Dolmen a la Baronia de Rialb

Aprofitant un cap de setmana rural per Lleida, ens vam apropar a un dolmen, de mides considerables i en bon estat, ja que va ser traslladat l'any 1999, junt amb l'ermita que hi ha al costat (Santa Eulàlia de Pomanyons del s. XI), degut a la construcció de l'embassament de Rialb. Realment es trobava on ara és l'aigua. Per accedir-hi, a Ponts s'ha d'agafar la carretera que va a Isona (C-1412b) i agafar el camí de sorra que surt a mà dreta indicant Mas Pomanyons.

Aquest dolmen de nom Sòls de Riu o Espluga dels Tres Pilars fou descobert vers l'any 1917 per Tomàs Boix. Es tracta d'una galeria catalana amb dimensions actuals de la cambra (després del seu trasllat, el 28 d'abril del 1999), de 2.40 metres de llarg, 1.60 d'ample i 1.64 d'alçada, i un corredor de 1.10 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.48 d'alçada. Però segons documenta Serra i Vilaró al seu estudi del 1927, la tomba era un pèl diferent dimensionalment parlant. Ell dona unes mides internes de la cambra de 2.30 de llarg 1.50 d'ample i 1.92 d'alçada, i del corredor 60 centímetres de llargada, 1.50 d'amplada i 1.43 d'alçada. En qualsevol cas, seguiria sent una galeria catalana, tan sols variaria el seu corredor d'accés, entre llarg i curt. Cal dir que segons alguns autors, aquest corredor deuria ser més llarg a la seu construcció.

Segons hem pogut trobar documentat, a l'excavació del 3 de març de 1999, al seu lloc original, hi havia un túmul de més de 8 metres de diàmetre, amb restes de l'anell peristàltic, que, segons la definició, possiblement era la base d'un mur de contenció de pedra en sec.

Com a restes arqueològiques recuperades al megàlit, es documenten: 1 punta de sageta en sílex, allargada amb peduncle i aletes, diversos fragments de ceràmica llisa d'una tassa carenada i 30 dents humanes, que foren reuperades per Joan Serra i Vilaró al 1927, i que resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. De l'excavació del 1999, es documenten: fragments de 2 vasos ceràmics llisos, 2 puntes de sageta de sílex, 1 destral de pedra polida i restes d'un mínim de 2 esquelets humans, un adult i un subadult. Aquestes restes es troben dipostades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.

Segons en Carreras i en Tarrús, aquest megàlit seria datable vers el 3000-2700 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític inicial.

Proper proper al traslladat megàlit, no tenim res a la nostra base de dades, però el que ens queda més aprop seria el dolmen del Perotillo, rescatat del mateix embassament, o els jaciments de Montmagastre.

Coordenades UTM(ETRS89):

Sòls de Riu o Espluga dels Tres Pilars: 31T 351141 4649501

Poblat a Palafrugell

Passem uns dies de vacances a L'Estartit, on el meus oncles ens han deixat el seu apartament, així que teníem molt més a prop diferents zones amb gran quantitat de megàlits. Però no tot són els megàlits, com afeccionats a la prehistòria, també ens criden l'atenció els poblats, que és el que veurem avui.

Prenem el cotxe i ens dirigim a Palafrugell, on agafem l'autovia que va a Llafranc; un cop aquí, anem vers el far de Sant Sebastià, que val la pena admirar una bona estona. Va ser construït el 1851 pel Ministeri de Foment, dins d'un projecte amb el nom de "Plan general de alumbrado de España e islas adyacentes".

Hem de tenir en compte que aquest far es veu des de 32 milles nàutiques (59 quilòmetres), fet que el fa el far més potent de tota la costa catalana. Avui en dia completament automatitzat, perdent així els tres llocs de treball que incloïa en el passat. Però, bé s'hi ha fet un hotel - restaurant, aprofitant l'encant de la contrada, que deu aportar bastants llocs de treball (pensant en positiu), perquè nosaltres el veiem tan proper a les restes que se'ns fa impossible no pensar que es deuen haver carregat part del jaciment.

Just a la part posterior de l'hotel, trobem les restes, molt i molt arreglades, del poblat iber indiketa de Sant Sebastià de la Guarda.

