Dòlmens, menhirs, inscultures i cròmlec de La Jonquera I, Agullana I i Capmany I

La Setmana Santa del 2013 vam anar a la zona interior de l'Alt Empordà. Bona part d'aquesta zona es va cremar el juliol del 2012, com es veu clarament a les fotos... només cal comparar el paisatge de les fotos del dos primers dòlmens.

Ens acostem a la zona de Capmany, La Jonquera i Agullana per a fer una ruta megalítica circular i senyalitzada amb marques grogues (més o menys visible degut als arbres cremats...). Sense deixar en cap moment les marques, anirem trobant roques curioses, dòlmens, menhirs, etc. sense gaire dificultat.

Deixem el cotxe al poble de Capmany i anem cap al nord, agafant un camí cap a la dreta a la sortida del poble vorejant vinyes. Aproximadament després de fer un quilòmetre des de la sortida, deixem el camí i ens endinsem a un camp que queda a la dreta. Allà hi trobem la pedra oscil·lant de Rocamala. 

Es tracta d'un jaciment prehistòric de curiosa morfologia. Segons el Lluís Marià Vidal i Carreras, que el va visitar vers el 1914-1915, és un gran roc de granit de 3.70 metres de llarg, per 2.10 d'ample i 2 metres de gruix, que es troba a sobre d'un aflorament rocós a uns 3.50 metres del sòl. Tot i la seva peculiaritat, no es veu, a banda de la seva morfologia, cap clara mostra d'una hipotètica "construcció" prehistòrica. Però tot això canvia quan el 1985, el GESEART identifica un grup de cassoletes insculpides al gran roc que fa de suport a la pedra oscil·lant.

Tornant al camí, continuem cap el nord un parell de quilòmetres fins a trobar el dolmen de la Verneda, una mica desviat a la dreta del camí.

Pels estudis fets al megàlit, es tractaria d'un possible sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal de dimensions interiors de la cambra de 2 metres de longitud per 1.50 metres d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Es troba a l'interior d'un túmul amb clares restes d'un anell de contenció, bastit a raó d'un mur de pedra en sec, d'uns 7-8 metres de diàmetre.

Per la seva morfologia, en Josep Tarrús (la planimetria és seva) i l'Enric Carreras el daten al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e.

Tornem al camí que seguíem i continuem cap el nord fins que trobem la indicació cap a l'esquerra del conjunt del Quer Afumat o Quera Fumat, situat en plena zona cremada. Primer de tot, visitem el dolmen.

És una possible petita galeria catalana en U, de la que la cambra amida interiorment 1.50 metres de longitud per 1.40 d'amplada i 95 centímetres d'alçada, amb un túmul que avui en dia és molt poc visible, d'uns 7-8 metres de diàmetre. L'excavació documentada a la que hem pogut accedir, feta per en Pere Bosch i Gimpera i en Lluís Pericot el 1920, no va portar a la llum cap material arqueològic.

Acabem amb el megàlit dient que, segons Tarrús i Carreras, aquesta tomba fou erigida entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3000-2700 a.n.e.

Aquesta és la planimetria que presenta Josep Tarrús a la seva tesi doctoral.

A pocs metres davant el sepulcre, trobem el senyalitzador de la tomba, es tracta del menhir del Quer Afumat II.

Es tracta d'un menhir de forma fàl·lica, que amida 1.55 metres de llargada, una amplada de 60 centímetres i 40 de gruix. No es documenta cap excavació oficial, però, tot i això, fent com fa de senyalitzador del sepulcre, el podríem datar com aquest, vers el Neolític final - Calcolític recent, cap el 3000-2700 a.n.e.

Continuem la ruta cap a la zona dels Estanys per a visitar el conjunt megalític de Mas Baleta, format per dos dòlmens i un conjunt de cròmlecs (una cosa rara). Primer de tot, ens trobem amb el dolmen de Mas Baleta II, de tipologia indeterminada, tot i que, segons Tarrús i Carreras, es podria tractar d'un galeria catalana o bé d'un dolmen simple.

Morfològicament parlant, consta d'una obra tumular de 7-8 metres de diàmetre sense restes de l'anell peristàltic. Al mig, conserva la cambra sepulcral, que mesura interiorment 1.90 metres de longitud, 1.15 metres d'amplada i 95 centímetres d'alçada. Segons es documenta, va ser excavat el 1948 per Pere de Palol i Miquel Oliva, que en recuperaren un fragment ceràmic a mà i un altre fragment d'os, restes desaparegudes avui en dia. El 1974, ho feu Lluís Esteva, que no va extreure cap resta de les terres del megàlit.

Segons en Josep Tarrús i Galter i l'Enric Carreras i Vigorós, aquest sepulcre fou erigit entre el Neolític final i el Calcolític, també final, entre el 3000 i el 2200 a.n.e.

A continuació, ens acostem a Mas Baleta III, que havia estat considerat com a dolmen quan es va descobrir, però que en realitat és un conjunt força complex.

El conjunt fou localitzat pel GESEART, amb la companyia de Júlia Chinchilla el 1986. Està format per un conjunt de menhirs de mida mitjana i petita que defineixen tres recintes adossats, un d'ells menhir amb un menhir fal·liforme al centre i un passadís d'accés. Aquests van ser erigits, segons les restes recuperades (vasos ceràmics llisos i campaniformes pirinencs), vers el Neolític final - Calcolític (3000 - 2200 a.n.e), suposadament com a espai espiritual o religiós.

El conjunt fa uns 16 metres de llarg per 12 metres d'ample màxim.

A banda, a tocar del conjunt megalític, a un costat i a l'altre, van sorgir cinc tombes tumulars circulars de l'edat del Ferro a l'excavació.

Just al costat del corredor d'accés, podem veure 4 de les tombes, i una més al costat del recinte que té més forma rectangular.

Com hem dit abans, aquestes són de l'Edat del Ferro, vers el 750-650 a.n.e., i es tracta d'unes tombes tumulars i circulars d'incineració amb urna. Conserven un monticle d'entre 2 i 2.25 metres de diàmetre, amb forat central, que és on aniria dipositada l'urna amb les cendres de l'individu inhumat.

