Dolmen a Baix Pallars (Peramea)

El mateix dia que el dolmen de Montadó, un cop instal·lats a la fonda on dormiríem aquella nit, anem a fer un volt pel poble de Peramea, i, ja que hi érem, ens apropem al dolmen de la Cabana Mosquera o de Pujol. Per arribar-hi, sortim de la petita placeta que hi ha al bell mig del poble, tot agafant el carrer que surt al costat del bar (Can Pep). Fent carrer, es torna pista sorrenca, la que seguirem tot rectes ajuntant-se amb un altre camí. Seguint rectes, deixarem un altre a la nostra dreta, i, poc després, veurem, també a la nostra dreta, un bosquet amb un prat entre el camí i ell. Obrim el filat per a les vaques, endinsant-nos al prat, tot buscant un camí ample que travessa el bosc. Just creuar el bosc (uns 50 metres), sense buscar gens, veurem el dolmen, ja que aquest es troba al mig d'un prat.

El sepulcre de la Cabana Mosquera, encara que sembli de l'IKEA, és d'època calcolítica. De fet, l'aspecte actual és el que se li va donar en el seu trasllat per a utilitzar-la com a cabana agrícola. Òbviament no es va trobar cap resta a l'excavació, produïda l'any 1922 per Bosch Gimpera i Serra Ràfols.

L'estudi al que hem pogut accedir d'aquesta cambra pirinenca assegura que les lloses del costat oest i la de coberta són del sepulcre calcolític, que podria ser una cambra pirinenca.

Actualment, la cambra fa 2.75 metres longitudinalment per 2.40 d'amplada. L'alçada d'aquesta no es determina.

Si realment es tractes d'una cambra pirinenca, la seva datació seria d'entre el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el 2700 i el 1800 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Cabana Mosquera: 31T 339174 4687148

Dolmen a Isona i Conca Dellà

Setmana Santa i decidim gastar unes caixes regal que ens havien regalat per Nadal, anem al Pallars a passar quatre dies entre cavalls, vaques, ovelles, cabres, àligues, trencalossos, voltors, etc... A més de la diversa fauna, fent les nostres rutes, també veiem varietat de flora i boscos; pins, avets, roures, boixeres, etc... i també vam trobar una espècie molt curiosa, a 1300 metres d'alçada, de la que ja parlarem a la seva entrada pertinent.

Tot anant de camí a Baro, que és on dormim les dues primeres nits, prenem la carretera L-512, que surt d'Artesa de Segre direcció Tremp. Anant per ella, girarem a l'esquerra tot prenent la bifurcació cap a Toló, Perolet i Sant Salvador de Toló (L-912). Anem per la carretera tot rectes i vora el quilòmetre enfilem un camí sorrenc que puja a la nostra esquerra. Ja a la pista, seguirem uns dos quilòmetres, sempre tirant cap la dreta, fins a trobar el camí tallat per una cadena. Allà deixem el cotxe i a peu creuem el carenat, des del qual, caminarem uns 35 metres trobant a la dreta del camí una petita clariana. Ens endinsem per ella tot entrant al bosc per un laberint de corriols, que en uns 40 metres ens portarà al dolmen de Montadó.

Tot i que el megàlit sembla bastant "fet pols", la posició del sol i l'espès bosc no van ajudar a fer-li una foto que li fes justícia, és més maco del que sembla. Es veuen perfectament la cambra i el túmul, i al seu interior es pot veure part de la trencada coberta.

El sepulcre de Montadó fou catalogat per Antoni Bellart, tot i que la gent de la zona ja el coneixia de molt temps enrere. La cambra té unes dimensions d'uns 2 metres de llargada per 1 metre d'amplada. L'alçada no es pot assegurar, ja que hi ha restes tumulars dins seu i mai ha estat excavat, però se li estima vora el metre. Com a dada final, comentar que la cambra pirinenca o cista megalítica (segons l'autor) de Montadó data de l'edat del Bronze, vers el 1800 - 650 a.C. o del Calcolític cap al 2200 - 1800 a.C. (també varia segons l'autor).

Ara, a dia 19 de juliol de 2022 actualitzem l'entrada, amb un xic d'informació. 

Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, el megàlit amida 1.90 metres de llarg per 1 metre d'amplada i 1.10 metres d'alt. També esmenten un túmul de tendència circular d'entre 12-13 metres de diàmetre, que envolta aquest dolmen simple, amb accés frontal per llosa rebaixada (cambra pirinenca). Com a ultima dada d'interès, ells el col·loquen temporalment vers el Calcolític recent i el Bronze antic, vers ell 2700-1800 a.n.e.