Situat a 156 metres sobre el nivell del mar, però tocant el penya-segat, té una superfície d'uns 300 metres quadrats, tot i que es documenta, com ja sospitàvem, que també hi ha poblat sota les modernes edificacions. Com que aquestes edificacions resten protegides (la torre de guaita és del segle XV i va ser declarada BCIN), no s'ha pogut saber del tot quin és el total d'espai ocupat d'aquest nucli, però, segons informa la ruta dels Ibers, podria ser d'una hectàrea. La cronologia atorgada al poblat és vers el segle VI a.n.e. amb ocupació que va perdurar fins l'I a.n.e.

El que podem veure del poblat són quatre cases de dues estances cada una, amb els seus carrers, que es veuen perfectament després de l'estudi i posterior consolidació de la Universitat de Girona l'any 1998. Aquesta barriada que resta visible és datada vers el segle V-III a.n.e.A més, s'observen 20 sitges, algunes d'elles d'entre 4 i 5 metres de profunditat, dividides en 2 grups i diversos forns de metall.

Segons ens ha semblat entendre, aparegueren dues esteles funeràries amb unes llances superposades com a decoració a l'excavació del jaciment (a les nostres visites hem vist aquest estil decoratiu, però lluny d'aquí), un altre objecte de culte d'origen grec i 5 vasets de ceràmica de producció local.

Inserim un dibuix de les esteles per Ramón Álvarez.

Dibuix de Ramón Álvarez

L'assentament fou descobert vora l'any 1960 per Joan Badia i Homs, acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts nascut a Palafrugell. Ell mateix i uns quants veïns de Palafrugell feren les primeres intervencions arqueològiques al jaciment. Des del 1998 fins el 2009, aquesta tasca va ser feta per la Universitat de Girona amb el suport de l'ajuntament de Palafrugell, que actualment encara s'encarrega de la seva protecció i explotació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Sant Sebastià de la Guarda: 31T 516795 4638406

Dòlmens i inscultures a Vilajuïga I

Avui, fem part de la ruta dels dòlmens de Vilajuïga... tot i la calor insoportable.

Primer de tot, dir que, seguint els cartells de senyalització, ens vam perdre el primer dolmen de la ruta del Palau Robert (Vinya del Rei)... Tot i això, els altres quatre dòlmens situats de pujada cap a Sant Pere de Rodes no tenen pèrdua. Això sí, el camí és força costerut i estret, caminant alguns trossos per sobre de les pedres de delimitació de finques. I, si a més fa un sol de justícia de ple agost, ja es pot entendre perquè només vam fer la meitat de la ruta. La part de baixada, la deixem per a la primavera.

Agafant la carretera que va de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes (GIP-6041), poc després del quilòmetre 1, es pot deixar el cotxe a un espai a mà dreta, sota d'un gran arbre. Aquí ja comencen les indicacions que ens duran a fer tota la ruta. Però, atenció, us perdreu el dolmen de la Vinya del Rei si a la bifurcació on indica que és cap a l'esquerra la seguiu. Per anar a la Vinya del Rei, s'ha de seguir recte. Si aneu cap a l'esquerra, anireu a aquest, el dolmen del Garrollar.

Aquest sepulcre és de tipologia sepulcre de corredor i, com bona part dels dòlmens d'aquesta zona, correspon al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e. Es troba força ben conservat, ja que disposa de tota l'estructura original de la cambra i bona part del túmul de pedruscall que l'envoltava, el qual amida 12-13 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 2.10 metres de longitud, 1.90 d'amplada i 1.65 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Les excavacions del megàlit no han estat gaire profitoses, ja que en cap de les dues excavacions documentades que hi ha no es va trobar res, la primera produïda per Isidre Macau l'any 1932, i la segona per August Panyella i Miquel Taradell el 1942.

Seguint la ruta marcada i pujant la muntanya uns 200 metres, arribem al dolmen de la Talaia.

De nou, un sepulcre de corredor, aquest datat a finals del IV mil·lenni a.n.e., a finals de l'era neolítica, entre el 3200 i el 3000 a.n.e.  Es conserva força bé, tot i que li manca una part del corredor. El túmul construït per erigir-lo és mig visible, de tendència circular, i amida uns 7 - 8 metres de diàmetre, amb restes d'un mur de contenció bastit a partir de pedra en sec. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 1.10 d'amplada i 1.18 metres d'alçada.