Com és un espai megalític força complex, creiem que és adient inserir una planimetria del monument, extreta d'un estudi d'en Josep Tarrús i l'Enric Carreras.

Extret d'"Els recintes megalítics de Mas Baleta III" 

Ja per acabar, no podem deixar el recinte sense fer-li una ullada al seu menhir central, ja que val a dir que, com a poc, està força treballat.

El magnífic menhir té unes dimensions totals de 2.25 metres d'alt, per 50 centímetres d'ample i 30 centímetres de gruix, i fou restaurat sota la direcció del GESEART l'abril del 2006.

Seguim la ruta, vorejant el Mas Baleta. A mà esquerra de la seva entrada, se situa el dolmen de Mas Baleta I, que encara es conserva força dempeus tot i que la coberta ha començat a cedir.

Aquest sepulcre megalític d'estil indeterminat, ja que podria haver estat tant una galeria catalana com un dolmen simple, conserva una cambra sepulcral amb unes mides internes de 1.70 metres de longitud, 1.50 metres d'amplada i 1 metre d'alçada màxima. També cal dir que conserva una obra tumular, sense restes de l'anell peristàltic, de 7-8 metres de diàmetre, i que a la coberta es poden observar 1 cruciforme d'aparença moderna i un parell de cassoletes.

De les excavacions que s'hi han dut a terme en aquest jaciment, n'hi ha dues de documentades: una el 1920 per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot, que va donar a llum alguns fragments de ceràmica a mà,  i una altra de Lluís Esteva el 1974, que va donar a llum 8 fragments de vas campaniforme pirinenc, 1 vora de gobelet llisa i 1 ascla de sílex, restes que es guarden al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seva seu de Girona.

Segons Tarrús i Carreras, aquest megàlit seria datable, per les restes recuperades i l'estil arquitectònic, vers el 3000-2200 a.n.e.

Dir que la següent planimetria del jaciment és extreta de la tesi doctoral d'en Josep Tarrús.

Baixant de Mas Baleta pel camí que dóna accés al mas, arribem a un camí que porta cap als estanys, plens de joncs i on es reflexen amb nitidesa els núvols que comencen a amenaçar-nos.

Encara que seguim el camí marcat, localitzar el dolmen dels Estanys III no és tasca fàcil, ja que es troba gairebé arran de terra i l'entrada no és fàcil de veure. Tot i els obstacles, el Marc, que olora els dòlmens a distància, el localitza, pujant a un turonet prop de l'Estany Gros.

Aquest dolmen simple, que consta amb el sòl de la cambra enllosat, amida interiorment 1.50 metres de llarg, per 1 metre d'ample i 63 centímetres d'alçada. També conserva en bon estat l'obra tumular, d'uns 7-8 metres, que, per cert, és força complexa. Aquesta comença amb un anell interior de lloses clavades, de les que en resten 6 in-situ, i un anell exterior al costat dret del sepulcre, i acaba en forma de mur de pedra en sec.

Fou excavat pel GESEART els mesos de juny i juliol de l'any 2004, excavació que va finalitzar sense portar a la llum cap resta arqueològica associada al megàlit. L'octubre del mateix any, fou restaurat pel mateix grup empordanès.

Segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, el sepulcre fou bastit vers el 2700-1800 a.n.e., és a dir, entre el Calcolític recent i el Bronze antic. 

Continuant uns 400 metres el sender marcat i de nou en terreny planer, desviant-nos un pèl a l'esquerra del camí, gairebé topem amb el dolmen dels Estanys I.

Ens trobem davant d'un estil de tomba que ens ha agradat molt, un dolmen simple amb vestíbul-pou i, a més, aquest té el sòl enllosat. La cambra resultant amida interiorment, 1.50 metres de longitud, 1.30 metres d'amplada i 1 metre d'alçada. Per la seva banda, el vestíbul mesura 90 centímetres de llarg, 1 metre d'ample i 70 centímetres d'alçada. Tot resta in situ dins una obra tumular de 11-12 metres de diàmetre, amb un cròmlec peristàltic en forma de mur de pedra en sec, i  que conté un nou anell interior de lloses clavades de 4.5-5.5 metres de diàmetre.

Inserim la planimetria publicada per Josep Tarrús i Galter a la seva tesi doctoral "Poblats, dòlmens i menhirs".

Va ser excavat per Roser Vilardell l'any 1983, qui va extreure fragments de ceràmica a mà, i va ser restaurat pel GESEART el 1996. Segons dos integrants d'aquest grup, Josep Tarrús i Enric Carreras, el sepulcre fou bastit al Calcolític recent, vers el 2700-2200 a.n.e.

Tornem al camí i uns 300 metres més endavant, ensopeguem amb el dolmen dels Estanys II.

Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra subcircular allargada, amb nou lloses (una capçalera, sis suports laterals i dos muntants) i la coberta, de la qual només es conserva un fragment davanter. El dolmen fa interiorment un total de 2.50 metres de llarg per 1.30 metres d'ample i 1.05 metres d'alçada, mentre que la cambra fa 1 metre de llarg per 90 centímetres  i 1.05 metres d'alt. 

El complex megàlit es troba inserit dins d'una obra tumular de tendència circular que també és prou complexa, aquesta amb un anell interior envoltant la cambra d'uns 1.5-2.5 metres de diàmetre en forma de blocs de grans dimensions, i un altre exterior que comença amb una franja de blocs de diàmetre 1.5 -2 metres de diàmetre, i acaba amb un mur de pedra en sec de 10-11 metres de diàmetre.

El sepulcre megalític només ha rebut una excavació, aquesta a càrrec de Miquel Cura, Josep Tarrús i Roser Vilardell, l'agost de l'any 1987. Es documenten d'aquesta excavació: 1 trapezi de sílex, 1 fragment de làmina del mateix material de color blanc, 1 plaqueta d'esquist, 1 dena globular de calcita, fragments ceràmics de vores de diferents peces de ceràmica llisa, 1 fragment de ceràmica amb cordó també llisa, diversos fragments ceràmics amb mugrons, i inscripcions fines. Aquest material correspon al Neolític mitjà - final.