Coordenades UTM(ETRS89):

Montadó: 31T 340439 4655768

Menhirs a Dosrius, Arenys de Munt, i inscultures a Sant Iscle de Vallalta

Excursió megalítica de diumenge pel Corredor, a cavall entre el Vallès Oriental i el Maresme, amb el Manolo, la Fina i en Joan Boter, que, com sempre, ens va deixar admirats pel seu coneixement del terreny. Les fotos, aquest cop, són molt bones, no és perquè haguem fet un curset accelerat, les va fer en Manolo, que d'això en sap una estona, nosaltres ens vam quedar sense bateria a la càmera.

La primera fotografia és de la Torrassa o la Torrassa del Moro. És una torre romana, bastida per controlar la Via Augusta a l'època de convivència amb els ibers que va ser rehabilitada l'any 2011. Té una alçada total de 12.80 metres i una amplada de 9.34 metres de diàmetre i es troba situada al cim del turó de Can Bordoi (Llinars), a 412 metres sobre el nivell del mar.

Com hem dit, aquest jaciment fou bastit a l'era romana, concretament, a l'era republicana, vers el segle II a.n.e., tot i que, extraoficialment, corre un rumor de que els fonaments de la impressionant torre són ibers, però la versió oficial no diu res d'això.

Deixant de banda l'arqueologia, s'ha de dir que havia estat plovent tot el dissabte i feia bastant fred; així doncs, tenim la gran oportunitat de veure el Montseny amb prou neu, i amb una nitidesa brutal.

Havent admirat les vistes, ens posem per feina tot buscant el camí que ens portarà a la cova del cau de la Mostela II, però no vam ser capaços de trobar-la. Vam decidir deixar-ho per un altre dia. I ja que érem per la zona, anem a la casa-museu de Can Bordoi, ubicada just on comença la pista cap el Corredor, i que és molt, molt, molt recomanable, no només pel museu que conserva les troballes del Castell Vell (que ens va agradar moltíssim), també per l'estil modernista de la casa; la veritat, és espectacular.

De nou al cotxe, emprenem la carretera, que després és pista, que porta al Santuari del Corredor, però no hi arribem, ens aturem al camí que surt a la nostra esquerra direcció la masia de Ca l'Arenes, i tot caminant com si anéssim cap al dolmen, ens trobem a la vora esquerra del camí, el possible menhir de Ca l'Arenes III.

La veritat és que vist des de sota no té gaire pinta, però la cosa canvia quan el mires des del camí. Al nostre parer, no és res, però bé, no som arqueòlegs.

Podem dir que el roc amida 1.90 metres de llargada per 30 centímetres de gruix, i que en Tarrús i en Carreras al seu recull megalític del 2022, seguint el nostre blog, l'esmenten afirmant que no es cap monòlit prehistòric.

Ara tornem a la pista principal del Corredor i la seguim passant el Santuari i començant la davallada direcció Vallgorguina. Ens desviem per la primera pista que surt a la dreta i la seguim uns 1.7 quilòmetres cap a la Creu de Rupit, on trobem un camí a la nostra esquerra. Seguirem rectes per ell deixant una pista a la nostra dreta, i uns centenars de metres més enllà, a la part dreta del camí, a uns sis metres d'ell, trobarem recolzat a un arbre el menhir de la Pedra Llarga de Canyamars.

Això sí que és segur un menhir, està catalogat. El megàlit resta trencat i amida 1.65 metres de llargada, 95 centímetres d'amplada i 40 centímetres de gruix.

Va ser descobert l'any 1887 per Artur Osona i Formentí, que en va fer un estudi, i, uns 100 anys més tard, va tornat a ser estudiat per Mora, exactament el 1984 i 1987, que, a la seva vegada, va publicar un croquis, mides i una fotografia del menhir encara sencer. Segons Daniel Daví, abans de l'any 1983, tenia una llargada total de 2.10 metres. Diem que abans del 1983 perquè va ser quan, en l'intent de girar el monòlit a mans de l'Associació Cultural de Vallgorguina, se'ls va trencar per una fissura que havia a la part inferior del menhir. No sabem on es troba l'altra part, suposem que escampada per la muntanya, però no la vam trobar, ni vam buscar molt a fons, tot s'ha de dir.

Segons en Carreras i en Tarrús, datem el sepulcre vers el Neolític final - Calcolític, entre el 3400 i el 2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim al Coll d'en Buac, seguint tot rectes pel camí fins a trobar una trifurcació, a la que agafem el camí del mig, deixant el camí per on veníem. A poca distància, veurem un que surt a la nostra dreta (GR 83 en direcció a Mataró). Allà aparquem el cotxe, i ens endinsem pel bosc que queda a la nostra dreta. Creuem tot el petit puig per un corriol que ens portarà, just a l'altre extrem, al tros ajagut a terra del menhir del Pi d'en Buac. No sabem ben bé quin pi és, en vam comptar uns quants abans de tornar al cotxe per encaminar un altre megàlit.