El 1942 fou excavat per August Panyella i Miquel Taradell, que rebaixant 30 - 45 centímetres recuperaren 4 fragments de ceràmica a mà corresponents a petits vasos llisos. Aquests es troben desapareguts a dia d'avui, tot i que Panyella i Taradell els desaren al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Seguint només 50 m més el mateix camí, arribem al dolmen de les Ruïnes.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que també correspon a finals del IV mil·lenni a.n.e., entre el 3200 i el 3000 a.n.e. Consta d'un túmul de tendència circular de 7 - 8 metres de diàmetre i amb restes de mur de pedra en sec com a sistema de contenció del megàlit. D'altra banda, la cambra mesura interiorment 2.15 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i té una alçada conservada de 1.40 metres.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

A l'excavació que va rebre l'any 1942 a mans d'August Panyella i Miquel Taradell, es van localitzar diverses restes òssies humanes molt malmeses i fragments de ceràmica a mà, que van ser dipositats al Museu Arqueològic de Catalunya, a Barcelona, però que avui en dia també resten desaparegudes. Aquestes restes fan pensar en reutilitzacions al Calcolític. L'any 1983, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, recuperaren en superfície i dins la cambra una punta de sageta de sílex amb peduncle i aletes, que fou dipositada a l'antic Museu-Arxiu de Palafrugell.

Continuant la pujada, arribem a l'últim dels dòlmens, el de la Carena.

Sepulcre, que pertany a finals de IV, inicis del III mil·lenni a.n.e., vers el 3000-2700 a.n.e. pel que és el sepulcre més "jove" de tots. Es tracta d'una galeria catalana de finals del Neolític, inicis del Calcolític. Consta d'un túmul de tendència circular de 7-8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. La cambra sepulcral amida interiorment 2 metres de llargada per 1.60 d'amplada i 1.20 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Arqueològicament parlant, el 1932, l'Isidre Macau va recuperar una destral de pedra polida, i, l'any 1941, Rafael Barnés hi va trobar alguns ossos i dues peces discoïdals d'esteatita negra corresponents a un collaret.

Seguim l'ascensió, arribant a la plana que hi ha davant la carretera a la que hem deixat el cotxe a baix de tot. A aquesta plana, surt un camí a la dreta que et porta a uns quants dòlmens més (els quals no veurem avui). Just arribar al pla, a la nostra esquerra veiem les inscultures de les Creus de la Carena I.

Aquest roc amida uns 145 centímetres de llarg per uns 70 centímetres d'ample, essent quasi rectangular i els gravats (creus i cassoletes) ocupen gairebé tota la superfície. Destaquem a banda una de les creus, que va ser resseguida amb una eina metàl·lica a l'era medieval, fàcil de veure, per la seva secció i la seva fondària.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Com hem comentat, hi ha uns altres dòlmens propers i la roca amb inscultures no està pas sola... però aiò ho deixem per a un altre dia.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Garrollar: 31T 510090 4686454
La Talaia: 31T 510276 4686525

Les Ruïnes: 31T 510303 4686528

La Carena: 31T 510414 4686548

Inscultures de les Creus de la Carena I: 31T 510711 4686605

Poblats a Matarranya II

El dia que tornàvem cap a Catalunya, com m'havia quedat amb l'ànsia d'Els Castellans, li proposo a la Cris d'anar a veure algun poblat fàcil de tornada. Ella accepta i posem rumb als poblats de les Escodines i San Cristóbal amb el maleter del cotxe ple a rebentar de coses.

Des de Vall de Roures / Valderrobres, agafem el cotxe i tornem a anar a Calaceit / Calaceite passant per davant dels poblats de San Antonio i Tossal Redó. Un cop a Calaceit, girem a l'esquerra per la N-420 en la qual, al cap d'un quilòmetre, agafarem la bifurcació que mena a Massalió / Mazaleón, on no hi arribarem, ja que els poblats són abans.

Primer trobarem senyalitzats a la dreta, els dos poblats ibers d'Escodines, Escodines Altes i  Escodines Baixes. A la seva excavació, en la que va sorgir diversos motlles de fosa de destrals, i quantiós material ceràmic a mà, es va determinar que, molt probablement, aquests dos poblats eren realment un de sol, degut a la poca distància entre ells (uns 100 metres, que avui en dia són un camp d'arbres fruiters), la urbanització i restes trobades. Tot i això, avui en dia els segueixen considerant dos jaciments.

