Dòlmens a Les Valls d'Aguilar II

Nova entrada per les Valls d'Aguilar. Després d'haver visitat un menhir antropomorf, el menhir del Cantó, del que no en queden més que les restes, dos possibles túmuls i dos dòlmens, visitarem 3 sepulcres més.

Comencem doncs pel dolmen de la Fossa del Moro de la Guàrdia. Arribem a ell, tot seguint la N-260 des de La Seu direcció oest, i, just passar el petit nucli d'Adrall, trobem una rotonda en la que enfilem per la C-14 per la segona escapatòria. 5.5 quilòmetres més tard, virem a la dreta per la LV-5134, travessant el riu Segre per un pont, amb unes indicacions al poble de Noves de Segre per la LV-5133... tot i això, nosaltres deixem Noves de Segre a l'esquena i continuem el camí per la LV-5134 uns 20.4 quilòmetres des del pont, lloc on trobem una corba molt pronunciada a la dreta, amb una zona per aparcar, abans d'arribar a La Guàrdia d'Ares.

A aquesta corba, deixem el cotxe i, a peu, creuem la carretera amb l'Arnau i l'Ànnia i enfilem per un camí que surt del vèrtex d'aquesta. Als pocs metres, obro una tanca deixant passar a tota la família, la torno a tancar, i caminem uns 50 metres fins trobar-nos a l'alçada del cim del turonet de l'esquerra. Per allà, busquem algun corriolet que ens endinsi a la punxeguda zona, i que ens acabarà portant a l'antic sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia.

Es tracta d'un sepulcre del Calcolític inicial - Edat del Bronze antiga, vers el 2700-1800 a.n.e., i utilitzat fins a l'Edat del Ferro, vers el 650 a.n.e., construït en granit i amb l'entrada direcció sud-est.

Segons Albert Fàbrega, Enric Carreras i Josep Tarrús, es tracta d'una cambra pirinenca amb un túmul de 12 metres de diàmetre, amb restes evidents del mur de pedra en sec que feia d'anell de contenció (dels dos en resten petites mostres). La llosa de l'est és caiguda vers l'interior del sepulcre, fet que ha desplaçat la llosa de coberta.

La cambra mesura 1,70 metres de longitud interna, 1.05 metres d'ample i 1.40 metres d'alt. També sabem que la llosa de coberta fa 220 centímetres de longitud per 165 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix conservat.

D'altre banda, del túmul es documenten unes dimensions diametrals de 11-12 metres, amb un cròmlec bastit amb murs de pedra seca.

No s'hi documenta cap excavació, pel que no disposem d'informació arqueològica, tot i que ja és citat vers el 1988 per Albert Villaró i Xavier Campillo, dient que està desmuntat, en el seu inventari. També indiquen que fou espoliat pels treballadors que van fer la carretera i que van extreure ossos i un collaret.

Amb aquest sepulcre, encetem el nucli de Les Valls d'Aguilar, però ampliarem, ja que n'hi ha molts més.

I a dia 05 d'agost del 2021, tornem a la zona i passem de llarg la corba on vam deixar el cotxe temps ençà per a visitar el sepulcre de la Fossa del Moro de la Guàrdia. De fet, passem el poble, i ens dirigim a fer la ruta dels Manairons, Menairons o Minairons, segons a qui li preguntis. A banda dels dos tarters fets pels Minairons, també visitarem un parell de sepulcres tot fent la ruta. Per a visitar els tarters i un dels dòlmens, s'hi pot arribar en cotxe, tot seguint un camí que surt a 1.9 quilòmetres del nucli a la nostra esquerra, fàcil de reconèixer, ja que té una zona on pots deixar el cotxe just abans del camí i està senyalitzat. Nosaltres, però, fem la ruta a peu.

La veritat és que va ser una gran decisió, ja que vam travessar el camps i boscos fins a la corba que passa per sobre del riu de La Guàrdia, tot i que encara ho podíem haver fet més interessant pels nens, ja que hi ha un pas per un pont de fusta que els hi hagués agradat molt de fer. Però bé, al poc de fer la corba ens desviem a l'esquerra per un camí de muntanya amb una agradable manta de gespa entre arbres. No puc explicar perfectament la ruta però crec que, com a uns 700 metres, ens vam desviar a la dreta per un preciós caminoi, que ens va semblar una riera i que em sembla recordar que era marcat. A la fi de l'ample corriol, sortim al camí de cotxes, just abans del Tarter Gran de la ruta dels Minairons.

Hem estat mirant i no tenim fotografies que facin justícia a aquesta singularitat geomorfològica, per això inserim dues fotos per a intentar transmetre les seves dimensions  amb imatges. 

Es tracta d'un conjunt de pedres de mides força considerables (a la foto anterior, es poden comparar els nostres fills de 5 anys amb els rocs...) que es van desprendre de la muntanya fa molt i molt temps, donades les característiques càrstiques de la zona. La llegenda, però, diu que els minairons* van ser els que van col·locar les pedres allà on són ara. 

*Minairons: Éssers molt menuts similars als elfs, de caràcter entremaliat i molt forçuts i treballadors. Duen barretines vermelles i sovint porten barba. Entre altres llocs, viuen a les muntanyes de l'Alt Urgell.

Després d'admirar la immensitat del tarter, seguim endavant un xic per la pista fins a veure un desboscat a l'esquerra amb una petita identificació que diu Bosc dels Manairons (realment, és l'anomenada Solana de l'Abraham). Aquí, haurem d'anar uns 30 metres cap el bosc per a trobar el dolmen de la Cabana de Plan Fornesa a una clariana. Amb els caminois que duen cap a ell, no té pèrdua.

La primera notícia "documentada", tot i que ja es coneixia d'antic, és la de Serra i Vilaró el 14 de juny de 1920, quan publica dues fotografies, una planta i un alçat. Serra i Vilaró l'excavà l'any següent, trobant-lo tot remenat, però, tot i això, en documenta restes ceràmiques provinents de 3 vasos i "vestigis d'inhumacions".

Segons Josep Tarrús, Enric Carreras i Albert Fàbrega, amb la col·laboració de Gerard Remolins, es tracta d'un dolmen simple estil cambra pirinenca construïda en granit, amb un túmul circular, ben definit, de 12 metres de diàmetre. Indiquen que es poden observar restes del mur de pedra seca que feia d'anell peristàltic del sepulcre.

La cambra fa interiorment prop dels 1.41 metres de llargada interna, 1.23 metres d'ample i 1.10 metres d'alt. També diem que es pot veure que una part de la coberta resta estintolada i recolzada a la llosa de capçalera.

Podríem datar la utilització de la tomba i a falta de dades de les restes recuperades, entre el Neolític final i l'Edat del Bronze. Nosaltres vam col·locar prehistòricament les cambres pirinenques vers el 2200 a.n.e a inicis del Calcolític. Segons la Generalitat, seria corresponent al Neolític final,  vers el 2500 a.n.e. Ens sembla que ja no va de 300 anys!