El bonic sepulcre prehistòric fou restaurat pel GESEART el 1995, i en Josep Tarrús, membre d'aquest grup, presenta aquesta planimetria a la seva tesi doctoral.

També segons en Josep Tarrús i Galter i l'Enric Carreras i Vigorós, aquesta tomba és corresponent al Neolític, vers el 4200-3400 a.n.e.

Continuant pel mateix camí, arribem al recinte megalític i al menhir del Estanys I, també conegut com el recinte de Mas Farrutxo. Descriure el recinte no és gaire difícil, ja que bàsicament és un mur de pedra en sec, de forma semicircular amb un menhir estel·liforme al davant i un fossa també de tendència semicircular al seu davant. A l'excavació del conjunt, en aquest fossar van aparèixer negatius de pals, que tancarien, juntament amb el mur, un recinte de 5 metres de longitud per 8 d'amplada.

Inserim una imatge de Josep Tarrús, feta l'11 d'agost de 1987, on es pot observar a la perfecció aquest mur de pedra en sec.

Extret d'"El Megalitisme a Catalunya"

Com a troballes recuperades del recinte, es documenten, diversos fragments de bols i escudelles de ceràmica a mà llisa, 1 fragment de làmina de sílex i d'altres troballes d'era moderna. Totes aquestes troballes arqueològiques, resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona.

D'altra banda, també documentem l'estel·liforme menhir, que amida 2.60 metres d'alt per 1.25 metres d'ample i 55 centímetres de gruix. El monòlit fou excavat per Josep Tarrús i Júlia Chinchilla entre els anys 1987 i 1988, excavació de la qual no tenim informació.

Seguint el camí, arribem al menhir dels Estanys II, clarament de forma fàl·lica. Dimensional-ment parlant, es veuen més de 2 metres de menhir, tot i que sabem que la seva longitud total és de 2.60 metres, per una amplada de 60 centímetres i 30 centímetres també de gruix. Aquest menhir és podria datar entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.

Ara inserim un nexe, ja que el dia que vam fer la ruta, tot i que és senyalitzada, ens vam "saltar" el menhir del Quer Afumat I, que la veritat és més fàcil d'arribar des del menhir dels Estanys II que des del propi Quer Afumat, si fas la ruta com la vam fer nosaltres, que vam anar cap a Mas Baleta. Aquest es troba a només 200 metres en línia recte, i s'hi arriba fàcilment seguint el camí principal, és impossible no veure'l.

Aquí el teniu, el menhir de Quer Afumat I, visitat el 02/05/2015.

Es tracta d'un tros de menhir de 2.40 metres d'alçada, per 1.30 d'amplada i un gruix de 75 centímetres de gruix màxim, amb estil antropomorf o frare.

No hem pogut localitzar cap excavació documentada, però Tarrús i Carreras el daten cap el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.

És curiós poder observar la seva planimetria, il·lustrada al llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús i Galter.

Ara, amb la ruta que fèiem al 2013, deuríem tornar enrere, per a seguir gaudint d'aquesta gran ruta megalítica circular que vam fer.

Seguint pel camí marcat, però força més endavant, gairebé uns dos quilòmetres, ens trobem amb el dolmen més petit de la ruta, el del Mirgoler.

Aquesta petita galeria catalana no és fàcil de localitzar, ja que es troba a la tanca de separació entre finques i està molt mimetitzada. A més, tampoc ajuden les seves petites dimensions 1.55 metres de longitud per 90 centímetres d'amplada i 70 centímetres d'alçada. El túmul en el que està bastida és a dia d'avui molt poc visible, sent d'uns 6-7 metres de diàmetre.

Extret de "Poblats, dòlmens i menhirs" de Josep Tarrús

No ens consta que se li hagi practicat cap tipus d'excavació ni sondeig, però en Tarrús i en Carreras el posicionen temporalment vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Seguint uns dos quilòmetres més i deixant dues bifurcacions a mà dreta, arribem al dolmen de la Jaça d'en Torrent, com es veu a la foto, un pèl "xurruscat".

Aquest dolmen, una possible galeria catalana, consta d'unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 1.75 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1 metre d'alçada. És destacable que la llosa de coberta es troba trencada, diuen que possiblement pels focs que feien els pastors al seu interior per a entrar en calor. Dir que el túmul on es troba bastit el megàlit és de 10-11 metres de diàmetre i que resta delimitat, en algun lloc, per lloses clavades formant l'anell de contenció.

Inserim la planimetria publicada per Josep Tarrús a la seva tesi doctoral.

Hem trobat documentades dues excavacions, la primera per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el 1920, on documenten només 2 fragments de ceràmica a mà, i una altra de Lluís Esteva el 1973, on va extreure 56 fragments de ceràmica a mà, 2 ascles de sílex, 3 pedres de talc i 2 fragments d'os. Aquestes últimes restes es localitzen al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Girona. Les dues peces recuperades a l'anterior excavació, no es poden localitzar actualment.

Com sempre, segons Tarrús i Carreras, el megàlit és datat vers el Neolític final - Calcolític antic, cap al 3000-2700 a.n.e.

Uns 500 metres més endavant, ens trobem amb l'últim dolmen de la ruta, el de la Barraca del Lladre.

Aquesta galeria catalana consta d'una cambra sepulcral amb unes dimensions internes de 1.35 metres de longitud per 1.45 d'am­plada i una alça­da d'1 metre. L'obra tumular és complexa, ja que, com algun dels seus propers companys, consta d'un anell de contenció intern, a raó de lloses clavades de 4-5 metres de diàmetre, i d'un d'exterior, aquest sense cròmlec visible de 8-9 metres de diàmetre.

Com amb la resta dels seus companys, inserim la planimetria que presenta Josep Tarrús.

Com l'anterior company, fou excavat per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el 1920, i Lluís Esteva el 1974. També com en l'altre, els primers arqueòlegs van recuperar diversos fragments de ceràmica a mà, que ara es localitzen al MAC, seu Barcelona, i Esteva va recuperar diversos fragments ceràmics més, fragments de làmines i esclats de sílex, aquestes troballes, també es localitzen al MAC, però a la seu de Girona.