Aquest és Escodines Altes, que es troba situat a la part alta del turó.

S'ha de dir que, adaptant-se a l'orografia del terreny, el seu urbanisme és un xic diferent a l'habitual, bàsicament és una agrupació d'estances, i que amb el plànol aeri que hem pogut veure a Iberosenaragon, que és el web del consorci de patrimoni ibèric de l'Aragó, sembla que disposi de dos/tres petits carrers que donarien accés a les estances.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

I aquest, Escodines Baixes, amb Escodines Altes a la part superior del turonet. Aquí, l'urbanisme establert és bàsicament una filera de cases adossades a una filera rocosa natural i un únic carrer central que donaria accés a les estances.

Com hem fet abans, inserirem la vista aèria que presenta el web d'Iberosenaragon.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

Segons les troballes obtingudes, l'assentament data del segles VIII i VII a.n.e., a plena transició del Ferro-Iber.

Un cop fetes les fotografies, tornem al cotxe i continuem direcció Massalió / Mazaleón i, poc abans d'arribar al poble, veiem el rètol indicatiu del poblat de San Cristóbal (despoblado segons el cartell). Es pot pujar amb cotxe fins al poblat, el camí està habilitat per a que els feligresos puguin anar a l'església de San Cristóbal, just al costat del poblat. Que poguéssim pujar amb el cotxe fins allà mateix va anar de conya, el temps se'ns tirava a sobre. I més quan el vam veure, ja que ens va semblar bastant gran, i t'hi estàs una estona.

Aquest poblat de forma allargada, com sempre adaptada a l'orografia del terreny, defensivament parlant, consta d'una muralla i diverses torres als punts on aquesta seria de més fàcil accés. Aquesta protegeix un poblat amb una urbanització a raó d'un carrer que donaria accés a grans estances, totes en la mateixa direcció, amb diverses torres defensives darrere les llargues cases.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

Tot i que, sent sincers, creiem que falta prou per excavar i poder definir els límits del poblat i el seu urbanisme complet. Començant per l'aparcament de l'església, que es veu a la part superior del poblat, també sota de l'edificació religiosa i tota la plana que hi ha a la nostra dreta d'aquest, fins a arribar als murs que es veuen, que amb total sinceritat no sabem de quina època deuen ser. Per tot això, es podria tractar perfectament del poblat més gran de la zona als segles VII i VI a.n.e.

La necròpoli associada al poblat de San Cristóbal vam visitar-la en una altra ocasió, ja que encara no l'havien restaurat, la podeu trobar aquí: Sepulcres, poblats, gravats i pintures al Matarranya V. Des del poblat, s'hi pot anar caminant i està senyalitzada mitjançant el sender local S.L.-TE-18.

Acabada la visita, comencem la tornada a casa, que tenim força quilòmetres per endavant.

Coordenades UTM(ETRS89)

Poblat d'Escodines Altes: 30T 742341 4547737

Poblat d'Escodines Baixes: 30T 742509 4547584

Poblat de San Cristóbal: 31T 257323 4548835

Dolmen i menhir a Barcelona

Una nit d'estiu, baixant de sopar d'un restaurant situat a Montjuïc (la fotografia és d'un altre dia), vam passar pel Museu d'Arqueologia de Catalunya, situat al Passeig de Santa Madrona. Quina sorpresa la nostra en veure, dins la tanca del recinte, un dolmen i un menhir. Vam tenir el dubte de si eren reals o no, ja que Catalunya està plena de dòlmens de pega!! potser fem una entrada dels que hem anat trobant.

Bé, tornant al tema, una vegada a casa, vam buscar informació i vam confirmar que són reals. Són el dolmen i el menhir de Vinya Monera, originals de Capmany, a l'Alt Empordà. Van ser traslladats a Barcelona a principis del segle XX i, a hores d'ara, s'estan fent accions per a retornar-los a la seva ubicació original.

El sepulcre fou descobert per Joan Papell i Llenas l'any 1891. D'ell, no es documenta cap obra tumular ni en resta cap resta d'una possible al seu lloc original. De fet, no es té clar de quin tipus de sepulcre es tracta, podria ser un dolmen simple o també una galeria catalana. El que sí que sembla clara és la seva datació per les restes (10 fragments de ceràmica a mà) trobades per membres del GESEART, el dia 31 de desembre de l'any 1986 al seu lloc original. Per això, el col·loquen vers finals del IV, inicis del III mil·lenni a.n.e.