Però tot aquest últim paràgraf, ara ha quedat "inutilitzat", degut al canvi que s'ha oficialitzat en les etapes prehistòriques. Ara i de forma oficial, es tracta d'un sepulcre del Calcolític - Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Un cop vist el megàlit i dinats a la taula que hi ha a la plana del costat del camí instal·lada pels mateixos minairons, creuem aquest camí tot seguint per una clariana boscosa, com abans, amb manta de gespa, al poc es transforma en un corriol desdibuixat que enfila vers la muntanya. El dolmen de la Cabana tova es troba a 590 metres des del camí en línia recta, però, com he dit, el corriol és molt desdibuixat i vas fent esses, però bé, és dalt de tot de l'arrodonit cim, a l'esquerra d'una clariana tal i com anem pujant.

Igual que el proper sepulcre de la Cabana de Plan Fornesa, es documentat per primer cop per en Serra i Vilaró, el mateix dia 14 de juny de 1920, seguint informacions d'un pagès. En  publicà una fotografia, l'alçat, la planta i un dibuix d'un fragment ceràmic.

Segons hem trobat, el sepulcre fou excavat per en Serra i Vilaró l'any següent a la seva troballa, i també se'l va trobar remogut recentment. A l'excavació a aquest dolmen s'hi van recuperar fragments d'inhumacions i restes de també 3 vasos, un d'ells amb línies incises. 

Com el seu proper company, es tracta d'una cambra pirinenca bastida en granit, amb un túmul circular ben visible, de 10-11 metres de diàmetre, però en aquest no s'aprecia cap tipus de resta del sistema de contenció del megàlit.

Segons Tarrús, Carreras, Fàbrega i Remolins, la cambra funerària fa 1.60 metres de longitud, 1.27 metres d' ample i 1.20metres d'alçada. Hem trobat documentada específicament les mides de la llosa de coberta, que realment és brutal! Ja que tot i que resta trencada, la part que queda al seu lloc original fa 1.72 metres per 1.80 i té un gruix de 62 centímetres. La resta de la coberta resta estintolada a la part posterior d'on aniria la llosa de capçalera. Aquesta última, els arqueòlegs diuen que podria ser una que hi ha caiguda al costat del lateral esquerra de la cambra.

Com amb els anteriors companys visitats, datem aquest sepulcre seguint la nova línia temporal prehistòrica, del Calcolític antic a l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e. 

Vist el bonic sepulcre continuem en la mateixa direcció a la que hem arribat, aquest cop fent la baixada a la muntanya, camp a través, ja que el corriol desapareix. Val a dir que no és un bosc amb molt sotabosc i és de fàcil descens. A la part de baix, trobem un camí que el deuen utilitzar per a la tala d'arbres, i el seguim sempre anant vers la nostra dreta fins que topem amb el camí general dels Minairons. Ara mateix estem just al costat del Tarter Llarg de la ruta dels Minairons.

S'ha de dir que a l'altre costat del camí segueix uns metres més, però com amb l'anterior tarter, creiem que les dimensions es veuen millor si hi inserim una referència física, en aquest cas la referència soc jo.

Amb aquesta última singularitat geomorfològica, seguim pel camí tot fent baixada fins a arribar a la corba de sobre el riu. Ara sí que ja desfem el camí fet anteriorment tot arribant al cotxe. La ruta no és especialment dura i la veritat és que sí que és molt maca de fer, sobretot la banda nord de la muntanya, amb el riu de La Guàrdia a la vall, que nodreix d'humitat i aigua al bosc.

S'ha de dir que durant el transcurs de la ruta vam veure una estructura tapada per sotabosc i ràpidament vam avisar a en Gerard Remolins per a que li fes una ullada. No sabem si hi ha pogut anar, però ens va dir que ho faria.

Bé, acabada la ruta, retornem a La Seu a fer un passeig pel Parc del Segre.

Coordenades UTM(ETRS89):

Fossa del Moro de la Guàrdia: 31T 355314 4683489

Cabana de Plan Fornesa: 31T 354233 4681397

Cabana Tova: 31T 353826 4680926

Dòlmens, possibles túmuls i menhir a les Valls d'Aguilar I

Avui, dia que, en principi, no havia de ser megalític, però nosaltres aprofitem allà on anem... vam veure un dolmen del qual només quedava el túmul, i un menhir trencat i simbòlicament reaixecat. Comencem pel monòlit.

El menhir del Cantó, situat al coll que li dona nom, es troba a uns 80 metres a l'esquerra de la N-260 anant de La Seu d'Urgell a Sort, just on hi ha un ampli camí que es pot fer amb cotxe; de fet, nosaltres vam aparcar a la plana que dona accés a aquest pista. A peu, seguim pel camí i veiem fàcilment la rèplica aixecada fa un parell d'anys... que en realitat no s'assembla gaire al monòlit prehistòric, tot i que té unes dimensions molt similars. Uns metres a la seva dreta, en la direcció en la què hi arribem, veiem el que queda del monòlit original, amb una estaca que possiblement fou senyalitzadora temps ençà.

Però segons hem pogut saber, també sembla que ha estat modificat dins el seu enclavament original, ja que, segons les fotos preses fa anys, l'orientació del monòlit era diferent.

Així doncs, del monòlit que documenta Lluís Marià Vidal, de 2 metres de llargada per un gruix de 0.20 metres, i fet en pedra calcària, en resten només 43 centímetres de llargada, per 13 centímetres de gruix, amb una amplada de 30 centímetres.

Una fotografia del 1914, l'última que es va trobar del menhir, és la que es va utilitzar per escollir la localització del prehistòric roc. Tot fa pensar que el menhir original marcava un punt de pas i de pastures entre les dues comarques. Aquesta és la fotografia.

Fotografia de l'arxiu Mas

Sabem que aquest menhir era anomenat popularment amb els noms de l'home de gel, l'home encantat o l'home de pedra. Es tractava d'un roc antropomorf amb diverses inscultures, segons es documenta, entre elles diverses cassoletes i una creu de data posterior en un intent de cristianització del monument, a la seva base (es pot veure a la fotografia).

Pel que fa a la datació del monòlit, va ser construït molt segurament a finals del Neolític o inicis del Calcolític, el que li atorga una antiguitat aproximada de més de 4000 anys. Però, com hem dit, va desaparèixer, sembla que durant les obres de construcció de la carretera N-260, a meitat del segle XX en ser dinamitat, fet que a dia d'avui no permet ni la cerca ni la troballa de cap element relacionat.

Seguint el camí que puja vers el cim del turó on es troba el menhir, topem amb les restes del possible dolmen del Turó del Gosset, conegut com a Túmul del Turó del Gosset. De fet, només en resta el túmul i el negatiu de la cambra sepulcral.

