Dòlmens a L'Estany, Moià V i Sallent

Avui anem a L'Estany, tot creuant Moià pel bell mig per la C-59, seguirem la carretera fins a trobar el poble. Deixem el cotxe on el vam deixar temps enrere per a visitar el dolmen del Puig Rodó, a la ruta Dolmen a Moià I (al costat de l'església). A peu, prenem la carretera sortint del nucli de cases, en la mateixa direcció, i agafem el primer camí que veiem a la nostra dreta (GR-3 i GR-177). Per aquesta pista, caminarem tot rectes uns dos quilòmetres fins a trobar una bifurcació a la dreta. La seguirem i, als pocs metres, pujarem mig camp a través per una clariana, fins a trobar, uns metres més amunt, un sender que carena els colls i porta al Serrat de l'Horabona anant en direcció contrària a la que hem vingut pel camí principal. Cal dir que, en finalitzar el primer coll, el sender ja ni es veu, però bé, s'ha d'anar fins dalt.

Ara bé, si voleu anar com nosaltres, vam calcular els turons, i vam pensar... dos turons abans del dolmen del Puig Rodó, ja que aquest es troba després del Puig Rodó en la direcció que portem... i en arribar al què crèiem que era, que és just quan el camí fa una corba a l'esquerra, vam pujar camp a través fins al cim del turó. Allà dalt, a una zona bastant neta, comparat amb la resta, vam localitzar la cista megalítica del Serrat de l'Horabona I.

És la I perquè, segons diversos autors, existia una altra cista a poca distància, destruïda avui en dia.

La fotografia... com sempre, la vaig intentar fer de manera que sortís en ella el que jo crec que són lloses del sepulcre... davant de la cambra estirades al terra. A banda d'això, la cista megalítica del Serrat de l'Horabona fou excavada pel Centre Excursionista de Vic l'any 1923, però no es va documentar cap troballa.

Aquesta cista és datada entre el Neolític mig i final, vers el 3500 i el 2200 a.n.e., i consta d'unes dimensions de 1 metre de llarg per 1 metre d'ample.

A dia 01/07/2022, i segons Tarrús i Carreras, el sepulcre consta d'un túmul circular sense senyals de peristàlit de contenció, i amb un diàmetre de 4-5 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, té unes dimensions de 1 metre de llarg, 85 centímetres d'ample, i 70 centímetres d'alçada, i la consideren una cista neolítica amb túmul, de  vers el 3900-3400 a.n.e.

Cal dir que la seva tipologia canvia segons l'autor, n'hi ha que diuen que és una cista neolítica solsoniana, d'altres un sepulcre megalític, i d'altres com en Tarrús i en Carreras, una cista neolítica amb túmul.

Tornem al camí principal i el seguim rectes passant pel costat del dolmen del Puig Rodó, fins a arribar a una bifurcació de camins. Allà nosaltres girarem a la dreta, tot agafant un camí, amb cert desnivell de baixada, en el que passarem davant d'una casa molt xula a la nostra dreta, en no gaires metres. Seguirem pel camí fins la seva fi, on n'hi ha un altre que el creua, GR-3. Aquí, tornem a girar a la dreta, prenent el GR, seguint tot rectes fins veure, al marge esquerre del camí, un promontori amb l'anomenada Creu Vermella.

Doncs el dolmen es troba al turó que hi ha just després en el sentit de la marxa. Creuem un filat a la vora esquerra del camí i anem pujant cap al cim del turó, per un sender desdibuixat a no gaires metres del camí principal. És difícil de trobar per les seves petites dimensions, però bé, amb paciència, és localitzable seguint el desdibuixat corriol que hi ha, fins que veiem una petita pujada a l'esquerra. Endinsant-nos al net bosc uns 50 metres, trobem el petit sepulcre del Puig Espelta.

La petita cista neolítica va ser descoberta a inicis dels anys 60 per J. Surroca i fou excavada per ell mateix poc després, trobant en el seu interior un esquelet humà sencer, diversos fragments ceràmics i una petxina de pecten amb perforació. Té unes dimensions de 1.30 metres de llargada i una amplada de 0.70 metres. D'altra banda, els experts daten el sepulcre al Neolític entre el 3500 - 2700 a.n.e.

D'aquí tornem a L'Estany, i dinem uns entrepans al parc que hi davant l'església, per reposar forces.

Ara sí, prenem de nou el cotxe i anem a agafar l'eix, direcció Manresa. Seguirem la carretera deixant l'Estany i Moià a la nostra esquena. Ens sortim de l'Eix a la sortida d'Avinyó (la 154), passem el poble tot anant per la BP-4313 direcció a Balsareny. A aquesta carretera entre el quilòmetre 34 i el 35, veurem un camí sorrenc que puja per la dreta cap a Can Serarols. L'agafarem i, en tres-cents metres, a una corba a la dreta que té un espai on hi caben dos cotxes aparcats, deixem el cotxe. A peu, agafarem un sender que surt a l'esquerra del camí, quasi al començament de la corba, i, en uns 30 metres a mà dreta, trobarem el sepulcre de Can Pregones o de Cornet II.

Aquesta cambra pirinenca és datada, segons les troballes obtingudes i la seva morfologia, a l'edat del Bronze, entre el 1800 i el 1500 a.n.e. i consta d'unes dimensions (teòriques) de 1 metre d'amplada per 1 metre de llargada. Tot i que ha estat reconstruït als anys 70, canviant la llosa de coberta, es conserva una alçada de 0.90 metres.

A dia 01/07/2022, actualitzem l'entrada documentant que segons Tarrús i Carreras, es tracta de un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, atorgant-li unes dimensions internes a la cambra de 1.35 metres de llarg, per una amplada de 60 centímetres i una alçada de 80, i el col·loquen temporalment vers el Calcolític antic i l'Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

En ell, s'hi va localitzar un bon grapat de troballes; entre elles, una punta de sageta de sílex, un fragment de làmina de sílex, fragments de dos ganivets del mateix material, una petita rodella d'os i una altra de petxina, un cargol marí foradat, un fragment de penjoll de peduncle i dos fragments d'anella de bronze .

Després d'aquest, tornem a Avinyó... juga el Barça.

Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat de l'Horabona I: 31T, 426907, 4634167

Puig Espelta: 31T, 428245, 4632217

Can Pregones o Cornet II: 31T, 412170, 4637860

Dolmen i menhir a Montmagastre, i necròpoli a Gerb

Tot s'acaba... comencem l'últim dia de semi-vacances que ens havíem agafat per la Noguera, serà qüestió d'aprofitar el temps al màxim avui!!