Ara tal i com resta muntat al MAC, consta d'unes mides internes de 2 metres de longitud, per 1.40 d'amplada i 1.20 metres d'alçada.

A 15/08/2022, i segons la informació que aporten Tarrús i Carreras al seu nou llibre sobre el megalitisme a Catalunya, el megàlit va ser bastit entre el Neolític final i el Calcolític recent, vers el 3000 i el 2700 a.n.e.

Inserim la planimetria del megàlit que es dibuixa a la tesi doctoral de Josep Tarrús i Galter.

El seu germà, en versió monolítica, fou descobert l'any 1894 per Lluís Maria Vidal. L'estel·liforme menhir té unes dimensions de 1.40 metres d'alçada per 0.57 d'amplada per un gruix de 0.25 metres.

Com a la majoria dels menhirs, no s'hi documenta cap resta arqueològica associada, però Tarrús i Carreras afinen la seva datació en consonància amb el sepulcre al que li faria de senyalitzador, vers el 3000-2700 a.n.e., a finals del Neolític - inicis del Calcolític.

Inserim la planimetria que es dibuixa a la tesi doctoral de Josep Tarrús.

Localització:

Dolmen i menhir de Vinya Monera: Pg. Santa Madrona, 39-41. Montjuïc, Barcelona

Dòlmens i menhirs a Roses I

Aquesta va ser la primera escapada per anar a visitar dòlmens. I on millor que a l'Alt Empordà, on s'hi poden trobar més de 100 monuments megalítics!

Comencem la ruta pel Cap de l'Home o Turó de l'Home. Està situat al poble de Roses, a la part alta d'on acaba la urbanització Els Grecs, de fet, just on acaba seguint el carrer Pitàgores.

Aquest sepulcre de corredor data aproximadament del 3500 - 3000 a.n.e. Es troba en bon estat de conservació, ja que va ser restaurat l'any 1983. Les mides interiors del sepulcre són 1.80 metres de longitud per 1.40 metres d'amplada per 1.57 metres d'alçada, i consta d'un túmul no gaire visible de 7-8 metres de diàmetre.

Inserim la planimetria publicada per Josep Tarrús a la seva tesi doctoral.

Publicat per primer cop per Bosch-Gimpera el 1919, que abans d'aquesta publicació ja l'havia excavat, en companyia del seu descobridor, Francesc Sabater, i un tal Emili Gandia. Hi trobaren un fragment de ceràmica a mà i fragments d'ossos. D'altra banda, es documenten fins a tres intervencions més, però, pel que sabem, no van aportar gaire material; de fet, en una d'elles, no va sorgir res de res. Però, l'any 1946, Pere de Palol, i Miquel Oliva el 1948, van extreure una làmina de sílex de 33 centímetres, un raspador del mateix material de 40 centímetres, una peça de collaret d'esteatita, una dena de cal·laïta i un petit fragment de ceràmica a mà. Aquest material es troba dipositat al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.

Des del Cap de l'Home, surt un caminet per on s'arriba, en menys de 5 minuts, al dolmen del Llit de la Generala.

Aquest és un sepulcre de corredor datat del Neolític mig - recent (3500 - 3200 a.n.e.). Igual que el seu company de bosc, l'estat de "conservació" és molt bo, ja que va ser intensament restaurat l'any 2001. Personalment, prefereixo veure els sepulcres abans de les restauracions, però segons he pogut llegir, en aquest cas li ha estat profitós, ja que abans d'ella, la seva interpretació era prou dificultosa. 

Fou publicat per primer cop per Manuel Cazurro el 1912, tot i que amb un altre nom i ni tant sols el va arribar a veure.

Aquest sepulcre amida 4.50 metres de longitud, 1.40 metre d'amplada i 1.80 metres d'alçada, i consta d'un túmul de tendència circular de 7-8 metres de diàmetre, amb clares restes d'un mur de contenció fet amb pedra seca.

La cambra fou excavada l'any 1925 per Pere Bosch-Gimpera i Lluís Pericot. D'aquesta excavació, es documenten diversos fragments de ceràmica grollera.