Va ser descobert l'abril del 2010 per Gerard Remolins Zamora, director de l'empresa ReGiraRocs, estudiós de megàlits de la zona i empresa reconstructora de diversos megàlits, com el de Nuncarga i el de la Llosa de Bescaran. Ell mateix documenta un túmul d'un diàmetre de 10 metres, amb una depressió a la part central que és el negatiu de la cambra sepulcral. A simple vista, no s'observa cap de les lloses de l'esmentada cambra, ni del cròmlec peristàlit que encerclava i aguantava les pedres i sorra de l'obra tumular.

Repetim que aquesta obra tumular, és dubtosa, i més havent descobert que a la guerra civil, aquí s'erigia una trinxera o quelcom similar, ara a saber si el negatiu ja hi era, o no.

Finalitzada aquesta breu visita al Port del Cantó, seguim cap a La Seu, on tenim un dinar familiar.

A dia 03 d'agost del 2021, tornem a la zona, per visitar uns dòlmens i un túmul. Concretament, emprenem la pista que surt de l'aparcament del Port del Cantó direcció sud i ens desviem per la primera sortida a la dreta, al principi un pèl atrotinada. La seguim tot rectes fins al cim que es troba a uns 1.6 quilòmetres. Allà aturem el cotxe a una àmplia zona que hi ha a la nostra esquerra.

A peu, comencem la caminada per les roderes marcades que hi ha a la plana, una pista només apta per a 4x4, que ens aproparà al dolmen del Corralet II o Biscarbó II  en uns 800 metres. Val a dir que amb el pal de ferro clavat que es veu a la fotografia es prou fàcil trobar-lo.

Es tracta d'un sepulcre descobert el novembre del 2009 per Albert Villaró Boix, i és bastit amb pedra sorrenca no local, o sigui que les lloses van ser transportades d'algun indret. Segons Enric Carreras, Albert Fàbrega i Josep Tarrús, podria ser un dolmen simple d'estil cambra pirinenca, i, segons ells, la cambra sepulcral deuria de fer una llargada interior de 2.20 metres, prenent com a referència la llosa lateral esquerra, que és l'única que queda in situ i que conté una petita creu gravada.

Com podem veure a la següent fotografia, el túmul circular és ben visible i fa un diàmetre de 8-9 metres. El pedruscall interior és construït a raó de blocs calcaris. Tot i el clar túmul, no hi ha restes evidents del seu cròmlec peristàltic, si és que en tenia.

Si es tractés realment d'una cambra pirinenca i a falta d'excavació i/o troballes, podríem datar el megàlit durant l'era calcolítica a Catalunya, entre el 2200  i el 1800 a.n.e.

Tot i que Tarrús i Carreras el daten vers els inicis del Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Seguim la ruta tot seguint la pista principal que hi ha, fent aquesta un gir a la dreta seguit d'un pronunciat pendent, i, just acabar-lo, va planejant fins al túmul, que es troba a uns 390 metres des de la corba que hi ha a la contundent baixada, a uns 5 metres a l'esquerra del caminoi.

Aquest possible túmul, i dic possible perquè no hem trobat res d'informació arqueològica, tot i que té bastant bona pinta, la localització és molt bona, i es troba al mig de dos clars dòlmens. El vam localitzar gràcies als companys Manel i Pilar de Balenyà. Però això, de seguida que tinguem quelcom a dir, ho direm; fins llavors, es quedarà com a possible.

I ara ja anem a per l'últim monument prehistòric de la ruta... realment el més bonic, encara que es trobés sol a la muntanya, ja valdria la pena fer la caminadeta per a veure aquest preciós sepulcre. Es tracta del dolmen de Biscarbó I o la Llosa del Corralet I.

Per arribar-hi, seguim el caminoi uns 325 metres, punt en el que el camí es bifurca. Nosaltres girem a la nostra esquerra i continuem la caminada 210 metres més, i ja veurem el bonic sepulcre de Biscarbó a la nostra esquerra, a escassos 5 metres de la pista.

La primera notícia que hem pogut trobar del sepulcre és d'en Josep de Calassanç Serra i Ràfols l'any 1931, que en publica una fotografia i el seu alçat i que també insereix una fotografia d'un vas d'apèndix de botó que es va localitzar a la seva excavació.

Aquest dolmen simple d'estil cambra pirinenca és construït amb lloses de roca calcària i conserva tres de les seves lloses originals, les dues laterals de la cambra sepulcral i la gran llosa de coberta que amida 270 centímetres de llarg per 233 d'ample i 37 centímetres de gruix. On aniria la llosa de capçalera, se li ha construït un mur de pedra en sec no fa gaires anys.

Segons en Carreras, en Fàbregas i en Tarrús, el dolmen té una cambra sepulcral de 2.20 metres de longitud, una amplada de 1.20 metres i 1 metre d'alçada, que resta dins d'un clar túmul de 9-10 metres de diàmetre, del que queden restes del seu cròmlec, en forma de mur de pedra en sec.

Cal dir que a l'excavació que va patir per part de Serra i Ràfols juntament amb Joan Colominas i Roca, es van recuperar diversos fragments d'ossos humans i els trossos del vas amb apèndix de botó que dèiem abans.

Extret de "La cerámica con asas de apéndice de botón y el final..."

El dibuix que hem inserit l'hem extret de l'estudi que va fer l'arqueòleg Joan Maluquer de Motes Nicolau "La cerámica con asas de apéndice de botón y el final de la cultura megalítica del nordeste de la península".

A la fi, aquest vas, es va poder reconstruir, però no sabem quant material original hi ha.

Extret de Raco.cat

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat aquest sepulcre estaria datat d'entre el Neolític final fins a l'Edat del Bronze. Però en Tarrús i en Carreras el daten vers el Calcolític i l'Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

També segons el Departament de Cultura, cap a l'any 2000 encara es podien observar algunes restes òssies humanes en superfície.

Amb això donem per conclosa la ruta i tornem cap al cotxe, demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir del Cantó: 31T 354766 4692302

Túmul del Turó del Gosset: 31T 354755 4692191

Llosa del Corralet II o Biscarbó II: 31T 353453 4690373

Possible túmul de la Serra del Corralet: 31T 353512 4689929

Llosa del Corralet I o Biscarbó I: 31T 353762 4689534

Dòlmens i túmul a Montferrer i Castellbò IV

Primera ruta de l'Alt Urgell aquestes vacances per anar obrint boca de la zona, on sabem que ens falten bastants megàlits. Veurem tres monuments prehistòrics, dos sepulcres i una obra tumular, al terme municipal de Montferrer i Castellbò.