Ahir a la nit, vam estar mirant si hi havia quelcom que ens cridés l'atenció per aquí a prop, a part del què ja portàvem nosaltres cercat, i vam trobar una necròpoli prehistòrica al poble de Gerb, que és a tocar de Balaguer. Vam decidir anar a fer un cop d'ull. Així doncs, ens dirigim cap allà. Un cop a Gerb, preguntem pel cementiri a la poca gent que hi pel carrer... la necròpoli de La Colomina es troba just davant d'aquest.

Denominada com a necròpoli tumular d'incineració, La Colomina és datada entre el 850 - 650 a.n.e. i consta d'un conjunt de túmuls sense elevació d'entre un i cinc metres de diàmetre. Òbviament, els han reconstruït, però crec que encara queda molt per excavar.

Sobre els còdols que veiem, que ja dèiem que eren reconstruïts, anava un altre empedrat enllosant el túmul. Al bell centre, una petita fossa amb una "àmfora" contenia les restes incinerades de l'individu i el seu aixovar. Just sobre seu, es col·locava una pedra en posició vertical per a senyalitzar la tomba. Aquesta senyalització no es conserva a totes les tombes.

L'any 1965 es van documentar setze túmuls i disset urnes, i l'any 1987, fent treballs per igualar el nivell de terres per a poder conrear, van aparèixer trenta túmuls més, aquests en perfecte estat.

Agafem de nou el cotxe i ens dirigim a Montmagastre tot anat per la C-26 fins a Artesa de Segre, on endinsant-nos al nucli, buscarem la L-512 direcció Tremp. Just al quilòmetre vuit de la carretera, girarem a la dreta prenent una carretera que ens portarà a Montmagastre. Parem el cotxe a l'última casa (Cal Donzell) que hi ha abans d'arribar al cartell de benvinguda al poble (uns cinc quilòmetres), just sota el castell. A peu, continuem per la carretera, en la mateixa direcció i als pocs metres veurem un cartell indicador, a la dreta del camí, senyalitzant la direcció en la que trobarem el megàlit, que, tot i les seves grans dimensions, està mig amagat.

He fet la fotografia des de lluny... volia que sortís la immensa llosa de coberta, és la del davant, amb unes marques sospitoses de picapedrer. La volia fer una mica lateral, però la vegetació no em deixava.

La cambra sepulcre amida 3.45 metres de llargada per una amplada de 1.60 metres i una alçada de 1.20 metres a la capçalera. L'amplada va disminuint vers l'entrada fins a arribar prop dels 1.50 metres... fins on vam poder mesurar. L'alçada varia segons el punt, ja que el megàlit no ha estat excavat, i a més, està col·locat a un lloc amb un lleuger pendent.

La llosa de coberta fa és de forma rectangular i amida 4.40 metres de llarg, per 2 metres d'ample i 40 centímetres de gruix

El túmul que l'envolta és poc visible a dia d'avui, però Tarrús i Carreras documenten que deuria ser força complex, bastit amb grans rocs i lloses radials que ara només són visibles, arran de terra, a la vessant sud-est. També estimen una obra tumular de més de 8 metres de diàmetre i molt possiblement amb un cròmlec bastit a base de murs i lloses.

El més estrany d'aquest sepulcre, però, és la seva tipologia, ja que és una galeria catalana, un estil gents habitual per aquestes terres. Els autors abans nombrats li atorguen una cronologia de vers el Neolític final i el Calcolític antic, cap al 3000-2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i anem enrere per on hem vingut, vigilant per la vora esquerra del camí, perquè quan portem més o menys un quilòmetre, veurem el majestuós menhir de Montmagastre.

Aquest menhir ha estat desplaçat diverses vegades, és a dir, que no es troba al lloc original. Té una alçada de 2.85 metres, el seu gruix varia d'entre 8 a 17 centímetres i una amplada d'entre 40 i 65 centímetres. Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, que l'anomenen Pedrafita de Montmagastre, el citat monòlit es podria tractar d'això, una pedra fita medieval o inclús moderna, però conclouen que no es possible de determinar, i que si es tractés d'un monòlit prehistòric, seria datat per la seva morfologia, d'entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.

Just al costat, veiem una pedra... com a poc curiosa.

No creiem que sigui un menhir, però, si ho fos, no tindria cap relació amb el de Montmagastre, recordem que aquest ha estat mogut com a mínim tres vegades.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli de La Colomina: Davant del cementiri de Gerb

Montmagastre: 31T 344983 4648369

Menhir de Montmagastre: 31T 344576 4648273

Possible Menhir de Montmagastre II: 31T 344576 4648274

"Dolmen" a Puigverd d'Agramunt

De retorn a casa després de l'escapada de relax per la Noguera, fem l'última parada. Després de dinar a Agramunt, prenem la carretera L-303 (C-352) cap a Puigverd d'Agramunt i Cervera. Poc després del quilòmetre 19, agafem la pista que surt a la nostra dreta i la seguim uns 400 metres. Ja a peu, travessem el prat que queda a l'esquerra en direcció a una petita illa d'arbres, on trobarem les minses restes del dolmen de Lo Tossal.

Tot i que és difícil determinar les seves dimensions i la seva tipologia, podria tractar-se d'un sepulcre de corredor força malmès de l'edat del Bronze (1800 - 650 a.C.).

S'han fet dos estudis del dolmen, un l'any 1964 i un altre el 2004, evidenciant una gran degradació entre ambdós informes. A l'estudi inicial, es parla d'un corredor de 10,85 metres de longitud i 0,60 d'amplada mitjana, amb unes lloses que sobresurten del terra entre 50 i 70 centímetres. En canvi, en Josep Oriol Font comenta al seu informe de prospecció del 2004 que sembla endevinar-se un corredor amb quatre lloses d'una banda i una a l'altra entre la vegetació. Pel que fa a les mides de la cambra, el segon estudi indica una longitud de 3,10 metres per 0,85 d'amplada, amb dos ortostrats a la capçalera i tres més a cada banda, conservant-se només a la seva posició original els tres del costat nord. Respecte a la coberta, tot i que l'estudi del 1964 cita tres lloses de grans dimensions, només resta un tros dins de la cambra que podria ser una part d'una de les tres lloses.

Per acabar, s'han documentat diverses troballes: fragments de ceràmica decorada de l'edat del Bronze i ibèrica, abundants restes de sílex i alguns fragments de destrals de pedra polimentada.

Vist aquest sepulcre, emprenem el retorn cap a casa, que tinc classe d'anglès i al Marc li toca fer classe de català a la veïneta.