Aquest també sembla que sigui la part superior d'un menhir més gran. Actualment, el roc amida 1.25 metres de llarg, 85 centímetres d'ample i 30 centímetres de gruix, a falta de la part de baix.

De nou, en Carreras i en Tarrús afirmen que aquest roc no seria part d'un suposat menhir prehistòric.

Tornem novament al cotxe i anem a veure l'últim "menhir" del dia, el menhir Mañé, en honor al seu descobridor, l'Antoni Mañé. Desfem el camí fins la pista principal que travessa el Corredor i la seguim en direcció a Vallgorguina. Uns 200 metres després de la Masia del Trull, prenem un camí que surt a l'esquerra i el seguim uns 800 metres, passant per sota d'una línia d'alta tensió. A continuació, la pista es bifurca. Prenem la branca esquerra i aparquem a la part superior del collet del Trull. Veurem a l'esquerra un petit corriol, on es troba el suposat menhir.

El petit menhir d'en Mañé també podria ser que estigués trencat, a part del trencament visible a la fotografia, per això, tan sols amida 1.07 metres de llarg, 53 centímetres d'amplada i 25 centímetres de gruix. Segons algunes informacions, el menhir té uns petits gravats. Nosaltres no els vam veure i, la veritat, no ens dona la mateixa sensació que a en Antoni, que veia clarament un menhir. Val a dir que en Carreras i en Tarrús tampoc no en veuen cap monòlit prehistòric.

I ara anem a per l'última visita d'aquest intens matí de diumenge. Anem a veure les roques del Pla de Forcs. Tornem a la pista principal del Corredor i la prenem direcció Vallgorguina, creuem el poble i seguim tot rectes fins a la urbanització de Collsacreu, on agafarem el camí que vam fer per a trobar el menhir del Pla de les Bruixes, a la ruta Dolmen i menhir a Arenys de Munt i inscultures a Cardedeu.

Aquest cop, no ens endinsem per l'última part de l'Avinguda Montnegre, sinó que agafem un camí sorrenc, que surt poc abans de la seva fi. Tot anant rectes per aquest camí, passant diversos trencalls a dreta i esquerra, fins on el camí es bifurca. Aquí agafarem el camí de la nostra dreta i, al poc, topem amb una altra bifurcació on seguirem per l'esquerra, cap al veïnat de Cal Paraire. Ara seguirem rectes una bona estona per ell, passant un encreuament (en el qual gairebé se'ns emporta per davant un Nissan Patrol que no ens veia, ja que hi ha un fort pendent). Seguirem tot rectes una mica més, fins a trobar una cruïlla de diversos camins, on prendrem el de més a la nostra dreta. Als pocs metres, veurem una zona a l'esquerra on deixem el cotxe. Les roques del Pla de Forcs, també conegudes com a Pedra de les Olles, es troben a l'extrem est d'aquesta clariana i estan senyalitzades.

La primera notícia documentada del jaciment és de l'any 1988 per Ricard Pascual. Avui en dia, sabem que és un conjunt de pedres de 2.30 metres d'alçada, amb una forma més o menys triangular, molt i molt peculiar, no tan sols per les 24 cassoletes, 1 cubeta (natural) i reguerons fets a les roques, sinó també és molt curiosa la seva forma i la dels arbres que neixen just al costat, abraçant els rocs, que, per cert, estan ratllats amb unes tires de quars, creant un més que curiós contrast.

Inserim un calc que hem trobat al llibre Monografies 13 "Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès."

Calc segons Pascual de l'any 1988

No podem afirmar de quina era exacta són, però sí que podem dir que, segons el tipus de gravat, que és clarament en "U", han de ser neolítics, calcolítics o, com a molt, de l'Edat del Bronze. Per la relació amb jaciments de la zona, ho podríem deixar entre el Neolític o el Calcolític, vers el 5500-2200 a.n.e.

Amb aquests gravats, tanquem la matinal i marxem a dinar, que bé ens l'hem guanyat.

Coordenades UTM(ETRS89):

Possible menhir de Ca l'Arenes III: 31T 455302 4608122

Menhir de la Pedra Llarga de Canyamars: 31T 457765 4608157

Possible menhir del Pi d'en Buac: 31T 458233 4608167

Possible menhir Mañé: 31T 456213 4610203

Inscultures de la Pedra de les Olles: 31T 462065 4610897

Poblat a Lloret de Mar I / Maçanet de la Selva

Avui, excursió tranquil·la, anem direcció a Maçanet de la Selva tot prenent l'AP-7 i sortint-nos a la sortida 9-A, que va direcció Palamós per la C-35. Al poc de prendre-la, virarem per la N-II, direcció Barna, Malgrat i Blanes, a la qual trobarem a l'esquerra, just davant d'una casa amb porta metàl·lica, entre els quilòmetres 691 i 690, el desviament que ens portarà a la urbanització de Montbarbat en tres quilòmetres.