Datem aquest sepulcre vers el 3000-2700 a.n.e. a finals del Neolític, inicis del Calcolític.

Tot i que encara hi ha clarianes al cel, comença a ploure, així que emprenem ràpidament el retorn cap a Capmany. Abans d'arribar-hi, però, ens aturem a la Pedra dels Sacrificis de Capmany o Pedra oscil·lant de Capmany, per a la qual, cal desviar-se uns 150 metres a l'esquerra del camí. A la part superior, veiem una concavitat natural de forma ovalada que fa 1 metre de llarg per 50 centímetres d'amplada i 40 centímetres de profunditat i, a la seva dreta, un regueró amb una cassoleta final, i tres cassoletes més, dues d'elles unides per un nou regueró, que a nosaltres ens va recordar molt a la cara de l'estil del quadre "El Crit" d'Edvard Munch...

Com podem veure al calc inferior, extret de la tesi doctoral de Josep Tarrús, el roc es troba tot gravat, amb cruciformes, cassoletes, reguerons i diversos reticulats, alguns d'ells antropomorfs.

A la seva excavació, no es va recuperar cap material arqueològic associat, pel que en Tarrús i en Carreras el col·loquen temporalment com els seus iguals de la zona de l'Albera, serra de Rodes i Cap de Creus, vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Sense distreure'ns gaire més, arribem al cotxe i marxem cap al càmping a fer una bona dutxa, ens l'hem guanyat!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Pedra oscil·lant de Rocamala: 31T 493765 4692007

La Verneda: 31T 494159 4693291

Quer Afumat o Quera Fumat: 31T 493455 4693172

Menhir del Quer Afumat II: 31T 493462 4693167

Mas Baleta II: 31T 492893 4694191

Recinte de Mas Baleta III: 31T 492953 4694218

Tombes del Ferro de Mas Baleta III: 31T 492953 4694218

Menhir de Mas Baleta III: 31T 492953 4694218

Mas Baleta I: 31T 493000 4694334

Estanys III: 31T 492043 4694164

Estanys II: 31T 492226 4693701

Menhir del Quer Afumat I: 31T 492681 4693501

Recinte megalític dels Estanys I o mas Farrutxo: 31T 492252 4693551

Menhir dels Estanys I: 31T 492252 4693551

Menhir dels Estanys II: 31T 492388 4693532

Mirgoler: 31T 492225 4692527

La Jaça d'en Torrent: 31T 490907 4693051

La Barraca del Lladre: 31T 491154 4692738

Pedra dels Sacrificis de Capmany o Pedra oscil·lant de Capmany: 31T 492179 4691340

Dolmen a Castellcir I

Aquest cap de setmana farem una excursió "no dolmènica"... que després no va ser així. Ens dirigim a Moià, cap al Molí de Brotons. El camí per arribar-hi és molt fàcil, agafem el GR 3 i agafarem un trencall de l'esquerra, està tot marcat ja que els jubilats de Moià acostumen a anar-hi a passejar. Només hi ha un moment que correm el risc de perdre'ns, ja que jo no recordo que estigués senyalitzat. Quan baixes pel camí senyalitzat, a punt d'arribar a l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca, en un revolt molt pronunciat cap a la dreta, trobarem un petit corriol en el mateix sentit que el camí, enganxat a la paret, el seguirem i en cinc minuts, som al molí.

Aquest és el Molí de Brotons. Com es pot veure a la fotografia, té una gran quantitat d'aigua que raja pel Salt de la Tosca, més tenint en compte que és una riera. Just al costat vam trobar-nos una llúdriga nedant pel gorg, la vam fotografiar, però l'animal no parava quiet i la foto no va quedar gaire bé.

Tornem al camí senyalitzat des d'on sortia el corriol i el seguim direcció l'ermita, la deixem a la nostra dreta i en pocs minuts arribem al Molí de Marfà, molt malmès pel pas del temps i l'abandonament.

Refem el camí, tornant a Moià on havíem deixat el cotxe, i ja tornant cap a Mollet decidim anar a cercar el dolmen de la Casa Nova de Cal Verdaguer. A l'alçada del polígon industrial de Castellterçol, girem a l'esquerra cap al polígon, d'on surt un camí que porta cap a Castellcir. En arribar a Cal Murri, agafem el trencall que va pel pont i després anem cap a l'esquerra. Sense deixar aquest camí, passem la casa de Verdaguer i poc després s'arriba a un mas amb cavalls a mà dreta i un bosquet a mà esquerra, on deixem el cotxe. Vam demanar permís al pagès de la Casa Nova de Cal Verdaguer per a poder passejar-nos per les seves terres i li vam demanar si coneixia la ubicació del megàlit. No va posar cap tipus de problema i ens va dur fins al dolmen, que era allà mateix.

Aquest megàlit, de nom Casanova del Verdaguer o del Verdaguer II, tot i que també l'hem trobat coma Bosc de Can Verdaguer, fou descobert l'any 1960 per L. Sala, J. Surroca i R. Batista, i es va procedir a la seva excavació al transcurs del mateix any. 

Es tracta d'un dolmen simple amb una cambra sepulcral que, segons hem trobat, mesura internament 1.85 metres de llarg per 1.40 metres d'amplada, i conserva una alçada d'1 metre. Podem dir també que resta dins d'una obra tumular de 7-8 metres de diàmetre, que no conserva restes de cròmlec peristàltic.

Els resultats de l'excavació foren prou positius, es recuperaren diversos ossos postcranials (costelles, tíbies, húmers, falanges, etc.) i 90 dents, 11 d'elles de nen. També es van trobar 89 fragments de ceràmica a mà més una vora i un fragment de mugró, un fragment de botó amb perforació en "V", 3 penjolls de valves de pecten, i 19 denes discoidals, fetes amb os, pecten i una de bronze. Tot resta dipositat al Museu de Moià.

Per la tipologia del megàlit, podem afirmar que fou erigit i utilitzat al Calcolític - Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Ara sí, tornem a casa, que demà és dia feiner i toca descansar abans.