Afegim un paràgraf a data juny 2024 per a indicar que, segons Tarrús i Carreras al seu compendi "El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada", no podem parlar d'Lo Tossal com un dolmen. De fet, esmenten dos Lo Tossal, tot i que no n'han visitat cap dels dos. El primer, ubicat a uns metres del que nosaltres vam visitar, no el consideren sepulcre per les dimensions. El segon, que fou l'estudiat per Josep Oriol Font, tampoc no el consideren per la disposició de les lloses. Així doncs, deixem el dolmen de Lo Tossal com a molt dubtòs.

Coordenades UTM(ETRS89):

Lo Tossal: 31T 343193 4626511

Megàlits a Tossa de Mar II

Avui anem a Tossa de Mar. Abans de començar, ja dic que aquesta ruta és una ampliació de Paradòlmens i menhirs a Tossa de Mar I i dolmen i menhir a Calonge. Ho dic perquè passarem per diferents megàlits dels que no penjaré cap fotografia, ni donaré les coordenades (són a l'altra entrada).

Aparquem al mateix lloc on temps enrere vam deixar el cotxe, en fer l'altra ruta, prenent el mateix camí. Òbviament, ens vam apropar de nou al maco paradolmen de Pedra sobre altra.

Després de la ràpida visita, tornem al camí i continuem en el sentit que portàvem. Seguirem tot rectes sense girar per cap altre, passant per un lloc on el camí s'estreny tornant-se un sender, amb vegetació exhuberant a banda i banda, i algun arbre caigut pel mig. Poc després que aquest sender giri cap l'esquerra, ens endinsem per la natura, també a la nostra esquerra tot buscant el paradolmen del Senglar, però no el vam trobar. Al cap d'una bona estona, ens rendim i tornem al sender, seguint en la direcció que portàvem. Deixant camins i corriols a la nostra esquerra, agafem el primer desviament que surt a la dreta, pel que caminarem rectes fins a parar a un camí més ample en què tirarem  de nou a la dreta. Llavors, prenem el segon desviament a l'esquerra, després el primer a la dreta, i el seguirem fins a veure a la nostra esquerra un camí que porta a les restes d'un poblat medieval i, a posteriori, al Puig de Cadiretes. La cista de Cadiretes es troba just davant, a l'altre costat del camí pel que anem, a una clariana a poca distància d'aquest.

Fou descoberta a la dècada dels 80 per Joan Planella, que no informa de la troballa fins l'any 2000. La cista de Cadiretes fa 2 metres de llarg per 0.90 d'ample i 0.60 d'alçada conservada. No ha estat mai excavada, però en el tros de terra que la separa del camí, s'hi van trobar diverses peces de sílex i una mica més enllà, passada la bifurcació del puig de Cadiretes, es va localitzar una destral polimentada. Per la morfologia del sepulcre es podria datar, entre el 3500 i el 3000 a.C.

Tornem per on hem vingut i, al camí on abans hem fet l'últim gir a la dreta per arribar-nos a la cista, continuem rectes. A l'estona, veurem a mà esquerra a pocs metres del camí, darrere un arbret, la covatxa de ses Pinyaques.

Per nosaltres, la covatxa no té res de prehistòric; de fet, hem estat buscant informació i no hem trobat res. Al nostre parer, sembla ser una curiositat natural sense gaire interès (per part nostra). L'arqueòlehg, Xavier Niell Ciurana, el cataloga com a dubtós, ja que mai ha estat excavat.

Seguim pel camí fins veure un altre que surt a la dreta. Per aquesta cantonera de camins, buscarem algun corriol desdibuixat que ens portarà al paradolmen d'en Garcia (teniu les coordenades a l'altra ruta). Un cop arribats al paradolmen, ens endinsarem per la natura tot seguint la direcció del que seria el corredor, si en tingués. Al poc, virarem a la dreta tot vorejant un gran roc i, enganxat a aquest, trobarem el curiós roc del Narigut.

Després d'admirar aquesta curiosa formació natural, tornem al camí d'abans i seguim la marxa en la mateixa direcció, fins creuar amb un altre camí, en el que seguirem vers la nostra dreta. Al poc, deixarem un altre a la nostra dreta, seguint rectes i passant de llarg el menhir de Montllor a la vora dreta del camí. Seguirem uns metres pel camí fins que després d'una pujada veurem, a la dreta del camí, un possible menhir caigut amb una marca del GR-92 en ell.

Tornem fins al camí que surt, ara a l'esquerra després del menhir de Montllor, el prenem fins a creuar amb un altre en el que girarem, de nou, vers la nostra esquerra. Ara seguirem uns 220 metres i després d'una minsa corba a l'esquerra, veurem a mà esquerra del camí, just sota seu, el Paradolmen del Reig. A mi em va semblar força maco... si amplieu la foto es poden veure quantitat de gravats en el roc principal del paradolmen.

Descobert per Joan Planella el 1986 i excavat el 2002 per dos membres de l'Universitat de Girona; David Ortega i Joaquim Soler, l'excavació no va aportar cap tipus de material arqueolòlic, fet que dona dubtes de la seva funcionalitat i del seu datage. Però jo, amb els gravats que té, i veient la resta de paradòlmens que hi ha a la zona, no dubtaria de la seva autenticitat.

La cambra resultant amida 2.50 metres de llargada per 2 d'amplada i 1.05 metre d'alt, la capçalera de l'habitació és construïda amb un mur de pedra en sec.

Tornem al camí i seguim per la pista tal i com anàvem abans. Crec recordar que girarem a la dreta pel tercer camí que veiem (penso que era el menys clar dels tres), i, al poc, veurem també a mà dreta del camí el paradolmen de Les Rates. Impressiona per les seves dimensions internes i el clar posicionament de lloses per aconseguir tancar la cambra.

Conegut de sempre per la gent de Tossa, i publicat per primer cop per Tarrús i Chinchilla el 1992. Com havia dit abans, em va impressionar la gran cambra (la coberta també). Queda una cavitat és de 11 metres quadrats amb una alçada mitjana de 1.30 metres.

L'any 2002 es va excavar, de nou per l'Universitat de Girona, i els arqueòlegs van datar el megàlit cap el Neolític final - Calcolític, entre el 3000 i el 2200. D'aquesta època es van extreure molts fragments ceràmics a mà, un parell d'ascles i un còdol de sílex. Posteriorment, a l'edat del Bronze, es torna a utilitzar el sepulcre, trobant d'aquesta edat diversos fragments ceràmics. Però aquí no s'acaba la vida d'aquest paradolmen, ja que s'han trobat al seu interior fragments de ceràmica vidrada i també de metall... troballes que daten un últim aprofitament del sepulcre en era ja històrica.