Un cop arribats a la urbanització, només us puc dir que el poblat és a la seva part més alta. Més val preguntar o fer servir el gps, tot i que hi ha indicacions viàries cap el poblat.

Després d'aparcar, vam anar a veure el suposat dolmen de Montbarbat, que jo crec que no és res, però hi ha fonts que el cataloguen com a pseudo-dolmen.

No hem trobat cap tipus d'informació arqueològica del jaciment. Creiem que podria haver estat un paradolmen, o utilitzat com a covatxa, però com sempre diem, s'hauria d'excavar i o una prospecció acurada. Però bé, a dia d'avui, per a nosaltres no és res de res.

Des del "dolmen", seguim un corriol en direcció sud-oest, que va resseguint l'última filera de cases, fins a petar a un camí més ample i condicionat. Enfilem aquest vers la part alta de la muntanya tot saltant una cadena per impossibilitar l'accés de cotxes. Al poc de caminar, començarem a veure la part de més al nord-est del poblat.

Seguim pujant pel camí, trobant noves excavacions un xic més amunt. En aquest punt és quan el poblat canvia de terme municipal, ficant-se a Lloret de Mar. Aquesta part és el que podríem dir el gruix del poblat.

Consta d'unes dimensions de 5.700 metres quadrats i fou habitat entre els segles IV i III a.n.e, per una tribu ibera tot i que creiem que, per les restes recuperades, ja devia ser habitat anteriorment, mínim del segle VIII-VII a.n.e., a banda de que segons la Generalitat, és de la primera Edat del Ferro/Iber.

La seva ubicació no és casual, ja que es troba just al cim del turó de Montbarbat, a 311 metres d'alçada i amb una excel·lent vista del terreny. A més de l'argument defensiu, també controlava les dues vies de comunicació més importants de la península. Tenint present això, pensem que molt provablement, ja era habitat des de molt abans, però no en queda cap tipus de resta per poder-ho confirmar.

Fou excavat l'any 1978 per la Universitat de Barcelona, excavació a la que s'hi va descobrir la seva muralla defensiva, amb dues torres. També es va excavar la zona de cases i el que seria l'era central. Tot i això, encara resta per excavar gran part del turó on afloren restes, com es pot comprovar si t'hi vas fixant a la visita (enmig del camí van sobresortint lloses i el que semblen murs).

De les troballes arqueològiques, s'hi va trobar una gran quantitat de ceràmica a mà, a més de ceràmica a torn ibèrica, una vaixella "de luxe" grega i diversitat d'àmfores ibèriques. I en quant a metalls, es van trobar diverses arracades i fíbules de bronze, i quantitat de ganivets i claus de ferro.

També s'hi han trobat diverses restes d'ornamenta personal, alguns molins de pedra, material de construcció i diversos ossos d'animals domèstics.

Nosaltres per avui ja pleguem. Baixem tot seguint el camí principal, que surt just al carrer de la urbanització on hem deixat el cotxe per visitar el "dolmen" i tornem a casa.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Montbarbat: 31T 481421 4620402 / 31T 481552 4620438

Possible sepulcre de Montbarbat: 31T 481987 4620663

Dòlmens a L'Estany, Moià V i Sallent

Avui anem a L'Estany, tot creuant Moià pel bell mig per la C-59, seguirem la carretera fins a trobar el poble. Deixem el cotxe on el vam deixar temps enrere per a visitar el dolmen del Puig Rodó, a la ruta Dolmen a Moià I (al costat de l'església). A peu, prenem la carretera sortint del nucli de cases, en la mateixa direcció, i agafem el primer camí que veiem a la nostra dreta (GR-3 i GR-177). Per aquesta pista, caminarem tot rectes uns dos quilòmetres fins a trobar una bifurcació a la dreta. La seguirem i, als pocs metres, pujarem mig camp a través per una clariana, fins a trobar, uns metres més amunt, un sender que carena els colls i porta al Serrat de l'Horabona anant en direcció contrària a la que hem vingut pel camí principal. Cal dir que, en finalitzar el primer coll, el sender ja ni es veu, però bé, s'ha d'anar fins dalt.

Ara bé, si voleu anar com nosaltres, vam calcular els turons, i vam pensar... dos turons abans del dolmen del Puig Rodó, ja que aquest es troba després del Puig Rodó en la direcció que portem... i en arribar al què crèiem que era, que és just quan el camí fa una corba a l'esquerra, vam pujar camp a través fins al cim del turó. Allà dalt, a una zona bastant neta, comparat amb la resta, vam localitzar la cista megalítica del Serrat de l'Horabona I.

És la I perquè, segons diversos autors, existia una altra cista a poca distància, destruïda avui en dia.

La fotografia... com sempre, la vaig intentar fer de manera que sortís en ella el que jo crec que són lloses del sepulcre... davant de la cambra estirades al terra. A banda d'això, la cista megalítica del Serrat de l'Horabona fou excavada pel Centre Excursionista de Vic l'any 1923, però no es va documentar cap troballa.