Comencem pel dolmen de Gavernet. Per arribar-hi, anem per la N-260 en direcció de La Seu a Montferrer. Un cop arribats a aquest últim nucli, virem a la dreta direcció Castellbò i seguim tot rectes passant el desviament a l'aeroport de La Seu d'Urgell - Andorra. També voregem el nucli d'Aravell i, ja fora del poble, veurem un carrer tallat que surt a l'esquerra i, a uns 100 metres, un nou desviament a l'esquerra que sí agafarem, tot anant cap al restaurant Mas d'en Roqueta. Aquí, voregem el restaurant i el conjunt de cases que hi ha i ens desviem a l'esquerra per la primera escapatòria que veiem, tot fent un contundent gir. Als 1.2 quilòmetres d'anar per la pista aturem el cotxe, i, a peu, ens endinsem a l'arbrat de la nostra esquerra. A uns 75 metres de la pista, trobarem, dins d'un bosc d'alzines prou net de sotabosc, el derruït megàlit.

El sepulcre fou descobert el febrer del 2016 per Manel Trepat, un agent rural de la contrada, i ell mateix li va posar el nom, que correspon al topònim del paratge on es troba. Dies més tard, fou visitat pels arqueòlegs Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut que n'autentificaren la seva construcció prehistòrica, catalogant-lo com a dolmen simple tipus cista.

Segons l'estudi d'aquests arqueòlegs, el megàlit és bastit amb esquist local i conserva un túmul ovalat de pedres mitjanes de 8 metres de diàmetre sense cròmlec peristàltic. A banda d'aquesta informació i degut a la dispersió de lloses, la falta d'algunes i el mal estat en què es troba el sepulcre, no es pot donar cap dada exacta més de la seva morfologia. Haurem d'esperar a una possible excavació per a disposar de més informació.

A dia 07/07/2022 actualitzem un pel l'entrada amb la informació que detallen Tarrús i Carreras al seu recull megalític de Catalunya. Segons ells es tracta d'una caixa megalítica tancada, amb unes dimensions internes de 90 centímetres de llarg, 90 centímetres d'ample i 60 centímetres d'alçada conservada. Ells també, el col·loquen temporalment vers el Calcolític antic i el bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Tornem al cotxe disposats a visitar el proper túmul de Mardiscle, al que arribem tot tornant per on hem vingut  fins al carrer tallat que hem vist entre Aravell i el desviament al restaurant. Enfilem tot rectes pel carrer deixant un desviament a la nostra esquerra i, a pocs metres, deixem l'asfaltat, tot seguint per una pista sorrenca 1.2 quilòmetres, fins que aquesta empalma amb una altra un xic més ampla en la que seguirem vers la nostra dreta. Seguim  aquesta nova pista 1.8 quilòmetres, moment en què deixem el cotxe al vèrtex d' una corba a la dreta. A peu, ens endinsem pel bosquet que hi ha a l'interior d'aquesta corba i, a uns 16 metres de la pista, veurem fàcilment l'obra tumular de Mardiscle.

També fou descobert pel guarda forestal Manel Trepat, l'any 2014, i fou estudiat per Gerard Remolins Zamora, Albert Fàbrega Enfedaque i Jordi Pasques Canut dos anys més tard. Per la seva composició, el van catalogar com a possible túmul.

El possible túmul resta bastit amb el mateix tipus de pedra que l'anterior megàlit, formant un amuntegament de planta circular de 12 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada. Tot i que per nosaltres fa una pinta espectacular, no sobresurt cap tipus de llosa de la seva possible cambra sepulcral, ni es veu resta alguna de cròmlec peristàltic, tot i que això tampoc no vol dir res, ja que el clar dolmen simple que acabem de veure, tampoc en tenia, de peristàlit.

I ara sí, ja anem a per l'últim del dia. El sepulcre que rebrà la nostra visita és el de la Torrota dels Moros, també descobert recentment.

Vam apropar-nos-hi en cotxe, tot i que hi podríem anar a peu, ja que es troba 550 metres endavant seguint per la mateixa pista. A aquest punt, veiem una pista que surt a l'esquerra. A peu entrem per ella i, al ben poc d'agafar-la, veiem fàcilment a la nostra dreta el dolmen.

El sepulcre fou descobert l'estiu del 2014 pel mateix Manel Trepat. Mesos més tard, fou investigat pels arqueòlegs mencionats atorgant-li la mateixa classificació que el de Gavernet.

Inserim un nova fotografia, ja que les fotos no són gaire bones, aquell dia feia molt sol!

A l'estudi realitzat, es descriu un túmul de 12 metres de diàmetre, delimitat parcialment per lloses d'un cròmlec peristàltic. Al bell mig d'ell, s'erigeix una gran llosa que dona certes pistes sobre la cambra funerària, com a mínim la seva orientació (nord-oest/sud-est) i que devia de ser rectangular. No es pot acabar d'assegurar la seva morfologia degut a la falta de lloses. De fet, si dones un volt a les immediates proximitats, es poden veure diversos rocs treballats que amb molta probabilitat formaven part de la cambra o del túmul.

Segons Tarrús i Carreras es podria tractar d'un dolmen simple amb entrada frontal rebaixada, però com diuen... podria ser. Si que donen dimensions del sepulcre, 1.50 metres de llarg, 1 metre d'ample i una alçada de 75 centímetres, ells però, li atorguen un túmul de 7-8 metres de diàmetre, i el col·loquen temporalment com el de Gavernet, entre el 2700 i el 1800 a.n.e.

Donem per conclosa la ruta d'avui, i anem cap a casa dels meus tiets, on estàvem passant l'última setmana de vacances.

Coordenades UTM(ETRS89):

Gavernet: 31T 367745 4692352

Túmul de Mardiscle: 31T 366776 4692331

Torrota dels Moros: 31T 366404 4692353

Dolmen a Odèn II (Cambrils)

Ruta a banda per a visitar un megàlit inèdit a la zona del Solsonès. Es tracta del dolmen de Cal Xinquet, situat al terme municipal Odèn, concretament a la localitat de Cambrils, i relativament a prop dels megàlits de la Caixa del Moro.

Per arribar-hi, depenent del nostre origen, podem arribar per dos camins diferents. El primer, tal com vam fer nosaltres, des de Solsona, agafant la LV-4011 cap a Montpol i Cambrils. El segon camí, anant per la C-14 fins a Coll de Nargó i prenent poc després la L-401 cap a Fígols i Alinyà, i Cambrils.

Sigui quina sigui la manera d'arribar a Cambrils, un cop allà, seguirem en direcció a Odèn per la L-401 i recorrerem 2.5 quilòmetres més. Veurem llavors a l'esquerra el desviament cap a les cases de Xinquet i Petit poc abans d'una pronunciada corba a la dreta. Com no és fàcil deixar el cotxe a la L-401, podem pujar cap als masos i aparcar uns 100 metres més endavant a un trosset de sorra que hi ha a l'esquerra, just a la corba que dona accés a les cases.