Refem el caminet que ens porta al paradolmen i seguim pel que veníem, en la mateixa direcció, tot desviant-nos per la primera pista a la dreta, seguirem per ell fins a trobar diversos desviaments junts, on nosaltres girarem pel primer a la nostra dreta, tot baixant a la vall. Comencem la pujada deixant camins i corriols a dreta i esquerra, fins a trobar una corba molt pronunciada a l'esquerra, on surt un altre camí a la dreta, tot just abans d'aquesta. Em sembla recordar cert grau d'inclinació en aquest últim camí... el seguirem fins trobar a mà esquerra la Caixa de la Vall del Roc. La veureu fàcilment, ja que és just a tocar de per on caminem, com a un petit promontori, degut a un esfondrament de terra a la seva dreta.

Diríem que això és una cista i més en saber que el terra és una gran llosa posada en horitzontal. Però segons excavacions efectuades el 2002, el més antic que es va extreure va ser un tros de ballesta de ferro per a matar ocells del segle XX. Amb aquestes dades, la Generalitat descarta la idea de la cista megalítica, però jo segueixo pensant que té tota la pinta (hi ha arqueòlegs que també ho pensen, tot i l'excavació).

Per últim, donem les dimensions de la teòrica cista de la Vall del Roc; aquesta fa 1.50 metres de llarg, 1.00 d'amplada i 0.75 metres d'alçada.

Fem mitja volta i tornem a la corba pronunciada, en la que seguirem cap amunt tot agafant el primer desviament a la nostra dreta i tot seguit el primer a l'esquerra en una bifurcació. Seguirem uns metres fins trobar un altre camí vers la nostra dreta, el qual, seguint-lo, ens durà, poc abans de l'encreuament de camins al Menhir de l'Avi, al qual s'accedeix per un corriol molt ben definit que surt a la dreta del camí pel que veníem.

Conegut de sempre per la gent de la contrada, i anomenat l'Aví, té unes dimensions de 1.77 metres d'alçada, per 1.25 d'amplada i un gruix de 0.30 metres. Dir també que el menhir té soterrats 40 centímetres. No es pot assegurar l'edat d'aquest monòlit, però ens inclinem per una època semblant a la dels altres monuments de la zona, datant-lo entre el Neolític vers el 4000 - 2500 a.C.

A la part del davant, a l'altra banda del camí, hi ha un conjunt de pedres, on algunes fonts afirmen que és un paradolmen... jo no vaig veure res que m'ho semblés.

Continuem girant a la dreta a l'encreuament que dèiem abans, tornem a pujar i, en un bon tros, només fem que caminar deixant corriols. Seguirem fins que el camí es bifurca en dos, seguint el de la dreta. Al poc, hi ha un camí ample i ben definit a la nostra dreta, el qual deixarem, tot seguint pel camí que anàvem, fins a trobar el següent encreuament, en el que girarem a l'esquerra. Pocs metres després, veurem el menhir de Can Llach.

D'aquí, ens endinsem per un camí-corriol que surt davant del menhir a l'altra banda de la pista. El seguirem, tot saltant, a la seva fi, al camí que hem fet abans per intentar trobar el paradolmen del Senglar, aquest cop, però, girem a l'esquerra tot fent el camí a l'inrevés d'abans. Tornem a passar pel maco sender amb arbres caiguts pel mig, passem per davant del paradolmen de Pedra sobre altra i ja som al cotxe de nou.

Suposo que, amb l'explicació, de vegades és complicat, però és que aquesta zona de Cadiretes és plena de camins, bifurcacions i corriols... és tot un laberint!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de Cadiretes: 31T 494179 4622890

Roc del Narigut: 31T 494032 4622220

Possible menhir caigut: 31T 494139 4621938

Paradolmen del Reig: 31T 493575 4622193  

Paradolmen de Les Rates: 31T 493323 4622112

Cista de la Caixa de la Vall del Roc: 31T 493549 4622491

Menhir de l'Avi: 31T 493455 4623319

Megàlits a Pinós III i Cardona II

Aquest cop tornem cap al Solsonès, realment la zona m'agrada bastant, llàstima els incendis que ha patit, però el lloc on es conserva verge es preciós, molta natura, molts arbres, diversos rius i rierols que abeuren els boscos. A la zona hi ha quantitat de dòlmens, cistes, menhirs, etc. És un bon lloc per a fer una ruta de dissabte, sense caminar gaire, que últimament el temps està molt estrany, de fet aquest dia, després de visitar el primer sepulcre volíem veure un menhir que hi ha prop del santuari de Pinós, i mireu com estava.

La foto, la vaig fer amb el mòbil... però no és que no es vegi el cel perquè la càmera fos dolenta, és que era núvol... i ara inseriré una altra per acabar de rematar.

Increïble, pensant que veníem del primer dolmen... que sí, feia ventet, però tres sota zero a les 11:53 quan veníem del sol total!

Bé, anem pel primer sepulcre del dia. Per arribar-hi, prenem la C-55, de Manresa a Solsona, desviant-nos a l'esquerra cap a Saló i Pinós, seguirem per aquí fins a arribar a Vallmanya. Just després del rètol de benvinguda al poble, veurem dos camins, seguirem el de la nostra esquerra, seguint la mateixa carretera, la que no deixarem, fins passar l'església de Sant Pere de Vallmanya a la nostra dreta. Tot anat per aquest camí, veurem un nou cartell de Vallmanya i una pista que surt a l'esquerra cap a Matamargó i diverses masies, entre elles Cererols. Girem per aquí i seguim tot rectes fins arribar a aquesta masia. Aquí deixem el cotxe.

A peu, creuem el mas pel camí principal i passem davant d'una bassa, on el camí fa un gir a la dreta. Seguirem per aquest camí vora els 900 metres fins a trobar una corba molt tancada a la dreta, amb fort pendent, anirem per aquí tot rectes deixant un coll a la nostra esquerra. Al passar aquest coll, aneu mirant al marge del camí de la nostra esquerra, a uns dos metres del camí es troba, juntament amb el mig destruït promontori de la Creu dels Albats, el que queda de la cista de la Creu Dels Albats.

Aquesta cista es data com a destruïda ja fa molts anys, documentant un sepulcre que ja estava enderrocat als anys 20, segons Mossèn Serra Vilaró.