Aquesta cista és datada entre el Neolític mig i final, vers el 3500 i el 2200 a.n.e., i consta d'unes dimensions de 1 metre de llarg per 1 metre d'ample.

A dia 01/07/2022, i segons Tarrús i Carreras, el sepulcre consta d'un túmul circular sense senyals de peristàlit de contenció, i amb un diàmetre de 4-5 metres. Pel que fa a la cambra sepulcral, té unes dimensions de 1 metre de llarg, 85 centímetres d'ample, i 70 centímetres d'alçada, i la consideren una cista neolítica amb túmul, de  vers el 3900-3400 a.n.e.

Cal dir que la seva tipologia canvia segons l'autor, n'hi ha que diuen que és una cista neolítica solsoniana, d'altres un sepulcre megalític, i d'altres com en Tarrús i en Carreras, una cista neolítica amb túmul.

Tornem al camí principal i el seguim rectes passant pel costat del dolmen del Puig Rodó, fins a arribar a una bifurcació de camins. Allà nosaltres girarem a la dreta, tot agafant un camí, amb cert desnivell de baixada, en el que passarem davant d'una casa molt xula a la nostra dreta, en no gaires metres. Seguirem pel camí fins la seva fi, on n'hi ha un altre que el creua, GR-3. Aquí, tornem a girar a la dreta, prenent el GR, seguint tot rectes fins veure, al marge esquerre del camí, un promontori amb l'anomenada Creu Vermella.

Doncs el dolmen es troba al turó que hi ha just després en el sentit de la marxa. Creuem un filat a la vora esquerra del camí i anem pujant cap al cim del turó, per un sender desdibuixat a no gaires metres del camí principal. És difícil de trobar per les seves petites dimensions, però bé, amb paciència, és localitzable seguint el desdibuixat corriol que hi ha, fins que veiem una petita pujada a l'esquerra. Endinsant-nos al net bosc uns 50 metres, trobem el petit sepulcre del Puig Espelta.

La petita cista neolítica va ser descoberta a inicis dels anys 60 per J. Surroca i fou excavada per ell mateix poc després, trobant en el seu interior un esquelet humà sencer, diversos fragments ceràmics i una petxina de pecten amb perforació. Té unes dimensions de 1.30 metres de llargada i una amplada de 0.70 metres. D'altra banda, els experts daten el sepulcre al Neolític entre el 3500 - 2700 a.n.e.

D'aquí tornem a L'Estany, i dinem uns entrepans al parc que hi davant l'església, per reposar forces.

Ara sí, prenem de nou el cotxe i anem a agafar l'eix, direcció Manresa. Seguirem la carretera deixant l'Estany i Moià a la nostra esquena. Ens sortim de l'Eix a la sortida d'Avinyó (la 154), passem el poble tot anant per la BP-4313 direcció a Balsareny. A aquesta carretera entre el quilòmetre 34 i el 35, veurem un camí sorrenc que puja per la dreta cap a Can Serarols. L'agafarem i, en tres-cents metres, a una corba a la dreta que té un espai on hi caben dos cotxes aparcats, deixem el cotxe. A peu, agafarem un sender que surt a l'esquerra del camí, quasi al començament de la corba, i, en uns 30 metres a mà dreta, trobarem el sepulcre de Can Pregones o de Cornet II.

Aquesta cambra pirinenca és datada, segons les troballes obtingudes i la seva morfologia, a l'edat del Bronze, entre el 1800 i el 1500 a.n.e. i consta d'unes dimensions (teòriques) de 1 metre d'amplada per 1 metre de llargada. Tot i que ha estat reconstruït als anys 70, canviant la llosa de coberta, es conserva una alçada de 0.90 metres.

A dia 01/07/2022, actualitzem l'entrada documentant que segons Tarrús i Carreras, es tracta de un dolmen simple amb accés frontal per llosa rebaixada, atorgant-li unes dimensions internes a la cambra de 1.35 metres de llarg, per una amplada de 60 centímetres i una alçada de 80, i el col·loquen temporalment vers el Calcolític antic i l'Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

En ell, s'hi va localitzar un bon grapat de troballes; entre elles, una punta de sageta de sílex, un fragment de làmina de sílex, fragments de dos ganivets del mateix material, una petita rodella d'os i una altra de petxina, un cargol marí foradat, un fragment de penjoll de peduncle i dos fragments d'anella de bronze .

Després d'aquest, tornem a Avinyó... juga el Barça.

Coordenades UTM(ETRS89):

Serrat de l'Horabona I: 31T, 426907, 4634167

Puig Espelta: 31T, 428245, 4632217

Can Pregones o Cornet II: 31T, 412170, 4637860

Dolmen i menhir a Montmagastre, i necròpoli a Gerb

Tot s'acaba... comencem l'últim dia de semi-vacances que ens havíem agafat per la Noguera, serà qüestió d'aprofitar el temps al màxim avui!!