Ja a peu, seguim la pista asfaltada de l'esquerra i arribem a Cal Xinquet. Un cop allà, girem cap a la casa i, deixant-la a la nostra dreta seguim endavant per la pista sorrenca. Poc després (a uns 70 metres de l'inici de la pista és de sorra), girem a la dreta per un atrotinat camí i avancem uns 50 - 60 metres més sense camí clarament definit però sempre pujant i girant vers la esquerra. Fins trobar una clariana desbrossada recentment, a ella hi trobarem el dolmen de Cal Xinquet tapat per un plàstic negre i envoltat d'un gran túmul de pedruscall de mida mitjana.

A dia d'avui, no hi ha informació publicada sobre la seva excavació arqueològica, produïda pel Grup de Prehistòria del Solsonès i el Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les actuacions van ser realitzades l'estiu del 2017 (sota la direcció de Ricard Arnaiz Guiu i Erik Villarroya de Diego) i el setembre del 2019 (sota direcció de Joaquim Sisa López de Pablo, Erik Villarroya de Diego i Andreu Monforte Barberán).

Actualment, el megàlit es troba tapat per tal de ser protegit mentre es realitza la consolidació del jaciment i s'obtenen els resultats dels estudis de les seves troballes (ossos i aixovar funerari entre elles, tot i que es va evidenciar el seu espoli anterior durant l'excavació). Preliminarment, es considera que aquest sepulcre va ser construït durant el Bronze Antic (2000 - 1500 a.n.e..).

Però a 07/06/2022 amb l'adquisició de l'últim llibre d'en Josep Tarrús i n'Enric Carreras (El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada), aconseguim prou informació. Es tracta d'un dolmen simple, jo diria que estil cambra pirinenca, amb una cambra que amida interiorment 1.74 metres de llarg, per 1.10 d'ample i 1.10 metres d'alçada. Pel que fa a l'obra tumular, és de forma circular d'uns 8-9 metres, sense senyals de cròmlec peristàltic.

A banda, de les excavacions sofertes als estius dels anys 2017 i 2019, es documenten certes troballes arqueològiques pertanyents a l'Edat del Bronze antic i vàries restes humanes. Aquests materials seran dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Amb aquesta informació en Carreras i en Tarrús el daten vers el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el 2700 -1800 a.n.e.

Destapat i vist el sepulcre amb el permís del Grup de Prehistòria del Solsonès, el tornem a tapar, i seguim ruta cap a l'Alt Urgell, on passarem uns dies per a finalitzar les vacances.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cal Xinquet: 31T 368460 4666689

Pintures a Santa Eulalia de la Peña

Últim dia de vacances fora de Catalunya i aprofitem que ens trobàvem relativament a prop per anar a Santa Eulalia de la Peña, a la comarca de la Hoya de Huesca i visitar unes pintures que es troben prou accessibles. Parlem de les pintures de la Covacha o los Covachos de la Raja.

Trobarem el poble uns quilòmetres al nord de la capital de la província. Nosaltres vam anar per l'autopista A-23, sortint d'ella a l'escapatòria 375 i, a la rotonda existent just sortir, emprenem per la primera sortida, tot seguint l'HU-324, que voreja el poble de Sabayés. A poc més de 500 metres del poble, emprendrem una carretera que surt a la nostra esquerra (també HU-3243) que ens portarà directament al nucli de Santa Eulalia de la Peña, que es troba senyalitzat. Ara, val a dir que potser és més pràctic sortir d'Osca per l'HU-324 i agafar aquest desviament a la nostra dreta.

Bé, arribem com arribem, deixem el cotxe a qualsevol racó del poble. A peu i a la banda més nord i passant per davant de l'església del nucli, emprenem un ruta circular que et duu a les pintures i dos pous de glaç en 4.5 quilòmetres. Nosaltres però, no anirem a visitar els pous, anem directament a les pintures seguint tot rectes pel corriol uns 500 metres. No té gaire dificultat i es troba ben marcat i definit, tot sortint des del carrer Santa Eulalia. El corriol va vers l'oest, i després vira cap al nord per arribar a l'abric que protegeix les pintures del desgast natural.

A simple vista, vam veure un parell de cèrvids (o de l'estil), un d'ells prou espectacular, i un parell de borrons vermells, clar que amb el tancat que hi ha, tampoc és que et puguis apropar gaire.

Segons hem pogut saber, les pintures són bàsicament naturalistes i d'art esquemàtic, de l'estil de l'art rupestre llevantí, tot i la distància amb el Mediterrani. Aquest és datat vers el 10000 a.n.e., a finals del Paleolític, tot i que s'ha de dir que hi ha una gran controvèrsia amb la cronologia exacta d'aquest estil artístic.

Aquestes pintures produïdes al mig d'una balma d'uns 11 metres de llargada per 3 metres de fondària màxima van ser descobertes durant els anys 90 per l'espeleòleg Esteban Anía, membre del "Grupo de Investigación Espeleológica de Peña Guara", que ràpidament va informar als experts en el tema Vicente Valdellou, Albert Painaud, Maria José Calvo i Pedro Ayuso. De la documentació propiciada per ells, és d'on en farem tres cèntims sobre les antigues pintures i d'on traurem el calc per a poder oferir una millor visualització de panell.

Extret de la revista Bolskan, 14

El panell és format per 5 figures: una d'elles és un humà, i també hi ha un cèrvid, un bòvid i dos càprids, a banda dels borrons d'identificació incerta.

Ja satisfets de la nostra excursió, tornem cap el cotxe i seguim cap a casa, però de nou ens aturarem a l'alçada de la Franja per a visitar un poblat iber, que anirà a la seva entrada pertinent.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pintures de los Covachos o la Covacha de la Raja: 30T 714057 4682439

Megàlits a la Merindad de Tudela (Bardenas Reales)

La següent parada de tornada a casa des de Burgos, la fem a terres de Nafarroa, a ple desert de les Bardenas Reales, on creiem que temps ençà no deuria de ser tan desert, i on visitarem dos megàlits tot fent camí a La Terra. Cal dir que es documenten a any 1991, 273 jaciments en aquest desert.

El primer, un menhir, costumitzat modernament. Hi arribarem emprenent la NA-125 als afores de Tudela direcció Ejea de los Caballeros. Als 6.8 quilòmetres, ens desviem a l'esquerra per l'anomenat camí de Las Bardenas Reales. Per ell, seguirem tot rectes 3.9 quilòmetres, lloc on trobarem un encreuament on al seu vèrtex hi ha el menhir de Valdecruz, aprofitat per a la senyalització de propietats.

Aquest megàlit fou descobert per Luis Millán San Emeterio el dia 3 d'abril de 1994 i, a dia d'avui, no ha estat excavat.

El monòlit ha estat investigat pel grup HILARRIAK, i segons la documentació facilitada per Luis Millán, el monòlit fa 1.75 metres d'alçada màxima, per un amplada que varia entre els 130 centímetres a la seva base fins als 70-80 a la part més elevada. El seu gruix varia entre els 25 i els 30 centímetres.

Inserim la planimetria que presenta Luis Millán a la seva fitxa.