La llosa gran que queda de la cista amida 2.30 metres de longitud per una amplada de 1.00 metres i consta d'un gruix de 40 centímetres, ara que pel seu voltant hi ha diverses lloses que bé podrien ser de l'antiga costrucció funerària. Mañé li suposa una cambra de 2.50 metres de llarg, 1.50 d'amplada i una alçada de 1.20 metres. Al seu interior, s'hi van trobar un collaret de denes de pecten (la vieira gallega de tota la vida) i dos cranis humans. D'altra banda Antoni Mañé, a la seva visita va trobar superficialment un raspador de sílex.

Segons la tipologia del sepulcre, el datem a principis del Calcolític, entre el 2200 i el 1800 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim a la carretera LV-3002 de Cardona a Solsona i passat Su, abans d'arribar al Miracle, prendrem una desviació a Sant Just d'Ardèvol. El sepulcre es troba a un quilòmetre del desviament a mà esquerra del camí, just on creua un camí atrotinat.

La cista de Can Gangolells va ser restaurada l'any 1995, on li van col·locar la llosa de coberta, abans però, s'excavà el sepulcre recollint divers material ceràmic i peces de sílex. La cambra d'aquesta és rectangular, amb unes dimensions originals de 1.90 metres de longitud, 0.77 d'amplada màxima i 0.60 metres d'alçada.

Per la seva morfologia, datem la Cista de Can Gangolells en període del Neolític mig, vers el 3500 - 3000 a.n.e.

Ens acostem a dinar a El Miracle, que amb el fred i vent que fa, no ve gaire de gust menjar-se un entrepà al mig de la muntanya. Un cop dinats, prenem la carretera LV-3002 direcció Cardona i ens aturem a visitar el menhir de Gangolells. Situat poc després del quilòmetre 8, a una entrada per a cotxes a la nostra dreta, el megàlit és a tocar de la carretera.

El més que prominent roc amida 4.20 metres d'alçada, 1.00 d'amplada i uns 0.40 metres de gruix. Podríem datar el megàlit com el seu company sepulcre, cap al 3500 - 3000 a.n.e. Aquest menhir va ser traslladat uns 40 metres de la seva ubicació original.

Tornem al cotxe i seguim endavant uns 200 - 300 metres fins que veiem la pista de Can Gangolells, just allà aparquem el cotxe i tornem a peu per la carretera, en direcció el menhir, i en uns 50 - 100 metres, ens endinsem als camps llaurats de la dreta, on, a la primera rasa, veurem caigut al terra i trencat en dos el menhir d'Ardèvol.

A dia d'avui, 12 de març del 2022, aquest gran monòlit es troba al Santuari d'El Miracle, on l'estan estudiant i restaurant dins del projecte "Gegants Immortals".

El megàlit amida, segons la prospecció del Servei d'Arqueologia de la Generalitat feta el 1995, 1.81 metres de llarg, 1.04 d'ample i de 40 a 26 centímetres de gruix. Datem el megàlit al Neolític, entre el 3500 - 3000 a.n.e.

Tornem a fer carretera en la mateixa direcció i, al quilòmetre 7 d'ella, veurem una entrada a mà dreta, allà deixem el cotxe, al costat de la Creu de la Llordella. A peu, ens dirigim al bosquet que hi ha just a la nostra dreta quan hem deixat l'asfalt. Al poc veurem, les restes del dolmen de Coma de Fontelles.

El sepulcre està del tot caigut, des de ja fa anys. De fet, Serra Vilaró, en fer l'estudi del megàlit, ja comenta que es troba en estat ruïnós, només es poden veure grans amuntegaments de pedres, en el què, posant un xic d'imaginació, re-ajuntant les lloses, em va semblar fer un petit dolmen de cambra simple, però com es diu en castellà, "para gustos, los colores". Segons estimacions de GESEART i Albert Fàbrega, aquest megàlit faria en el seu dia 1.70 metres de llarg, 1.00 d'amplada i 1.00 d'alçada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Creu dels Albats: 31T 381899 4633737

Can Gangolells: 31T 378636 4638655

Menhir de Gangolells: 31T 378703 4639560
Menhir d'Ardèvol: 31T 379061 4639351
Coma de Fontelles: 31T 85641 4638281

Paradolmen, menhirs i coves a Vallromanes, Vilanova del Vallès, Vilassar de Dalt i Òrrius

Avui, després d'estar envoltants de polsim tota la setmana pel canvi de portes a casa, necessitem sortir a que ens toqui l'aire. I la millor opció és fer una ruta per la Serralada Litoral amb un boníssim guia, el Joan. El recollim a Montornès i ens dirigim cap a Vallromanes. Travessem el poble tot seguint la riera i enfilem una pista forestal en direcció a la font de Can Gurguí. La pista que seguim desemboca al GR 92 al Coll de Clau, on podem deixar el cotxe sense problemes, donat que aquest GR és una autopista! Des d'aquest punt, seguim el GR cap a la nostra dreta fins a l'alçada del quart pal de fusta de la línia elèctrica i ens endinsem al bosquet. Poc després, a la nostra esquerra trobarem el paradolmen del Boter, descobert pel nostre amic Joan Boter, veí de Montornès, uns 4 metres més avall d'una paret granítica. 

Tot i que no ha estat mai excavat, diversos experts en cultura megalítica indiquen que molt possiblement es tracti d'un sepulcre del Neolític final - Calcolític (vers el 2500 -2000 a.C.). Les seves dimensions interiors són 2,90 metres de longitud (1,00 metre sense coberta) per 0,80 metres d'amplada i una alçada màxima d'1,00 metre.

Tornem cap el cotxe i seguim les indicacions cap el Coll de Can Gurguí i la Creu de Can Boquet, passant pel mirador de la Cornisa, on podem parar còmodament a veure les vistes del Maresme, el Barcelonès i els dos Vallesos.

Continuem el camí cap a la Creu del Boquet, on hi ha el centre d'informació del Parc de la Serralada Litoral, i allà prenem el camí de més a la dreta i poc després el de l'esquerra. Continuem per aquesta nova pista uns 850 metres fins que veiem a l'esquerra una pista que tira amunt tornant un pèl enrere. Deixem aquí el cotxe i enfilem aquesta pista a peu. Després d'uns 300 metres, ens endinsem al bosquet de la nostra esquerra per un camí i agafem poc després un corriol a la nostra dreta, que ens durà a la Cova d'en Pau per la seva part posterior, en uns 25 metres més. 

Es tracta d'un abric granític utilitzat com a cova sepulcral, aproximadament entre el Neolític i el Calcolític (5000 - 1800 a.C.). La Cova d'en Pau és formada per dos grans rocs recolzats un sobre l'altre a la seva part superior, creant una cavitat de 2.60 metres de llarg per 1.90 d'amplada i també 1.90 metres d'alçada a la banda més oest de la cova, que resta tancada artificialment.