Coordenades UTM(ETRS89):

Casa Nova del Verdaguer o Verdaguer II: 31T 428727 4626158

Dòlmens a Aiguafreda I

Sortim de casa ben d'hora i ens dirigim a Aiguafreda. La ubicació d'aquest poble m'agrada moltíssim. Llàstima de la C-17, que trenca per la meitat una gran quantitat de pobles de la zona.

*Nova ruta circular explicada al final de la publicació.

Deixem el cotxe al poble i comencem a caminar direcció Aiguafreda de Dalt, primer per la carretera principal d'Aiguafreda, direcció El Muntanyà i Seva, i al final de tot, gairebé sortint del poble, on es torna a entrar a la C-17, girem a mà dreta. Es pot anar fins a Aiguafreda de Dalt, amb cotxe... però així té menys gràcia. Per tant, quan efectuem el gir deixem a la dreta la carretera que s'enfila fins a Aiguafreda de Dalt i una taula amb bancs que hi ha allà mateix, i seguirem el PR-C 200 que va vorejant la Riera de Martinet fins a arribar a Aiguafreda de Dalt.

La masia està força restaurada, disposa d'un parell de taules i bancs, tipus zona d'esbarjo, amb llar de foc i tot, que no sé pas si deu ser propietat de l'ajuntament. La zona en si és molt maca, només cal veure la quantitat de verd que es veu... penseu que aquesta excursió la vam fer al març, a la primavera és impressionant.

Donem la volta a la casa i ens trobarem, just acabar de vorejar l'església, el camí de terra per on pugen els cotxes. En aquest moment, girarem cap l'esquerra, seguint el PR-C 200, direcció el Castell de Cruïlles, al qual no vam fer foto perquè anàvem un pèl justos de temps per a tot el que volíem veure i es troba a un recinte privat, lluny de la porta d'accés. Poc abans d'arribar al castell, prenem un camí a l'esquerra i, en arribar a una cruïlla, prenem la branca de la dreta. Seguirem aquest nou camí fins que ens trobem un camí que surt a mà esquerra, indicant el dolmen de Cruïlles o Cal Cabrer. El dolmen és a pocs metres a la part superior del camí.

El megàlit en qüestió no està gaire ben conservat, ja que ha estat espoliat diverses vegades. La primera que es té constància és la del Centre Excursionista de Vic l'any 1917, quan el Mossèn Sebastià Sunyer el va descobrir (en aquells temps res estava protegit). Ells van extreure les restes arqueològiques que contenia el sepulcre per al Museu Episcopal de la ciutat, desplaçant la llosa de capçalera fora del megàlit. L'any 1962, després d'una recomanació de reconstrucció, aquesta llosa fragmentada va desaparèixer.

Croquis de Ricard Batista del 1963 extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols "Restes preshistòriques d'Aiguafreda i el seu entorn"

La tomba és, segons en Carreras i en Tarrús, un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, amb unes dimensions internes de 2.10 metres de llargada, per 1.40 metres d'ample i 1.20 metres d'alçada conservada. Es troba a l'interior d'un clar túmul d'uns 8/9 metres de diàmetre sense senyals d'anell de contenció, i es pot datar vers el Calcolític, entre el 2700 i el 2200 a.n.e.

A l'excavació dels de Vic, del 23 i 24 de maig del 1917, es varen localitzar: 2 fragments de tassa carenada, també 2 fragments de vas campaniforme pirinenc amb ratlles incises, uns altres 2 fragments plans d'una base de gerra, 10 fragments de sílex, 2 separadors prismàtics d'os amb doble perforació en "V", 1 botó prismàtic també amb perforació en "V", 5 denes discoïdals en petxina i diverses restes postcranials i dents humanes d'adults i nens. Totes les troballes són dipositades al Museu Episcopal de Vic.

Extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols

L'imponent sepulcre fou reexcavat i consolidat per l'empresa Estrats l'any 2005, sota la direcció de Xavier Clop, de la Universitat Autònoma de Barcelona, per encàrrec de l'ajuntament d'Aiguafreda.

Tornem al PR-C 200 i continuem la marxa en la direcció que portàvem, fins que ens trobarem amb una masia en runes a la dreta del camí, la masia de Casanoves.

Al lloc on la casa té un accés des del PR, surt un corriol cap a la dreta, el sepulcre de Casanoves es troba tot anant per aquí. No puc explicar com s'hi va fins al final, perquè no sé ni com el vam trobar, l'únic que puc comentar és què és baixant i després a la dreta, estarà a uns cinc minuts del trencall.

Aquesta possible tomba, d'estil paradolmènic, té una profunditat d'uns 3 metres per 2 metres d'amplada, i seria datada vers el Neolític final. No hi ha publicada gaire informació, anirem actualitzant a mida que anem trobant dades (si és que en trobem).

I a dia 24/06/2023, quan fem novament una visita als jaciments, tot cercant informació, trobem que, segons Francesc Casanellas Bassols, el que per a nosaltres és un paradolmen de totes totes està catalogat com a abril. Fou descobert l'any 2012 per Joan de Arriba.

Arqueològicament parlant, no sabem quan ni com però es van recuperar de l'interior diversos fragments ceràmics, que diversos arqueòlegs, un d'ells en Tarrús, van datar del Neolític final. Del 23 al 25 d'agost de l'any 2016, Esther Medina, a càrrec de l'empresa ATICS amb la col·laboració d'Anna M. Rauret, l'excaven, recuperant més fragments ceràmics neolítics i un fragment de sílex sense treballar.

Extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols

Per últim, direm que la tomba fa 2.90 metres de profunditat i l'amplada presa segons la llosa que li fa de coberta és de 2.05 metres

Continuem pel camí fins a trobar l'encreuament del GR 2, en el qual girarem a l'esquerra. Seguirem el camí fins que veurem a mà dreta una casa en runes, Casanova de Can Serra. Entrarem per un petit corriol que hi ha direcció a la casa. El dolmen de les Ruïnes de la Casanova de Can Serra o de Can Sani és allà, al costat de les ruïnes. Del dolmen estrictament parlant no en queda gaire... encara bo que el respectessin a l'hora de construir la casa.