Extret de les fitxes de Luis Millán

I també presentem el dibuix que va fer el també membre d'Hilarriak, Balere Barrero Hidalgo.

Extret del "Catálogo de monumentos megalíticos de Navarra"

Visitat el monòlit prehistòric, anem a veure el que queda del dolmen de Tres Montes. Per arribar-hi, seguim tot rectes tal i com hem arribat fins al curiós monòlit. A uns 500 metres, hi ha un desviament, pel que nosaltres anem cap a la dreta. A partir d'aquí, es tracta de seguir recte per la pista uns 2.6 quilòmetres més, fins que el camí pel que anem empalma amb un de nou, creant un triangle entre els dos camins, aquí deixarem el cotxe.

A peu, continuem pel nou camí direcció nord-est, ara més atrotinat. A uns 200 metres, emprendrem una nova pista que surt a la dreta i la seguirem fins que aquesta s'esborra. A partir d'aquí, el millor és anar amb un GPS, però bé, que tampoc té gaire pèrdua; com a mínim, quan hi vam anar nosaltres, que el camp no estava conreat, ja que el megàlit es troba a un petit promontori que hi ha al bell mig del camp, com a uns 500 metres en línia recta, des d'on desapareix el caminoi.

Fou localitzat vers l'any 1990 per María Luisa García García i Jesús Sesma Sesma. Va ser excavat durant els mesos de juliol, agost i setembre de 1996 i el setembre de 1997, pels mateixos i María Teresa Andrés Rupérez.

Ens trobem davant d'un curiós dolmen/hipogeu (a nivell europeu), ja que la cambra era bastida amb fusta, amb els seus pilars i tot. Queden els negatius, el què ens fa pensar que les teories de sostres de material perible al proper Burgos pot ser que no vagin tan mal encaminades. De fet, com a megalític, només podem considerar les lloses del corredor.

Inserim un reproducció feta per Jesús Sesma Sesma, María Teresa Andrés Rupérez i María Luisa García García.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Aquesta cambra és quasi quadrada fent 4.20 metres de llargada i 3.10 d'amplada màxima; pel que fa a l'alçada, arriba als 1.80 metres. Tant el sòl com les parets de l'estança són recoberts de petites lloses de pedra calcària.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Pel que fa al corredor d'accés, té una llargada de 2.20 metres per una amplada de 0.90 metres. Pel que fa a la seva alçada, es documenta una màxima de 1.05, i conserva 4 lloses in situ a la banda esquerra i 3 a la dreta. També conserva la llosa de tancament.

Extret de les fitxes de Luis Millán

Pel que fa a les excavacions efectuades, es documenten diverses restes humanes corresponents a un individu adult, que es trobava en posició fetal a la part central de la tomba, i que tenia com a aixovar un vas campaniforme d'estil marítim. Sembla que aquest fou l'últim individu en ser enterrat en aquesta tomba.

A un estrat similar al de l'enterrament central, es van recuperar diverses restes òssies humanes als laterals de la cambra i al costat de la porta d'accés, alguns d'ells desendreçats i altres en paquets d'ossamenta. Junt amb ells, es documenta l'esquelet d'un individu infantil que va ser inhumat, també en posició fetal, com l'individu del centre de la cambra.

Extret de les fitxes de Luis Millán

L'aixovar recuperat es redueix a diversos fragments de ceràmica campaniana corresponents a 3 vasos, 13 fragments de ceràmica llisa, 1 agulla d'os, 3 puntes de sageta, 2 d'elles amb peduncle i aletes, 2 denes de collaret, 1 d'elles de cal·laïta i l'altre de pedra calcària, 1 dent de falç i un petit fragment metàl·lic.

Pel que fa a la datació, podem dir que, gràcies a un tros de carbó que es va recuperar a nivell de les restes humanes i el C14, aquesta tomba fou utilitzada vers el 2380 ± 110 a.n.e., a l'era calcolítica de la zona (bé, a Catalunya seria a l'impàs entre el Neolític i el Calcolític).

Cal dir que que la informació del sepulcre de Tres Montes, l'hem recuperat de les fitxes d'en Luis Millán, que a la vegada les ha elaborat a partir dels informes d'excavació de Jesús Sesma, María Teresa Andrés i María Luisa García.

Ara sí, anem cap a l'allotjament. Per tornar a l'asfaltat, només hem d'agafar de nou el cotxe i seguir per la nova pista, tot recte, i aquesta ens durà a la NA-125 en uns 2 quilòmetres, on, a la fi, nosaltres emprenem cap al petit poblet de Casas de Esper, ja tocant la província d'Osca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Valdecruz: 30T 624869 4663708

Tres Montes: 30T 626392 4661991

Dòlmens i cova a Alfoz de Burgos III

Ara sí, últims jaciments prehistòrics a Burgos, al terme municipal de Huérmeces.

Per a veure les dues primeres estructures d'avui, cal, sí o sí, anar amb GPS, ja que es troben al bell mig de camps de conreu i ens és difícil d'acabar de definir un camí concret, però ho intentarem. Bé, sortim de Ruyales del Páramo, nucli pertanyent a Huérmeces, per una pista sorrenca que s'endinsa als camps direcció oest des del carrer La Fuente. A uns 700 metres, veurem un camí que surt a l'esquerra i, just després, un que surt a la dreta, pel que seguirem 1.5 quilòmetres, on creuarem amb una altra pista que va de nord a sud. Poc després, la pista per la que anem es bifurca, i emprenem la de l'esquerra. Aquesta ens aproparà a la ubicació del megàlit. Quan queda més a prop de la pista, és a uns 520 metres de recórrer-la.

A peu, emprenent un camí creat per als tractors que surt a mà esquerra, voregem un camp de conreu i, tot entrant a un segon, on veurem al mig del camp la típica illeta de terreny no conreat, típica per a la conservació de monuments megalítics de la obra dels tractors.

Val a dir que el millor és intentar arribar-hi per coordenades, ja que es pot intentar arribar per diferents llocs.

A la fi, arribem a l'estrany sepulcre de Ruyales I o La Mina, I o II, tenim dubtes de com l'anomenen. És un megàlit de difícil interpretació, però no es dubta de la seva creació prehistòrica, tot i que els dos megàlits de Ruyales o de La Mina són prou diferents a la resta.

Per començar amb les diferències, es documenta el tema de l'orientació, que a nosaltres no ens aporta gaire (els hem vist cap a tots costats)*, però és que tots els de la zona, com a mínim els més importants, estan situats amb el corredor d'accés a la sortida del sol durant el solstici d'hivern (sud-est). En canvi, els germans Ruyales es troben mirant al sud-oest, com a mínim el que estem veient. Clar que tampoc acaben de tenir clar si eren dòlmens de corredor, i si aquest estava orientat cap on sembla que indiquen les lloses que es troben in situ clavades al sòl.