El jaciment fou descobert per Pau Ubach l'any 1950. El març del mateix any es va excavar, aportant diverses troballes, entre elles làmines i puntes de sageta de sílex, plaquetes de pedra treballada de color verdós, ceràmica a mà, etc. Però el que es documenta com a més interessant són unes plaquetes de diorita relacionades a l'ús ritual.

Extret de Monografies 13 del SERP

Amb aquestes troballes, podem dir que l'ús d'aquesta sepultura fou cap al Neolític final o Calcolític inicial, vers el III mil·lenni a.n.e., com a molt tard a inicis del Bronze vers inicis del II mil·lenni. Cal dir que tots aquests elements són conservats al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

Desfem el corriol fins al camí i tirem cap a la dreta uns 150 metres, on veurem, sense dificultat, la Cova de la Granota.

Com la seva companya, es tracta d'una cavitat natural formada per blocs de granit reaprofitada com a cova sepulcral. Consta de dues cambres a diferents nivells. La cambra superior mesura 4.5o metres de longitud per 3.60 d'amplada màxima i 2 metres d'alçada màxima.

A l'excavació del 1950 per part del grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt, que va ser qui va identificar el jaciment, s'hi van trobar, a la cambra superior, tres enterraments, quatre ganivets i tres puntes de sageta de sílex i dues plaques de pedra treballada.

La cambra inferior, situada just sota l'anterior, va ser excavada el 1955 i s'hi van trobar quatre sagetes de sílex, una dena de collaret i dos fragments de ganivet. Curiosament, a aquesta cambra hi havia una gran pedra quadrangular de 40 centímetres de costat situada al bell mig.

El SERP publica, a banda de les restes ja anomenades, un bol de ceràmica feta a mà, d'un diàmetre de 9.3 centímetres, del que en van recuperar la meitat, però no sabem a quina de les dues estances. També col·loquen l'ús de la cova vers el durant el III mil·lenni a.n.e. i fins al II mil·lenni a.n.e.

Extret de Monografies 13 del SERP

Tornem cap el cotxe i ens dirigim ara cap al dolmen de la Roca d'en Toni, que ja vam visitar fa un temps (Dolmen a Vilassar de Dalt). Per a arribar-hi, desfem el camí fins a la cruïlla on es troba l'oficina d'informació del parc (Creu de Can Boquet) i prenem el camí de la nostra dreta. En menys d'un quilòmetre, arribem a l'esplanada on es troba el dolmen i hi deixem el cotxe. Ja a peu, tornem un pèl enrere i agafem el primer trencall que trobem a l'esquerra. El seguim fins trobar el primer trencall a la dreta, que s'estreny i arriba fins l'hàbitat dels Rocs d'en Sardinyà, a l'esquerra del camí. Aquests rocs són una agrupació de blocs granítics tancant una habitació més o menys circular de 20 metres de diàmetre.

A les diferents excavacions, s'hi han trobat cinc raspadors de sílex del Neolític antic, fragments de ceràmica cardial, tres destrals de basalt, una de diorita, una altra de fibolita, dues masses de molí, indústria lítica diversa, dos fragments de ganivets i un fragment de sílex negre, entre d'altres.

Darrere de l'hàbitat, ens trobem amb el què podria ser una antiga pedrera.

Continuem caminant fins que trobem una pedra amb tendència circular, també a l'esquerra del camí.

Ens trobem davant de la Pedra de Can Boquet, un roc ple de cassoletes, d'entre 4 i 8 centímetres de diàmetre i de 0,5 a 1,5 centímetres de fondària. A més, a la seva part superior, es pot observar un gran orifici de 57 per 42 centímetres i 45 centímetres de fondària, possiblement utilitzat per a cristianitzar la pedra.

Seguim una miqueta més el camí fins a trobar el Castell de Pedra, que conté, a la seva part posterior, la Cova d'en Joan i una altra cavitat més petita.

La Cova d'en Joan té unes dimensions d'1 metre d'alçada per 2 d'amplada i 4.10 de llargada.

Quan va ser descoberta l'any 1977, a uns 70 centímetres de l'entrada per la part exterior, hi havia una mur de pedra seca tancant-la. En treure's aquestes pedres, es va trobar una llosa de 80 centímetres de llarg, per 20 d'ample i 8 de gruix, iniciant un semicercle en pedra seca de 60 cm d'alçada que resguardava tres esquelets en posició fetal. Sabem d'aquests murs de pedra en sec que no són pas de pedra local, pel que havien estat transportats des d'algun indret llunyà.

Extret de Monografies 13 del SERP

A banda, a l'excavació, sorgiren dos fragments de sílex, fragments de ceràmica feta a mà, una pedra de molí i una petita destral de basalt. Per les restes recuperades, podem datar l'ús com a sepulcre d'aquesta cova vers el Bronze inicial, a l'inici del II mil·lenni a.n.e.

Continuem el camí pel pendent que queda davant del Castell de Pedra i baixem uns 100 metres fins trobar uns amuntegaments de pedres a la nostra esquerra. Entre ells, hi trobarem la Cova del Pont.

Sincerament, nosaltres trobem que és més fàcil arribar-hi des de l'ermita de Sant Salvador de Boquet. Aquesta ermita es troba seguint el corriol que surt en baixada des del Castell de Pedra. Una altra opció per a arribar-hi és agafar la pista des del dolmen de la Roca d'en Toni i agafar el camí que, a l'esquerra i poc abans d'arribar a la Creu d'en Boquet, duu a Can Boquet i Sant Salvador. Un cop aquí, deixem l'ermita i el mas a la dreta i trobarem un corriol que, pujant un pèl pel turó, ens porta a la Cova del Pont.

En un cas o en l'altre, recomanem dur les coordenades per anar-hi directes.

Aquesta cova és natural i, possiblement, va ser un lloc d'enterrament. A la seva excavació, efectuada el 1970 per J. Ventura, no s'hi van trobar restes humanes, però sí ceràmica feta a mà de diferents tipus i una destral de pissarra, que permeten datar la presència humana a la cova entre el Neolític i el Bronze Antic (5500 - 1500 a.n.e.).

Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim, tot seguint el GR-92, cap al nord, en direcció a Can Camat. Deixem camins a banda i banda fins que la pista el bifurca en dos; allà, prenem el camí de l'esquerra i el seguim uns 150 metres, fins a trobar a mà esquerra una entrada a un prat. Ja a peu, tenim dues opcions; si anem pel camí, trobarem el menhir de Can Camat a la nostra esquerra sobre el talús.