Ahir a la nit, vam estar mirant si hi havia quelcom que ens cridés l'atenció per aquí a prop, a part del què ja portàvem nosaltres cercat, i vam trobar una necròpoli prehistòrica al poble de Gerb, que és a tocar de Balaguer. Vam decidir anar a fer un cop d'ull. Així doncs, ens dirigim cap allà. Un cop a Gerb, preguntem pel cementiri a la poca gent que hi pel carrer... la necròpoli de La Colomina es troba just davant d'aquest.

Denominada com a necròpoli tumular d'incineració, La Colomina és datada entre el 850 - 650 a.n.e. i consta d'un conjunt de túmuls sense elevació d'entre un i cinc metres de diàmetre. Òbviament, els han reconstruït, però crec que encara queda molt per excavar.

Sobre els còdols que veiem, que ja dèiem que eren reconstruïts, anava un altre empedrat enllosant el túmul. Al bell centre, una petita fossa amb una "àmfora" contenia les restes incinerades de l'individu i el seu aixovar. Just sobre seu, es col·locava una pedra en posició vertical per a senyalitzar la tomba. Aquesta senyalització no es conserva a totes les tombes.

L'any 1965 es van documentar setze túmuls i disset urnes, i l'any 1987, fent treballs per igualar el nivell de terres per a poder conrear, van aparèixer trenta túmuls més, aquests en perfecte estat.

Agafem de nou el cotxe i ens dirigim a Montmagastre tot anat per la C-26 fins a Artesa de Segre, on endinsant-nos al nucli, buscarem la L-512 direcció Tremp. Just al quilòmetre vuit de la carretera, girarem a la dreta prenent una carretera que ens portarà a Montmagastre. Parem el cotxe a l'última casa (Cal Donzell) que hi ha abans d'arribar al cartell de benvinguda al poble (uns cinc quilòmetres), just sota el castell. A peu, continuem per la carretera, en la mateixa direcció i als pocs metres veurem un cartell indicador, a la dreta del camí, senyalitzant la direcció en la que trobarem el megàlit, que, tot i les seves grans dimensions, està mig amagat.

He fet la fotografia des de lluny... volia que sortís la immensa llosa de coberta, és la del davant, amb unes marques sospitoses de picapedrer. La volia fer una mica lateral, però la vegetació no em deixava.

La cambra sepulcre amida 3.45 metres de llargada per una amplada de 1.60 metres i una alçada de 1.20 metres a la capçalera. L'amplada va disminuint vers l'entrada fins a arribar prop dels 1.50 metres... fins on vam poder mesurar. L'alçada varia segons el punt, ja que el megàlit no ha estat excavat, i a més, està col·locat a un lloc amb un lleuger pendent.

La llosa de coberta fa és de forma rectangular i amida 4.40 metres de llarg, per 2 metres d'ample i 40 centímetres de gruix

El túmul que l'envolta és poc visible a dia d'avui, però Tarrús i Carreras documenten que deuria ser força complex, bastit amb grans rocs i lloses radials que ara només són visibles, arran de terra, a la vessant sud-est. També estimen una obra tumular de més de 8 metres de diàmetre i molt possiblement amb un cròmlec bastit a base de murs i lloses.

El més estrany d'aquest sepulcre, però, és la seva tipologia, ja que és una galeria catalana, un estil gents habitual per aquestes terres. Els autors abans nombrats li atorguen una cronologia de vers el Neolític final i el Calcolític antic, cap al 3000-2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i anem enrere per on hem vingut, vigilant per la vora esquerra del camí, perquè quan portem més o menys un quilòmetre, veurem el majestuós menhir de Montmagastre.

Aquest menhir ha estat desplaçat diverses vegades, és a dir, que no es troba al lloc original. Té una alçada de 2.85 metres, el seu gruix varia d'entre 8 a 17 centímetres i una amplada d'entre 40 i 65 centímetres. Segons Josep Tarrús i Enric Carreras, que l'anomenen Pedrafita de Montmagastre, el citat monòlit es podria tractar d'això, una pedra fita medieval o inclús moderna, però conclouen que no es possible de determinar, i que si es tractés d'un monòlit prehistòric, seria datat per la seva morfologia, d'entre el Neolític final i el Calcolític antic, vers el 3400-2700 a.n.e.

Just al costat, veiem una pedra... com a poc curiosa.