Imatge extreta del llibre "Tumbas de Gigantes"

*Acabem de trobar un estudi que diu que aquesta orientació, és típica dels dòlmens de corredor de tot l'estat i gran part d'Europa, amb l'excepció del catalans, sobretot els de l'Empordà, on l'orientació varia a més o menys al 50% dels megàlits. Segons aquest estudi, els que estan orientats a una altra direcció són sobretot els més moderns.

El que es veu del possible sepulcre de corredor és un bonic cròmlec un xic ovalat d'un diàmetre de 8.4 metres, que és visible amb el Google maps. Al seu estudi no es descriu aquest cròmlec ni cap tipus de resta tumular. Tampoc no s'hi ha trobat cap resta prehistòrica associada al megàlit. Tot i això, és considerat un sepulcre de corredor. És estrany; el tema del túmul es pot entendre per la gran feina agrícola que hi ha al seu voltant, però el que no es pot entendre és que, amb tant moviment de terres, no hagi aparegut res de res, ni un trosset de sílex, ni ceràmica, ni restes de cap tipus. De fet, i segons documentació, ja a mitjans del segle passat quan es van donar a conèixer, els arqueòlegs ja feien aquesta observació.

Imatge extreta de Google Maps

Vist Ruyales I, ens dirigim a visitar son germà tot tornant a l'encreuament que esmentàvem abans amb la pista que va direcció nord - sud, i emprenem aquesta cap al sud, seguint-la uns 530 metres. Recorregut aquest espai, el megàlit ens quedarà al camp de la nostra dreta, a uns 30 metres de la pista. Per a fer-ho més fàcil, inserirem una fotografia editada del "maps", indicant els dos sepulcres.

Imatge extreta del Google Maps i editada per nosaltres

A la fi, arribem a l'estructura megalítica de Ruyales II, de la que amb prou feines en queden un parell de lloses clavades in situ, però que, segons el llibre "Tumbas de Gigantes", editat per coneguts arqueòlegs de la zona com Miguel Ángel Moreno Gallo, Germán Delibes de Castro, Rodrigo Villalobos García i Javier Basconcillos Arce, el cròmlec faria un diàmetre de 4.9 metres.

Igual que el seu germà, no ha estat excavat i, a falta de més lloses encara, es dubta més de la seva orientació, però podria ser com la de son germà, segons els estudis, per la semblança de les restes entre les dues estructures, a banda de la seva claríssima relació degut a la seva proximitat, ja que, en línia recta, hi ha uns 320 metres.

Visitat el megàlit, tornem al cotxe per a dirigir-nos a un nou allotjament que havíem agafat per a fer una tornada esglaonada des de Burgos a Catalunya, però, abans de començar el llarg viatge, fem allò de "ja que hi som, ens hi aturem". I ho fem on comença el corriol que et duu a les coves de Valdegoba, just quan prens denou la carretera de Huérmeces (BU-622).

La primera cita que hem trobat de les coves és la de l'Eudald Carbonell vers el 1986, tot i que a aquesta cita ja diu que la coneixia de temps ençà (a inicis dels 70, quan era anomenada com a Cueva del Botijo), i que estava sent espoliada (per això la cova gran ara es troba tapiada).

Es tracta d'un dels més importants jaciments del Paleolític mig de la península, ja que s'hi ha trobat gran quantitat d'indústria lítica, moltes restes òssies animals de diferents espècies, etc. Però el que més importància li va donar al jaciment va ser una mandíbula humana de vers el 100.000 a.n.e. (Neandertal), d'un individu de 13 anys.

Extret de Los Neandertales de la Cueva de Valdegoba, pel grup d'espeleologia Edelweiss

A les posteriors excavacions, a banda de restes faunístiques, material lític i ceràmic, es varen seguir trobant diverses restes òssies humanes, pertanyents a un infant i unes que serien pertanyents a un individu adult.

Les coves en sí se situen a la muntanya que hi ha just davant del cartell informatiu, inserim una fotografia del lloc exacte. Nosaltres no hi vam pujar, ja que anàvem curts de temps i, com hem dit abans, la cova principal es troba tapiada. Però, si algú hi vol pujar, les dues covatxes que hi ha al costat resten obertes.

Segons els estudis als que hem pogut accedir, aquestes tres cavitats també foren reutilitzades vers el Neolític i inicis de l'Edat del Bronze, supòsit recolzat segurament per la troballa de restes lítiques associades a aquestes eres.

Ara sí, emprenem camí a la província de Zaragoza, on teníem l'allotjament per un parell de nits. Però abans d'arribar, ens aturem a Las Bardenas Reales, a Nafarroa. Els megàlits que veurem, però, els posarem a una nova publicació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Ruyales I o La Mina I o II: 30T 431171 4710395

Ruyales II o La Mina I o II: 30T 431493 4710339

Cuevas de Valdegoba: 30T 436325 4710272

Túmuls i dòlmens a Páramos IV

Últim dia per la comarca de Páramos, on visitarem 4 dòlmens i un túmul... sabem que ens deixem moltes coses, però els dies són limitats i els dies de vacances també, i, si a sobre et passa com ens va passar a nosaltres, que ens va saltar el retrovisor del conductor, pel que no podíem circular, ja ni t'explico. A més, vam perdre tot el matí esperant un mecànic que ens fes un arranjament per a poder seguir conduint... clar, tenint en compte que era un dissabte a ple mes de Juliol i que ens vam quedar a l'observatori astronòmic de Cantabria, des d'on volíem començar la ruta, el mecànic va trigar una estona.

Aprofitant que ens vam quedar tirats a l'"Observatorio Astronómico de Cantabria", visitem el túmul de la Curva de Navazal II, que és fronterer entre Castilla y León i Cantabria. Per a trobar-lo, partim des d'"El mirador de la Lora", creuem la carretera i emprenem un camí sorrenc. Com a uns 100 metres, veurem el túmul a la nostra esquerra, a uns 20 metres de la pista. Fàcil de distingir pel rètol plantat a sobre.

La veritat, és que hi ha més túmuls per la plana, però aquest té un component important (a banda de que ja sabíem de l'existència d'un possible element prehistòric a la plana, la llosa que hi ha a la part central, el fa distingible de la resta), tot i que val a dir, que arreu veiem rocs amb curioses morfologies... inclús dins del recinte de l'observatori, on es documenta un dolmen destruït o molt arranat.

Sabem ben poc del túmul, tan sols que fa uns 9 metres de diàmetre i que ha estat modificat per caçadors de la contrada. Aquest, però, ha tingut més sort que el seu germà I, que ha desaparegut, i que es trobava entre la carretera i el II, prou més a prop de l'asfaltada pista... nosaltres no en vam trobar cap resta, però si a algú li interessa buscar més, ja sabeu. S'ha de donar les gràcies al col·lectiu de caçadors de la zona, tot i que val a dir que ja estava prou arrasat a les fotos que hem pogut recuperar.