Es tracta d'un dolmen simple descobert el 7 d'abril de 1991 per Pere Pujol i Sanglas, tot i que ja era conegut per Pere Casanellas Bassols des de 1978 (segons el seu germà Francesc). Va ser catalogat per Lluís Vila el 1992.

La cambra amida 1.20 metres de llarg, 2 metres d'ample i 1 metre d'alçada. Pel que fa a l'obra tumular, no en queden restes visibles.

No ens consta que hagi estat mai excavat, pel que creiem que el datatge que li atorguen Enric Carreras i Josep Tarrús és degut al seu estil arquitectònic. Aquest és del Calcolític inicial a l'Edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Tornem al GR-2 i continuem la caminada en direcció a El Brull i en un estona veurem, al costat esquerre i senyalitzat, el dolmen de Can Serra de l'Arca II, més conegut popularment com el dolmen d'Aiguafreda, quan realment el seu pseudònim és el del dolmen de la Costa de Can Brull... Però bé, s'ha de dir que de tots els d'Aiguafreda, aquest és el més condicionat, ja que va ser reconstruït pel propietari de les terres amb gent del poble el 1965 (amb no gaire encert).

Aquest megàlit, d'estil galeria catalana, data del Neolític final - Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e., i té unes mides aproximades (perquè amb tanta reconstrucció ha estat difícil trobar mides originals) de 2.60 metres de llarg per 1.20 metres d'ample, per 2 metres d'alçada. El túmul és de tendència circular de 9/10 metres de diàmetre, sense anell de contenció.

Croquis de Ricard Batista del 1963 extret de l'estudi de Francesc Casanellas Bassols

L'any 1917, mossèn Josep Gudiol, director del Museu Episcopal de Vic, el va excavar, sense documentar cap troballa. Però en una altra excavació, feta per Ricard Batista Noguera, del MAC de Barcelona, l'any 1962, es van localitzar diferents fragments de ceràmica a mà, restes òssies postcranials molt fragmentades i dents humanes d'adult i de nen.

Seguint el GR-2 cap El Brull, trobarem més megàlits, però els deixem per a un altre dia i tornem cap a Aiguafreda. Ja gairebé al poble, passem per un dipòsit circular d'aigua on hi ha unes pedretes ben col·locades en forma de mini-dolmen, senyal inequívoca d'avís de restes arqueològiques. I aquí teniu el que assenyalava.

Una tomba de la que no hem trobat gaire informació, però hi ha indicis de que es tracta d'una tomba d'època medieval (en té tota la pinta).

* A dia 24/06/2023, tornem a la zona amb la intenció de fer noves fotografies als dòlmens, i aquest cop fem una ruta circular, d'uns 13 quilòmetres, sortint des del cementiri del poble. La ruta en si està prou senyalitzada per la Diputació de Barcelona, tot i que recomanem baixar algun track de Wikiloc. 

Des del cementiri, ens enfilem cap al castell de Cruïlles, aquest cop sí passant per la porta i, poc després, prenem un corriol a l'esquerra indicant una cosa que no havíem vist abans, la cova dels Moros, també coneguda com a Cruïlles o cova de l'Encantat.

No hem trobat que tingui res de prehistòric, és terreny d'espeleologia. Segons es documenta (ja que no vam baixar amb els nens), fa uns 30 metres de llarg, a raó de tres trams amb un fort desnivell.

Tornem al camí principal i aquest ens duu al dolmen de Cruïlles, després al de Can Serra de l'Arca II, tornem enrere uns metres i, a l'última corba que hem fet, seguim el camí que ara ens quedarà a l'esquerra. Tot seguit, arribarem al de Serra de l'Arca I (explicat a l'altra ruta d'Aiguafreda) i Casanova de Can Serra. Després d'aquest, i sortint-nos un pèl del camí principal agafant un corriol a l'esquerra (que resulta que és un GR) amb el cartell d'Aiguafreda, aquest corriol desemboca a un altre camí més ampli, pel que seguim tot fent baixada, fins a trobar un trencall a la dreta, amb un prat que a mi em va semblar preciós. Aquest camí ens duu a la casa de Casanoves (l'estan arreglant), on baixem a visitar el paradolmen tot seguint els corriols que surten des d'ella. Un cop vist, tornem a la casa i continuem la baixada per l'ampli camí, que ens durà en més o menys 1 quilòmetre, de nou al cementiri.

Per aprofitar, ja que i som, val la pena mirar-se l'entrada de Dòlmens a Aiguafreda II i fortificació i dolmens a el Brull. Ho diem sobretot perquè, com hem indicat més amunt, al poc de visitar el sepulcre de Serra de l'Arca II, surt un corriol, a mà esquerra del camí, quan ja anem de baixada, que ens porta en uns 40 de metres al dolmen enrunat de Serra de l'Arca I, en el que es pot identificar clarament parts de les lloses i el seu túmul.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cruïlles o Cal Cabrer: 31T 438568 4625669

Paradolmen o abric de Casanoves: 31T 438397 4625179

Ruïnes de la Casanova de Can Serra o Can Sani: 31T 439256 4625610

Can Serra de l'Arca II o Costa de Can Brull: 31T 439505 4626272

Cròmlec a Llinars del Vallès i megàlits al Corredor

Ens llevem el diumenge d'horeta, que tenim cita a la planta depuradora d'Aigües del Ter-Llobregat de Cardedeu - Llinars per a visitar el Cròmlec de Pins Rosers o del Pla Marsell, situat dins de les instal·lacions de la planta de tractament d'aigües. Per a arribar-hi, anem fins la rotonda que dona accés a l'autopista AP-7 a Cardedeu i agafem el camí de les aigües que surt de la mateixa rotonda fins que arribem a l'entrada de les instal·lacions. Donem els noms al vigilant, que verifica que som a la llista, i ens acompanya fins el cercle de pedres. Si no heu demanat cita prèvia a l'empresa, el més segur és que no us deixin entrar.