No creiem que sigui un menhir, però, si ho fos, no tindria cap relació amb el de Montmagastre, recordem que aquest ha estat mogut com a mínim tres vegades.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli de La Colomina: Davant del cementiri de Gerb

Montmagastre: 31T 344983 4648369

Menhir de Montmagastre: 31T 344576 4648273

Possible Menhir de Montmagastre II: 31T 344576 4648274

"Dolmen" a Puigverd d'Agramunt

De retorn a casa després de l'escapada de relax per la Noguera, fem l'última parada. Després de dinar a Agramunt, prenem la carretera L-303 (C-352) cap a Puigverd d'Agramunt i Cervera. Poc després del quilòmetre 19, agafem la pista que surt a la nostra dreta i la seguim uns 400 metres. Ja a peu, travessem el prat que queda a l'esquerra en direcció a una petita illa d'arbres, on trobarem les minses restes del dolmen de Lo Tossal.

Tot i que és difícil determinar les seves dimensions i la seva tipologia, podria tractar-se d'un sepulcre de corredor força malmès de l'edat del Bronze (1800 - 650 a.C.).

S'han fet dos estudis del dolmen, un l'any 1964 i un altre el 2004, evidenciant una gran degradació entre ambdós informes. A l'estudi inicial, es parla d'un corredor de 10,85 metres de longitud i 0,60 d'amplada mitjana, amb unes lloses que sobresurten del terra entre 50 i 70 centímetres. En canvi, en Josep Oriol Font comenta al seu informe de prospecció del 2004 que sembla endevinar-se un corredor amb quatre lloses d'una banda i una a l'altra entre la vegetació. Pel que fa a les mides de la cambra, el segon estudi indica una longitud de 3,10 metres per 0,85 d'amplada, amb dos ortostrats a la capçalera i tres més a cada banda, conservant-se només a la seva posició original els tres del costat nord. Respecte a la coberta, tot i que l'estudi del 1964 cita tres lloses de grans dimensions, només resta un tros dins de la cambra que podria ser una part d'una de les tres lloses.

Per acabar, s'han documentat diverses troballes: fragments de ceràmica decorada de l'edat del Bronze i ibèrica, abundants restes de sílex i alguns fragments de destrals de pedra polimentada.

Vist aquest sepulcre, emprenem el retorn cap a casa, que tinc classe d'anglès i al Marc li toca fer classe de català a la veïneta.

Afegim un paràgraf a data juny 2024 per a indicar que, segons Tarrús i Carreras al seu compendi "El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada", no podem parlar d'Lo Tossal com un dolmen. De fet, esmenten dos Lo Tossal, tot i que no n'han visitat cap dels dos. El primer, ubicat a uns metres del que nosaltres vam visitar, no el consideren sepulcre per les dimensions. El segon, que fou l'estudiat per Josep Oriol Font, tampoc no el consideren per la disposició de les lloses. Així doncs, deixem el dolmen de Lo Tossal com a molt dubtòs.

Coordenades UTM(ETRS89):

Lo Tossal: 31T 343193 4626511

Megàlits a Tossa de Mar II

Avui anem a Tossa de Mar. Abans de començar, ja dic que aquesta ruta és una ampliació de Paradòlmens i menhirs a Tossa de Mar I i dolmen i menhir a Calonge. Ho dic perquè passarem per diferents megàlits dels que no penjaré cap fotografia, ni donaré les coordenades (són a l'altra entrada).

Aparquem al mateix lloc on temps enrere vam deixar el cotxe, en fer l'altra ruta, prenent el mateix camí. Òbviament, ens vam apropar de nou al maco paradolmen de Pedra sobre altra.

Després de la ràpida visita, tornem al camí i continuem en el sentit que portàvem. Seguirem tot rectes sense girar per cap altre, passant per un lloc on el camí s'estreny tornant-se un sender, amb vegetació exhuberant a banda i banda, i algun arbre caigut pel mig. Poc després que aquest sender giri cap l'esquerra, ens endinsem per la natura, també a la nostra esquerra tot buscant el paradolmen del Senglar, però no el vam trobar. Al cap d'una bona estona, ens rendim i tornem al sender, seguint en la direcció que portàvem. Deixant camins i corriols a la nostra esquerra, agafem el primer desviament que surt a la dreta, pel que caminarem rectes fins a parar a un camí més ample en què tirarem  de nou a la dreta. Llavors, prenem el segon desviament a l'esquerra, després el primer a la dreta, i el seguirem fins a veure a la nostra esquerra un camí que porta a les restes d'un poblat medieval i, a posteriori, al Puig de Cadiretes. La cista de Cadiretes es troba just davant, a l'altre costat del camí pel que anem, a una clariana a poca distància d'aquest.

Fou descoberta a la dècada dels 80 per Joan Planella, que no informa de la troballa fins l'any 2000. La cista de Cadiretes fa 2 metres de llarg per 0.90 d'ample i 0.60 d'alçada conservada. No ha estat mai excavada, però en el tros de terra que la separa del camí, s'hi van trobar diverses peces de sílex i una mica més enllà, passada la bifurcació del puig de Cadiretes, es va localitzar una destral polimentada. Per la morfologia del sepulcre es podria datar, entre el 3500 i el 3000 a.C.

