehistòria del país.

Acabem amb l'hàbitat paleolític dient que s'hi han trobat restes faunístiques sobretot de conill, però també de cavall, cabra, senglar i cérvol.

Seguim pel camí sorrenc, però prou transitable per a qualsevol estil de cotxe, vers la nostra esquerra tal i com hem arribat, tot per apropar-nos a la Cista del Camí del Raspat, però de fet, no ens hi apropem gaire, ja que aturem el cotxe uns 550 metres més tard a l'entrada d'un camí de muntanya que surt a la dreta, poc després de passar l'entrada d'una casa a l'esquerra (la casa del Ras). A peu, ens endinsem pel camí, que al ben poc s'embosca, fent-se difícil de veure, poc després es torna a obrir el pas sent de més fàcil caminar. Aquest camí el seguirem, prop d'un quilòmetre fins a trobar el sepulcre al bell mig del camí. Cal dir que en línia recta el sepulcre es troba a 500 metres d'on hem deixat el cotxe, però, clar, el camí va vorejant el desnivell.

Aquesta cista fou descoberta l'any 1971 per Miquel Oliva i Lluís Esteva, i va ser excavada el 1973 pel mateix Miquel Oliva, juntament amb Francesc Riuró i Narcís Puigdevall, que hi trobaren petits fragments ceràmics que no van determinar.

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, es tracta d'una cista neolítica amb túmul, amb unes mides internes de la cambra de 1.50 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 64 centímetres d'alçada conservada. D'altra banda, l'obra tumular no consta de restes d'anell de contenció i té un diàmetre de 6-7 metres.

També segons Tarrús i Carreras, el sepulcre fou bastit entre el Neolític mig i el final, vers el 3500 i el 3000 a.n.e.

Tornem al cotxe i, en 100 metres, prenem la branca esquerra a la bifurcació que trobem. Avancem 700 metres i aparquem passades les ruïnes de la masia de La Faja, just on hi ha una nova bifurcació. A peu, agafarem la branca de la nostra dreta amb una senyalització en fusta que indica La Trona. Arribarem a la Cista del Caire dels Segalars sense problemes d'orientació seguint aquestes indicacions en fusta (primer cap a La Trona i després cap a la cista), però, això sí, després de fer més esforç que per a la cista anterior, ja que es troba força més amunt.

Descoberta el 1984 per Josep Agustí quan estava transformada en barraca, fou validada per Tarrús i Carreras el 1988, moment en què es van retirar les pedres que no eren pròpies de la cista. Lamentablement, la cista es va amagar de nou entre la vegetació i gràcies a l'esforç dels amics Remi Serra, Pere Parra i Xevi Niell, fou retrobada el novembre del 2021. Com hem dit, actualment està senyalitzada i el camí per a arribar-hi està net, així que no pensem que pugui tornar a caure en l'oblit.

Pel que fa a les seves dimensions, mesura 1.10 metres de llargada per 1.00 d'amplada i conserva 80 centímetres d'alçada, i es troba continguda en un túmul de 5/6 metres de diàmetre. Prop de les 3 lloses que formen la cambra, hi ha fragments de lloses que bé podrien ser part de la coberta o de la quarta llosa de la cista.

No ha estat mai excavada ni s'han trobat restes en superfície, però podria datar-se dins del Neolític mitjà - final, vers el 3900-3400 a.n.e., per la seva morfologia de cista neolítica enterrada.

Desfem el camí, que ara se'ns farà més curt en ser baixada, i, una vegada al cotxe, retrocedim els 700 metres per a arribar a la cruïlla. Ara fem un gir tancat a l'esquerra i seguim 5.8 quilòmetres, pujant al cim de la Palomera i començant a baixar-la, allà, a mà esquerra del camí, veurem el monument de la Dona de la Garrotxa, dedicat a l'arqueòleg Miquel Oliva, i la Talaia del Puig de la Palomera.

Segons hem pogut saber, és el que quedaria d'un antic poblat iber, del que no s'han trobat restes de habitacions, pel que els arqueòlegs pensen que ens trobaríem davant d'un poblat bastit a raó de materials peribles. Igualment, el tancat bosc en el que es troba l'estructura tampoc permet una investigació molt acurada.

Fou descobert pel Dr. Miquel Verdaguer a l'obrir el camí de Mieres a Sant Aniol de Finestres, tot i que, segons el departament de cultura, Francesc Riuró ja en tenia coneixement al 1965.

Com es pot veure, l'edificació ha estat rehabilitada (any 2007) i aquesta és bastida a raó de petites pedres totalment irregulars. Al moment de dur a terme aquesta acció, no va sorgir cap tipus de resta arqueològica associada al monument.

Les intervencions al poblat s'iniciaren l'any 1972 i perduraren discontínuament fins el 1975. Aquestes aportaren una informació suficient com per a catalogar l'espai com a jaciment arqueològic iber.

Es van fer tres cales, d'entre 50 i 100 centímetres, que van aportar material iber, que es va localitzar just a sobre de roca mare; entre ells fusaioles, ceràmica a mà, a torn, ceràmica grisa emporitana, fragments d'àmfores de boca plana de la costa catalana i també escòria de ferro, fet que fa pensar en què es treballava el material a aquest poblat. Això permet datar l'ús del "poblat" vers la segona meitat del segle III a.n.e., mentre que la mateixa Generalitat estima l'edificació del poblat vers el 400 a.n.e.

També direm que a uns 200 metres en direcció Santa Maria de Finestres, diversos autors parlen de les restes d'una possible torre, però, segons alguns d'ells, seria d'era medieval i no del sistema defensiu del "poblat" iber.

Seguim la pista endavant fins arribar a Mieres, i seguirem després a fer una volta pels volcans.

Coordenades UTM(ETRS89):

Habitat del Roc de la Melca: 31T 466190 4660046

Cista del Camí del Raspat: 31T 466291 4660676

Cista del Caire dels Segalars: 31T 464880 4661747 

Talaia del Puig de la Palomera: 31T 467460 4661989