Abans d'endinsar-nos a parlar del jaciment, volem aclarir que el monument no pertany a Cardedeu, és al terme municipal de Llinars dels Vallès, a uns 40 metres de la línia de divisió de termes (és una baralla entre pobles, ho diem nosaltres que som de Cardedeu). Segons hem trobat documentat, a finals del segle XIX, la fita termenal estava a tan sols 1.6 metres del jaciment, pel que es creu que el mateix monument era el que feia de molló divisori dels termes.

El cròmlec va ser estudiat i publicat per primer cop vers l'any 1887 per Joaquim Mercader de Bell-lloc, que creia que es trobava davant d'un dolmen destruït del que només en restava el cròmlec peristàltic. El 1984 torna a ser publicat per diversos autors que el consideren un cròmlec, sense donar-li cap importància, potser també creient que era el peristàltic d'una antiga tomba. Val a dir que no és extremadament monumental, no és pas Stonehenge, però és de gran interès a nivell català, en part gràcies al company Antoni Mañé i Sàbat, que el 1989 va dir que no era pas un dolmen destruït, sinó que era clarament un cròmlec, l'únic documentat a Catalunya fins llavors, tot i que la Pedra Gentil, a Sant Climent Sescebes, també ho podia haver estat.

Segons el GESEART, es tracta d'un cercle irregular d'uns 9 metres de diàmetre, amb un menhir central (que resta dempeus) i possiblement 12 menhirs envoltant-lo. D'aquests 12, en resten al lloc només 6 (1 dempeus i 5 abatuts a terra). El menhir central i el que resta dempeus aguanten drets des de que es va erigir el monument. A la fotografia superior, en canvi, es veuen tres monòlits aixecats, que són el menhir central, el de la corona que envoltava a aquest primer, que es troba a 4 metres al sud-est, i l'altre que veiem dempeus és una pedra aportada a era històrica que no pertany al jaciment original.

Al complet estudi del GESEART, s'inclouen diverses planimetries i dibuixos del jaciment; de totes elles, la més aclaridora és la idealització del destrossat jaciment.

I aporten aquestes dimensions:

• Menhir 1: Fa 160 centímetres d'alçada (resta plantat i sencer, no s'hi ha comptat el tros de monòlit implantat), 85 centímetres d'amplada i 45 centímetres de gruix mig.

• Menhir 2: Fa 110 centímetres d'alçada (resta plantat i escapçat, no s'hi ha comptat el tros de monòlit implantat), 60 centímetres d'amplada i 55 centímetres de gruix mig.

• Menhir 3: Fa 135 centímetres d'alçada (resta plantat i escapçat, no s'hi ha comptat el tros de monòlit implantat), 70 centímetres d'amplada i 45 centímetres de gruix mig.

• Menhir 4: Fa 185 centímetres d'alçada (resta tombat i sencer), 70 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix mig.

• Menhir 5: Fa 140 centímetres d'alçada (resta tombat i escapçat), 70 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix mig.

• Menhir 6: Fa 120 centímetres d'alçada (resta tombat i escapçat), 50 centímetres d'amplada i 50 centímetres de gruix mig.

• Menhir 7: Fa 210 centímetres d'alçada (resta tombat i sencer), 90 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix mig.

No es documenta cap excavació al monument, però l'estudiós Josep Estrada i Garriga esmenta que, vers l'any 1950, va trobar gran quantitat de fragments ceràmics a mà "de pasta basta i negrosa" al voltant d'aquests menhirs. Però bé, segons el cartell informatiu, està datat entre el 3400 i el 2200 a.n.e., i també ho documenta així el GESEART, comparant amb els cròmlecs d'Europa occidental i tenint present també la tipologia d'enterraments que es troben al Vallès Oriental.

Per acabar d'aprofitar el matí, marxem cap el parc del Corredor per la banda de Dosrius i fem el camí cap al santuari fins on vam deixar el cotxe quan vam anar a Ca l'Arenes. A aquella alçada, a la dreta del camí i pujant pel turonet, es troben les restes caigudes del "dolmen" de Ca l'Arenes II.

No hi ha gaire informació sobre aquest "megàlit", i la poca disponible indica l'extens període que va del 3500 al 650 a.n.e. com a data de construcció. Hi ha fonts que contemplen la possibilitat de que es tractés d'elements d'una pedrera no gaire llunyana i, per tant, no seria un dolmen. Aquesta possibilitat és també la del nostre parer.

Ara anem a l'altra banda de la muntanya, pujant cap al santuari des de la banda de Vallgorguina. Passat el dolmen de la Pedra Gentil i a 250 metres a l'est de la masia que dona nom al sepulcre que visitarem, veiem a l'esquerra del camí, en un petit turó emboscat, el dolmen del Trull.

La cambra del suposat sepulcre amidaria 1.70 metres de longitud, 1.40 metres d'amplada i 1 metre d'alçada, i sembla que era una galeria catalana, ara completament destruïda. Segons Francesc Baldrís, data d'entre el 2200-1800 a.n.e., tot i que a la prospecció efectuada no es va trobar res.

A la revisió de l'any 2022 feta per en Carreras i en Tarrús, opinen que no és cap dolmen; pensen que, com a l'anterior possible jaciment, es tracta d'unes lloses preparades per un picapedrer, que finalment no es va endur.

Un temps més tard, vam saber de l'existència d'un menhir just allà que nosaltres no havíem vist aquest primer dia. Per tant, tornem fins al lloc amb la intenció de cercar-lo. El vam trobar just un metre sota del possible dolmen.

Aquest menhir caigut rep el nom de menhir del Trull. No hem trobat les mides, però és força gran. Alguns autors el tracten com a possible menhir i d'altres com a possible part del dolmen. Per nosaltres, veient les seves dimensions, bastant més grans que la resta de lloses del dolmen, i que no acabaria d'encaixar-hi fent una reconstrucció mental del megàlit, ens inclinem més cap a que és un possible menhir.