Tarrús, Carreras, Àngels Custoja i Paula Santamaria l'excavaren novament l'any 2001 i en recuperaren 1 fragment de làmina de sílex, 3 bols, 1 escudella ceràmica i diversos fragments ceràmics a mà al túmul. Tot dipositat al Museu d'Arqueologia, a la seu de Girona. A la memòria d'excavació i restauració, hem trobat representada una planimetria del megàlit.

Per a veure l'últim dels dòlmens tot i que es pot fer a peu, tornem al cotxe i anem fins la carretera de Montjoi perquè se'ns tira la nit a sobre. Allà, més o menys a un quilòmetre de Roses, a mà esquerra, hi ha un cartell anunciant el dolmen i un petit espai on aparcar el cotxe. Seguint el camí que puja el turonet, s'arriba al dolmen després d'uns 250 metres. No cal buscar-lo gaire, ja que les seves dimensions fan que no se't pugui passar de llarg.

El sepulcre de corredor de la Creu d'en Cobertella fou publicat per primer cop per Manuel Cazurro l'any 1912. Datat del Neolític mig, sobre el 3400-3200 a.n.e., i amb unes dimensions internes de la cambra de 3.80 metres de longitud, 3.20 metres d'amplada i 2.47 metres d'alçada, és el més gran de Catalunya d'aquesta tipologia. Val a dir que s'ha pogut mesurar el corredor, pels negatius existents de les seves lloses, i feia 6 metres de llarg per 2 d'ample a l'entrada de la cambra i 1 metre a l'inici del corredor, i 1.60 d'alçada màxima.

Inclús, en Tarrús presenta una planimetria on es veuen aquests negatius, pel que podem saber com era en el seu estat original.

Va ser restaurat l'any 1958, per Francesc Riuró. El material arqueològic trobat va ser molt dispers en la història, només trobant d'era neolítica dues peces ceràmiques i restes òssies molt fragmentades, que impedeixen la seva datació. En certa mesura, és normal, ja que el megàlit ha estat utilitzat en diverses èpoques històriques. La datació que li hem donat abans és deguda a l'estil constructiu.

Continuem pel mateix camí seguint el mur que delimita aquest dolmen uns metres fins a trobar el menhir de la Casa Cremada II.

Aquest tros de roc amida 2.35 metres d'alçada per 0.75 metres d'amplada i té un gruix de 0.33 metres. Està datat al Neolític, inicis del Calcolític vers el 3400 - 2700 a.n.e.

Aquesta és la planimetria que dibuixen Josep Tarrús, Enric Carreras i Pere Gay a la memòria de restauració del monòlit.

Mai s'ha excavat científicament ni s'ha trobat cap resta en superfície. La datació aproximada és rebuda per l'entorn on se situa, envoltat de megàlits, on les restes obtingudes i l'estil arquitectònic d'ells el col·loquen cronològicament a aquesta era.

Coordenades UTM(ETRS89):

 Cap de l'Home: 31T 515644 4679179

Llit de la Generala: 31T 515714 4679142

Creu d'en Cobertella: 31T 516260 4678332

Menhir de Casa Cremada II: 31T 516118 4678860

Dolmen a Vallgorguina

Aquest és el dolmen pel qual vam començar l'afició de recerca dolmènica com diem nosaltres. Se'l coneix com la Pedra Gentil, encara que antigament se'l coneixia com a Pedra Gelada. Situat pujant des del terme municipal de Vallgorguina per la pista que dóna accés al corredor de Llinars, a un quilòmetre de la C-61 (pujant a mà esquerra). Es troba indicat amb un cartell de la Diputació de Barcelona. Allà cal deixar el cotxe i pujar el turonet caminant.

També s'hi pot anar a peu des del poble i és el que vam fer el dia 20/08/2022. Tornem a visitar el dolmen amb els nens, i aquest cop fem la ruta des del poble de Vallgorguina, tot creuant la riera per un pont des del carrer Montseny i que dona accés al GR-92 i el SL-C 71 tot girant a la dreta en acabar el petit pont. Seguint aquest últim, anirem a petar al dolmen de la Pedra Gentil en poc més de 2 quilòmetres i mig.