Fotografia del 23-03-2019

Si anem pel prat paral·lels al seu límit, el veurem a la nostra dreta, un pèl amagat entre la vegetació.

Les seves dimensions són 1,95 metres d'alçada per 1,00 d'amplada. Mirant aquesta segona fotografia, no diríem que fa aquesta alçada, però per la part del darrere sí s'observa la seva magnitud real. Com és difícil fer una foto, hem posat una foto de cada banda del menhir. En no tenir cap característica particular, no s'ha pogut datar amb exactitud dins de l'ampli marge temporal del Neolític al Bronze (5500 - 650 a.n.e.), tot i que, per les cronologies dels elements megalítics de la zona, el més probable és que fos erigit vers el III mil·lenni a.n.e.

La primera menció d'aquest gran roc fou el 1952 a una publicació de Jaume Clavell. Tot i que ha caigut, com a mínim, una vegada vers el camí, resta al mateix estat.

De nou al cotxe, fem mitja volta i tornem a la Creu d'en Boquet, on prenem la pista que porta a Vallromanes passant pel restaurant de Sant Salvador. Uns 700 metres després, deixem el cotxe i agafem el corriol de l'esquerra, endinsant-nos en un maco i humit bosquet. El seguim uns 500 metres fins una corba una mica tancada a l'esquerra. A banda i banda del camí trobarem els dos trossos del menhir de la Pedra del Diable. Si volem veure el fragment gran, hem de pujar al bosc de la nostra esquerra. Si volem veure el petit, hem de baixar un pèl a la nostra dreta.

Abans de trencar-se, el menhir mesurava 3 metres de longitud per 0,90 d'amplada i 45 centímetres de gruix. El gran menhir té una cassoleta feta al lateral est, de 11 centímetres de diàmetre i 2 de fondària. Segurament, el seu estat actual es deu als moviments de terres fets a la zona. De fet, al mateix megàlit, es poden observar les marques d'una suposada maquinària per moure'l.

El podem col·locar cronològicament, conjuntament amb les sepulcres i d'altres elements megalítics de la Serralada del Litoral, vers el III mil·lenni a.n.e.

Tornem de nou cap el cotxe i continuem cap a Vallromanes per la pista que seguíem. Just arribar a la població, agafem el desviament cap a la urbanització de Can Tàbac i Oasis, pujant pel carrer de Cònsol Balet i seguint per Mare de Déu de Montserrat. Després d'uns 700 metres, deixem el cotxe i prenem el camí que surt a la dreta, just a una corba, fins arribar a una esplanada. Anem cap a la dreta fins a trobar un bosquet, on, caminant uns 25 metres, trobem la Roca Foradada del Turó del Tàbac.

Fotografia del 13-06-2020

Aquesta cova artificial, de 1,40 metres de fondària per 1,10 metres d'amplada i 0,93 d'alçada, es troba esculpida a un gran bloc granític de 3,64 metres de longitud per 3,75 d'amplada i 2,66 metres d'alçada.

Esmentada per primer cop per Artur Osona el 1888, el 1966, el Lluís Galera i Isern l'associà a altres troballes prehistòriques de la zona, mentre que, 10 anys més tard, en J. M. Cuyàs l'assimila a un forn (crec que sí, s'hi podrien fer pizzes a l'interior... però és massa feina, no?). El 1991, el col·lectiu GESEART la considera una cova sepulcral artificial.

Segons Josep Maria Cuyàs, que l'havia visitat l'any 1954 (i que va trigar en publicar-la molt més que nosaltres en acabar una entrada, ja que en parlà 22 anys més tard), la llosa tapa del sepulcre encara era allà, trencada per la meitat (segons Galera d'uns 15 centímetres d'amplada). A la plana que hi ha just davant de la Roca Foradada, va trobar dues destrals de color verdós (de 9 centímetres de llargada per 4.5 d'amplada i 15 centímetres de llargada per 10 d'amplada). I, a uns 75 metres d'allà, en va trobar dues més del mateix estil (de 12 centímetres de llargada per 3.5 d'amplada i 11 centímetres d'amplada per 3 d'amplada). Encara no entenc com ho podia considerar un forn, possiblement es referia a era històrica; de fet, té rebaixos que poden fer pensar que s'utilitzés per a això. A posteriori, s'hi han realitzat diverses prospeccions al seu entorn, en concret els anys 1999, 2003 i 2004, sense haver-se trobat restes associades. Nosaltres, com que no s'hi ha trobat res al seu interior i tampoc no té res de megalític, el seguirem catalogant com a cova, sepulcral o no, encara que per nosaltres, de totes totes fou un sepulcre.

Amb tan poques dades, és difícil de situar temporalment, però, podria datar-se entre finals del Neolític i principis del Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.), tal i com es posicionen diversos exemplars de la mateixa fisonomia.

El roc granític conté cassoletes a la part superior... a dia 13-06-2020 vam fer una excursió a la zona amb els nens, i vam veure aquestes inscultures i diverses més, però amb el sol que feia i el joc d'ombres d'aquest amb els arbres, les fotos van quedar horriblement malament, ni editant-les queden mig bé, així que inserim la planta feta pel Seminari d'Estudis i Recerca Prehistòrica (SERP).

Extret de Monografies 13 del SERP

Es tracta d'un conjunt de cassoletes que varien de 5 a 14.5 centímetres de diàmetre. El buidat més gran, que fa uns 45 centímetres, és natural.

Molt a prop de la Roca Foradada, podem trobar més inscultures, tot i que les primeres que veurem es diu que podrien ser naturals, i mirant-nos-ho, les que ens sembla que podrien ser creades per l'home estan força desgastades. Es troben al gran roc que queda a la dreta de la Roca Foradada, tot sortint del seu interior. És la denominada Pedra dels Sacrificis. Aquesta es va trencar, no fa gaire temps, caient la part superior pocs metres per la muntanya.

Segons el SERP, aquesta disposa de dos grans blocs buidats a la seva part superior amb també dos acanalats, que semblen ser d'origen natural.

Si tornem a la Roca Foradada i ens la mirem de front, a la nostra esquerra, just al límit de l'esplanada, veiem un parell de roques que podrien haver estat una sola antigament. Si ens hi acostem i el Sol ho permet, podrem veure unes quantes cassoletes a la seva part superior (indicades a la següent imatge amb els cercles vermell).