En Carreras i en Tarrús no l'han visitat, però segons la foto que vam publicar al blog diuen que el veuen dubtós, per això ara, en revisar l'entrada, inserim una nova fotografia, la primera de la publicació, on s'aprecia com a poc un dels caires que sembla treballat, i li veiem una certa forma fal·liforme. Però bé, ells són els experts.

Volíem acabar la jornada visitant el menhir Mañé, que no és a gaire distància de la masia del Trull, i també el possible menhir de Ca l'Arenes III, però la pluja fa acte de presència i pensem que és millor deixar-los per a un altre dia (podeu trobar-los a aquesta altra visita de la zona: Menhirs a Dosrius, Arenys de Munt, i inscultures a Sant Iscle de Vallalta).

Coordenades UTM(ETRS89):

Cròmlec de Pins Rosers o del Pla del Marsell: Planta d'Aigües del Ter-Llobregat

Possible dolmen de Ca l'Arenes II: 31T 455128 4607497

Possible dolmen d'El Trull: 31T 457295 4609635

Menhir del Trull: 31T 457294 4609643

Dòlmens a Moià III

Aquest cop, no anem gaire lluny, només a la comarca del costat, al Bages, més concretament a Moià. Aquesta comarca, reclamada pels habitants com el "Moianès", és preciosa i sovint hem fet excursions per la zona (a data de l'actualització de l'entrada, 16-12-2017, el Moianès ja és comarca). Molt recomanables són les coves del Toll i el molí de Brotons, entre d'altres. Aquest cop, però, no vam anar a cap lloc d'aquests, teníem el full de ruta marcat per a cercar aquests dos dòlmens: el de Can Parès i el de les Umbertes.

Arribar fins el primer és molt fàcil i s'hi pot anar amb el cotxe fins a uns pocs metres del megàlit. Anem fins al quilòmetre 32 de la carretera de Moià a Vic i allà surt un camí de sorra a mà dreta que porta a Can Parés. El seguirem fins a uns conreus, amb espai per deixar-hi el cotxe i tot. El dolmen de Can Parés o Can Perers, i també conegut amb el nom del Sot de la Tomba, és allà, al bell mig del camp treballat.

Aquest primer megàlit, arreglat pel servei d'arqueologia i paleontologia del departament de cultura de la Generalitat l'any 2010, segons la informació actualitzada que disposem, fou descobert l'any 1957 per Joan Surroca i Ricard Batista, i el que es pot veure són les restes d'un dolmen simple que aporten unes dimensions internes de la cambra sepulcral de 1.65 metres de llarg, 1.20 metres d'ample i 75 centímetres d'alçada màxima conservada. D'altra banda, se li documenta un túmul de tendència circular de 7/8 metres de diàmetre, òbviament, sense senyals de cròmlec o anell de contenció.

De la tomba, es documenten tres excavacions, la primera el 1961 per part dels seus descobridors; la segona, el 2010, per Marc Piera, de l'empresa Arqueociència, que segons es documenta es va fer cara a una restauració; i el 2011, una de nova a càrrec de Mayte Rovira, per consolidar i adequar-lo a l'entorn. D'aquestes, es donen uns resultats positius a les dues primeres: De la de Surroca i Batista: 32 fragments de ceràmica llisa a mà i 1 esquerdill de sílex, 37 fragments d'esquelet postcranial i 62 dents humanes, pel que com a poc, el sepulcre contenia 2 enterraments. Marc Piera, a la seva excavació, en documenta, 34 fragments de ceràmica informe a mà, 12 esclats de sílex, 3 denes discoïdals de petxina, 10 dents i 6 ossos humans. Tot resta dipositat al Museu de Moià.

Per últim i segons en Josep Tarrús i l'Enric Carreras, aquesta tomba seria pertanyent a l'era calcolítica - edat del Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Ara anem al dolmen de les Umbertes, ubicat a l'aeròdrom que li dona nom. Per arribar-hi, el més fàcil és seguir les indicacions a l'aeròdrom de les Umbertes, que hi ha una mica abans d'arribar a Moià per la carretera C-59, tot seguint un camí que surt a mà dreta de la carretera (venint de la carretera de Moià a Vic, ens quedarà a l'esquerra).

Aquest megàlit és conegut des de l'any 1959, quan Ricard Batista el va donar a conèixer. Es tracta, com l'anterior company, d'un dolmen simple, això sí, en millor estat de conservació. Les dimensions internes de la cambra sepulcral són de 1.40 metres de llarg, 1.60 metres d'ample i 95 centímetres d'alçada. Cal dir que la tomba es troba al mig d'un cròmlec, molt visible, d'uns 9/10 metres de diàmetre, sense restes d'un hipotètic anell de contenció.

Hem pogut saber que Ricard Batista el va excavar poc abans de publicar-lo, i va extreure de l'interior 38 de fragments de ceràmica llisa a mà, 5 vores de gobelets i bols, 2 fragments més amb línies incises i 6 amb carena, 1 esquerdill i 1 ascla retocada de sílex, 4 denes discoïdals d'esteatita, 1 dentàlium, 1 penjoll de pecten, 146 dents humanes, 3 fragments de mandíbula i 157 ossos de l'esquelet postcranial. Com a l'anterior tomba, totes les restes foren dipositades al Museu de Moià.

Segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, aquest sepulcre fou bastit vers el Calcolític - edat del Bronze, entre el 2700 i el 1800 a.n.e. A la placa identificativa del megàlit, posa que és del 2800 a.n.e., no ens barallarem per 100 anys. 

A dia 16-12-2017, vam tornar al megàlit i ens vam fixar que en una de les lloses laterals, a la seva part interior, hi ha una cassoleta la mar de maca.

I ja que anem a Moià, també podem visitar, a mode prehistòric, les Coves del Toll i el dolmen del Cuspinar, molt propers a Can Perers, i, des de les Umbertes, podem visitar els sepulcres del Bosc de Can Verdaguer, la cista de la Casa Nova del Verdaguer i, com no, el dolmen de la Casa Nova del Verdaguer, que es troba a uns 120 metres en línia recta de la cista.

Coordenades UTM(ETRS89):

Can Parés, Perers o Sot de la Tomba: 31T 428572 4629208

Les Umbertes: 31T 427663 4626400