Segons l'arqueòleg Josep Tarrús i Galter, es tractaria possiblement d'una galeria catalana, que va ser mal restaurada l'any 1855, quan el propietari de les terres, Josep Pradell, el va consolidar com una taula druïdica (era l'estil aprovat de l'època), al caure la coberta i trencar-se per la meitat. L'arqueòleg s'aventura a datar-lo entre el 3000 i el 2700 a.n.e., a finals del Neolític - inicis del Calcolític.

El llibre Monografies 13 del SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques) de la Universitat de Barcelona, que fa ressò dels megàlits del Maresme i el Baix Vallès, no li atorga datació alguna deguda a la seva mala restauració, però creu que ha de ser de sobre el III mil·lenni.

Actualment, la "cambra" del megàlit té unes dimensions de 1.90 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.10 metres d'alçada. Tampoc no se sap ben bé si és al seu lloc original, tot i que no té mala pinta, ja que el terreny on es troba actualment ha estat aplanat artificialment.

Òbviament, no s'ha trobat cap resta tumular, ni cap resta arqueològica.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedra Gentil: 31T 457272 4611252 

Inscultures a Finnmark (Noruega)

Vacances del 2011, havíem estalviat per anar al Japó, que és el viatge somiat per la Cris, però va haver-hi el tsunami i el vam desestimar. Com ens vam quedar amb les ganes de gran viatge i teníem els diners, ens en vam anar a Noruega.

Com és un país molt allargat, vam decidir fer un viatge tancat, que ens portessin als llocs més macos i típics; platges de sorra blanca amb la gespa a un metre de l'aigua i amb les muntanyes nevades just a la nostra esquena, i que per cert l'aigua era calenta (corrent del golf de Mèxic), fiords impressionants, glacials increïbles, poblets típics, etc. L'únic que ens va faltar va ser el Preikestolen.

I com tot gran viatge, s'ha de veure una mica de prehistòria...

Així doncs, un dia ens llevem d'hora i fem ruta pel Cap Nord. Per a finalitzar la jornada, ens porten prop de la ciutat d'Áltá, a la regió de Finnmark. Concretament a... aviam si ho sé escriure... Jiepmaluokta... buffff... Aquí hi ha més de 3000 gravats, dels més de 5000 que té la regió. A més, els veus de conya, perquè han "pintat" els gravats amb... ara no recordo el nom que em van dir... però bé, no malmet el gravat, més aviat al contrari. És impressionant la quantitat de gravats que es poden veure amb una passejada.

Anàvem comentant la jugada amb cada conjunt de gravats, que n'hi ha de molts tipus, la majoria però són d'animals i caceres. L'animal més representat és el ren, però aquest gravat l'he volgut inserir ja que és la representació d'una zebra, una cosa bastant anecdòtica per aquestes contrades (diria jo).

Aquí insereixo una fotografia de rens, que si us hi fixeu hi ha un parell, a la part central, que puc assegurar que són femelles i estan embarassades. Curiosa forma de representar gràficament un embaràs.

A part dels rens també vam veure altres animals, com óssos, peixos, ocells, així com reproduccions d'ants (animal juntament amb el ren típic de Noruega). També vam veure escenografies de caça, humanoides amb arcs i fletxes, amb un aparell semblant a una falç, escenes quotidianes, etc...

En alguns moments, tanta representació es torna un xic caòtica!!!

Per últim, insereixo aquesta fotografia que a mi em va fer molta gràcia, n'hi ha més d'aquest tipus. Dóna a entendre que ja navegaven en aquestes èpoques. Buscant informació a internet, he vist que a Tanum (Suècia) hi ha uns gravats de mariners molt similars a aquests... curiós!

La cronologia d'aquests gravats se situa des de l'època del Neolític antic (del neolític català) fins a la protohistòria catalana (època Ibera)... des del 4200 al 500 a. C.

Feta la volta, vàrem anar al Museu, però no ens el vam poder mirar tranquil·lament... és el que tenen els viatges organitzats aquests!!

Cal dir que lògicament les inscultures d'Áltá són, des de 1985, Patrimoni de la Humanitat.

Tornem a l'autocar i cap a l'hotel, que no era espectacular que diguem, però era més còmode que els barracons on ens vam allotjar al Cap Nord, on el paisatge, la solitud, la tranquil·litat i calma, l'aire pur, i els rens per les muntanyes feien que fos, aquest sí, del tot espectacular.

 Coordenades UTM(ETRS89):

Inscultures d'Áltá: 34W 583707 7761458