També tot tornant a la plana superior i just al costat del corriol que dona accés al bosc on es troba la Roca Foradada, vam veure una pedra, que des de lluny al Marc li feia molt  bona pinta, i tatxan!! unes noves cassoletes que no hem trobat documentades a cap lloc.

Al llibre de monografies 13 del SERP, se'n documenten unes que per l'adreça i descripció que donen, no són aquestes, o sigui que n'hi ha una més tant per ells com per nosaltres.

Ja a la plana, girant cap a la dreta al camí existent, trobem a pocs metres un nou aflorament rocós on es veuen dos rocs  prou estranys morfològicament parlant, sembla que tinguessin gran quantitat de cassoletes d'entre 5.5 i 10 centímetres de diàmetre, algunes unides per reguerons, que a dia d'avui es troben molt erosionades.

Desfem el camí fins el cotxe i ens dirigim a la urbanització de Can Nadal, a Vilanova del Vallès, per finalitzar el completíssim matí. Allà, prenem el carrer de l'Alosa fins que es converteix en pista i, quan aquest s'acaba, prenem el camí de l'esquerra i aparquem. Ja a peu, seguim tot rectes i arribem fins una tanca, on agafem un camí que surt a l'esquerra. Just després, agafem un altre que surt a la dreta resseguint la línia d'alta tensió. El seguim fins trobar un dipòsit a la dreta i entrem al bosc que queda a la nostra esquerra. Baixant pel corriol marcat (compte, en alguns trossos no es veu gaire la senyalització), arribem a la Cova de Can Nadal II i uns 30 metres a l'est, trobem la Cova de Can Nadal I o de l'Escarpat.

Es tracta d'una cavitat en forma de balma de 2 metres de longitud per 2,25 d'amplada i 1,50 metres d'alça màxima. Davant seu, hi ha una llosa que podria haver fet de tancament de la cambra sepulcral, al costat d'una altra llosa més petita, fet que va fer que l'Artur Osona, el 1892, l'esmentés per primera vegada catalogant-la com a dolmen. D'altra banda, el SERP documenta d'altres lloses caigudes muntanya avall, que formarien l'accés megalític al hipogeu. De fet insinuen que la llosa petita seria la que faria de porta d'accés a la cambra funerària.

També documenten restes visibles de túmul de terra i pedres, i diuen que el sostre de la cavitat devia ser ovalat i que ha cedit, donant-li l'aspecte actual, que es troba a la part inferior d'un aflorament granític que conté cassoletes i reguerons a la part superior.

Extret de Monografies 13 del SERP

El 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt hi va fer una excavació, a la que hi va trobar restes esmicolades d'esquelets, fragments ceràmics i tres puntes de sageta amb peduncle i aletes. El 1992, s'hi va fer una prospecció, sense trobar-hi restes associades. Per l'estil de hipogeu paradòlmenic i el treball de les puntes de sageta, podem col·locar el jaciment vers el III mil·lenni a.n.e. vers el Neolític final, inicis del Calcolític.

Tornem a la Cova de Can Nadal II, també anomenada de l'Ermità, car fou utilitzada a l'Edat Mitjana com a eremitori (al seu interior, es pot observar una creu gravada a la paret).

La cambra, excavada artificialment a la roca, té unes dimensions de 3.80 metres de longitud per 1.80 metres d'amplada i 1.50 d'alçada. Si ens fixem en la porta d'accés veurem ràpidament l'aprofitament de la cavitat durant la història, amb uns rebaixos per encabir-hi una porta de fusta.

Igual que la seva veïna, va ser catalogada per l'Artur Osona com a dolmen el 1892. Va efectuar-s'hi una excavació el 1951, per en J. Ventura i s'hi va fer una prospecció el 1992. Les troballes associades a la cova són tres fragments de ceràmica grollera, dos fragments de sílex i un fragment de ganivet de sílex blanc de 3 centímetres de longitud. Tot i no haver-se trobat restes humanes, es podria haver utilitzat com a hipogeu o cambra sepulcral. Per la proximitat de la Cova de Can Nadal I, i el paral·lelisme amb els hipogeus mediterranis el SERP el col·loca vers el III mil·leni a.n.e., com la seva germana I.

El SERP descriu la cova com a un hipogeu i documenta a uns 2 metres de l'entrada dues lloses de grans dimensions que podrien haver estat el corredor d'un hipotètic hipogeu paradolmènic.

Encetem la Cova de Can Nadal III, també anomenada cova fonda, per raons òbvies o cova de la Gruta, segons Ubach, membre del grup d'arqueologia de Vilassar de Dalt. És, amb seguretat, la menys coneguda i accessible, però bé, del tema d'accessible, tampoc és com per lligar-se amb cordes de seguretat.

Aquest sepulcre, si és que ho fou, que creiem que sí, és de planta rectangular de 4.40 metres de llargada per 2.25 d'amplada.

L'any 1951, el Grup d'Arqueologia de Vilassar de Dalt va anar a excavar-lo i s'hi van trobar el sòl remogut, pel que l'excavació es va basar en treure terra de l'interior i garbellar a l'exterior. D'aquest garbellat s'obtingueren 7 fragments de ceràmica grollera, 3 fragments de sílex, 2 de ceràmica calcolítica, un tros de ganivet blanc de menys de 4 centímetres i 2 fragments de crani humà, pel que es confirma la seva utilització com a sepultura.

Després de visitar aquestes interessants coves, és hora de tornar a casa, a descansar i poder pair tots els elements que hem visitat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Paradolmen d'en Boter: 31T 4442293 4596193

Cova d'en Pau: 31T 445493 4597723

Cova de la Granota: 31T 445580 4597639

Pedrera de Can Boquet: 31T 445271 4597729
Habitat neolític de Rocs d'en Sardinyà: 31T 445252 4597736

Pedra de Can Boquet I: 31T 445251 4597675

Pedra de Can Boquet II: 31T 445252 4597673

Castell de pedra: 31T 445201 4597615

Cova d'en Joan: 31T 445223 4597606

Menhir de Can Camat: 31T 445519 4599153

Menhir de La Pedra del Diable: 31T 444079 4597258

Roca Foradada del Turó del Tàbac: 31T 442529 4598218
Pedra dels sacrificis del Turó del Tàbac: 31T 442527 4598239
Inscultures I del Turó del Tàbac: 31T 442493 4598202
Inscultures II del Turó del Tàbac: 31T 442558 4598243
Inscultures III del Turó del Tàbac: 31T 442521 4598199

Hipogeu paradòlmenic de Cova de Can Nadal I: 31T 443437 4599741

Cova de Can Nadal II: 31T 443400 4599744

Cova de Can Nadal III: 31T 443413 4599722