Un cop arribat el mecànic i arreglat el retrovisor, anem a dinar, i partint des de Sargentes de la Lora anem a visitar el bonic sepulcre de La Cabaña. De fet, arribar-hi és molt fàcil, només hem d'emprendre el camí sorrenc senyalitzat que surt a la part més nord-est del nucli i recorre 2.4 quilòmetres, on ja veurem el típic recinte dels dòlmens de la contrada.

Es tracta d'un sepulcre de corredor descobert l'any 1984. S'ha de dir que ens trobem davant d'un dels dòlmens més coneguts de les terres burgaleses.

Pel que fa a les dimensions, consta d'una cambra sepulcral de forma circular d'uns 3.2 metres de diàmetre i un corredor d'uns 5.5 metres, tot ell protegit per una obra tumular de 16 metres de diàmetre per 2 metres d'alçada.

L'any següent al seu descobriment, va ser excavat per "primer cop", diem per primer cop entre cometes perquè suposem que abans de la seva consolidació fou excavat de nou, però no hem trobat res. Les mencions que hem recuperat d'ell diuen que, tot i haver estat saquejat des de temps romans, les intervencions sofertes aporten un bon conjunt de materials recuperats.

Cal dir que d'època moderna es destaca el fet de que s'hi van trobar casquets de bala de la Guerra Civil, ja que el sepulcre va ser utilitzat com a trinxera improvisada. Però el més curiós és que, tot i la similitud de l'aixovar amb la resta del megàlits de la zona, en aquest no es va recuperar cap tipus de resta campaniforme o més moderna, pel que els estudiosos el van denominar com a "sepulcro libre de reutilizaciones" rere el Neolític Final. Aquest fet és corroborat per les datacions radio-carbòniques que s'hi han produït, que el col·loquen temporalment vers la segona meitat del IV mil·lenni a.n.e. Però el que acabem de dir no és del tot exacte, ja que entre l'ossari van aparèixer restes de dos individus d'època alt medieval, pel que sí, no va ser reutilitzat a la prehistòria, però sí que ho va ser a la nostra era.

Pel que fa a l'ossari recuperat, es determina que és pertanyent a les restes d'entre 12 i 20 humans, gran part d'ells adults, juvenils i algun nen. A l'estudi d'aquestes restes, s'ha detectat que en algunes d'elles hi ha marques de descarnament en viu sobre les restes humanes de l'ésser.

L'aixovar associat als difunts del sepulcre és bàsicament geomètrics i material lític, denes de collaret, ceràmica, alguna espàtula en os d'animal, i els arqueòlegs destaquen una punta de sageta amb peduncle, pel que deu ser maquíssima.

Per acabar amb el sepulcre, direm que segons Germán Delibes de Castro, les datacions radio-carbòniques el col·locaven temporalment cap al 3220 a.n.e., amb un error de ±65 anys.

Vist l'impressionant megàlit, ens dirigim a veure son germà, el número 2 de La Cabaña. Per arribar-hi, seguim pel camí tal com hem arribat uns 700 metres i, a l'esquerra a pocs metres del camí, veurem un nou recinte: aquí es troba el dolmen de La Cabaña II, que no ha estat excavat, tot i que resta emmurallat.

 

Aquest sepulcre, com hem dit, encara no ha estat excavat, pel que no se'n sap res, l'única actuació que s'hi ha fet ha estat la delimitació de terreny per a protegir-lo, com a poc dels propers conreus, i s'ha fet a càrrec de la Junta de Castilla y León.

Tornem al cotxe, desfem el camí i creuem el poble en direcció sud fins topar amb la carretera  BU-V-6222, per la que girem a la dreta, i, al poc, just abans del desviament a l'esquerra cap a Ayoluengo, ens desviem a la dreta per una pista en molt bon estat. A uns 450 metres, veurem un camí prou malmès que surt a la dreta. Podem deixar el cotxe pocs metres més endavant, on hi ha una nau, tot i que nosaltres el vam deixar a la carretera.

Seguim tot rectes pel destrossat camí 430 metres, veient en aquest punt, a la nostra dreta el que queda del megàlit de La Horquilla.

Es tracta d'un dolmen simple, en el que es va intervenir arqueològicament parlant l'any 2020. A aquesta excavació, es va determinar una cambra sepulcral de 2 metres de diàmetre al centre d'un túmul de 9 metres de diàmetre. Es varen recuperar diverses restes òssies humanes, les quals no s'han passat per carboni 14 per a obtenir una datació real, però, per l'estil constructiu, els arqueòlegs no ho dubten i el col·loquen temporalment en un punt anterior al del dolmen neolític de La Cabaña, on recordem que el C14 va donar una antiguitat de vers el 3220 a.n.e., amb un error de ±65 anys.

El sepulcre ha estat novament excavat aquest agost-setembre del 2021, estarem pendents de noves informacions.

De nou, emprenem la tornada al cotxe que, com he dit, l'havíem deixat a la carretera i ens dirigim a veure l'últim sepulcre del dia, seguint caminant, ja que la nova estructura es troba ben a prop. Només hem de girar a l'esquerra a la carretera i, als pocs metres, girar de nou a  l'esquerra per la pista asfaltada que duu a Ayoluengo. Tot anant per aquesta, en 110 metres, mirem a la nostra esquerra per a veure l'estructura megalítica del Arroyo de la Vegas en no arriba a 20 metres.

Es tracta d'una estructura sepulcral tumular de l'Edat del Bronze de la zona (2200 - 1500 a.n.e.). Va ser excavada recentment en dues ocasions, els anys 2017 i 2019. Es determina d'aquestes intervencions una estructura que es composa d'una petita i ovalada cambra sepulcral de 2 metres², amb sòl enllosat i parets de blocs de mitjana mesura, tota ella inserida dins un túmul de 10 metres de diàmetre per 0.5 metres d'alçada. Part del cròmlec es conserva a dia d'avui, i fou erigit amb lloses calcàries d'1 metre clavades a terra. Entre els dos cercles, s'hi va construir un altre de petites pedres a mode de contrafort.

Com més val una imatge que mil paraules, inserim una fotografia de l'excavació del sepulcre.

Extret del llibre "Territorio Megalítico"

Dins la cambra sepulcral, es van localitzar les restes d'un mínim de tres individus adults i un d'infantil. Aquestes restes eren acompanyades d'un aixovar prou típic de l'Edat del Bronze local, però degut a les violacions del recinte, només s'hi ha recuperat divers material ceràmic i dues denes de collaret en pedra.

Amb el sepulcre d'Arroyo de las Vegas, donem per acabades les visites per avui, com sempre, demà més.

Coordenades UTM(ETRS89):

Curva Navazal II: 30T 422908 4735777

La Cabaña: 30T 426642 4735894

La Cabaña II: 30T 425977 4735806

La Horquilla: 30T 428031 4735747

Arroyo de las Vegas: 30T 428498 4735067