Tornem per on hem vingut i, al camí on abans hem fet l'últim gir a la dreta per arribar-nos a la cista, continuem rectes. A l'estona, veurem a mà esquerra a pocs metres del camí, darrere un arbret, la covatxa de ses Pinyaques.

Per nosaltres, la covatxa no té res de prehistòric; de fet, hem estat buscant informació i no hem trobat res. Al nostre parer, sembla ser una curiositat natural sense gaire interès (per part nostra). L'arqueòlehg, Xavier Niell Ciurana, el cataloga com a dubtós, ja que mai ha estat excavat.

Seguim pel camí fins veure un altre que surt a la dreta. Per aquesta cantonera de camins, buscarem algun corriol desdibuixat que ens portarà al paradolmen d'en Garcia (teniu les coordenades a l'altra ruta). Un cop arribats al paradolmen, ens endinsarem per la natura tot seguint la direcció del que seria el corredor, si en tingués. Al poc, virarem a la dreta tot vorejant un gran roc i, enganxat a aquest, trobarem el curiós roc del Narigut.

Després d'admirar aquesta curiosa formació natural, tornem al camí d'abans i seguim la marxa en la mateixa direcció, fins creuar amb un altre camí, en el que seguirem vers la nostra dreta. Al poc, deixarem un altre a la nostra dreta, seguint rectes i passant de llarg el menhir de Montllor a la vora dreta del camí. Seguirem uns metres pel camí fins que després d'una pujada veurem, a la dreta del camí, un possible menhir caigut amb una marca del GR-92 en ell.

Tornem fins al camí que surt, ara a l'esquerra després del menhir de Montllor, el prenem fins a creuar amb un altre en el que girarem, de nou, vers la nostra esquerra. Ara seguirem uns 220 metres i després d'una minsa corba a l'esquerra, veurem a mà esquerra del camí, just sota seu, el Paradolmen del Reig. A mi em va semblar força maco... si amplieu la foto es poden veure quantitat de gravats en el roc principal del paradolmen.

Descobert per Joan Planella el 1986 i excavat el 2002 per dos membres de l'Universitat de Girona; David Ortega i Joaquim Soler, l'excavació no va aportar cap tipus de material arqueolòlic, fet que dona dubtes de la seva funcionalitat i del seu datage. Però jo, amb els gravats que té, i veient la resta de paradòlmens que hi ha a la zona, no dubtaria de la seva autenticitat.

La cambra resultant amida 2.50 metres de llargada per 2 d'amplada i 1.05 metre d'alt, la capçalera de l'habitació és construïda amb un mur de pedra en sec.

Tornem al camí i seguim per la pista tal i com anàvem abans. Crec recordar que girarem a la dreta pel tercer camí que veiem (penso que era el menys clar dels tres), i, al poc, veurem també a mà dreta del camí el paradolmen de Les Rates. Impressiona per les seves dimensions internes i el clar posicionament de lloses per aconseguir tancar la cambra.

Conegut de sempre per la gent de Tossa, i publicat per primer cop per Tarrús i Chinchilla el 1992. Com havia dit abans, em va impressionar la gran cambra (la coberta també). Queda una cavitat és de 11 metres quadrats amb una alçada mitjana de 1.30 metres.

L'any 2002 es va excavar, de nou per l'Universitat de Girona, i els arqueòlegs van datar el megàlit cap el Neolític final - Calcolític, entre el 3000 i el 2200. D'aquesta època es van extreure molts fragments ceràmics a mà, un parell d'ascles i un còdol de sílex. Posteriorment, a l'edat del Bronze, es torna a utilitzar el sepulcre, trobant d'aquesta edat diversos fragments ceràmics. Però aquí no s'acaba la vida d'aquest paradolmen, ja que s'han trobat al seu interior fragments de ceràmica vidrada i també de metall... troballes que daten un últim aprofitament del sepulcre en era ja històrica.

Refem el caminet que ens porta al paradolmen i seguim pel que veníem, en la mateixa direcció, tot desviant-nos per la primera pista a la dreta, seguirem per ell fins a trobar diversos desviaments junts, on nosaltres girarem pel primer a la nostra dreta, tot baixant a la vall. Comencem la pujada deixant camins i corriols a dreta i esquerra, fins a trobar una corba molt pronunciada a l'esquerra, on surt un altre camí a la dreta, tot just abans d'aquesta. Em sembla recordar cert grau d'inclinació en aquest últim camí... el seguirem fins trobar a mà esquerra la Caixa de la Vall del Roc. La veureu fàcilment, ja que és just a tocar de per on caminem, com a un petit promontori, degut a un esfondrament de terra a la seva dreta.

Diríem que això és una cista i més en saber que el terra és una gran llosa posada en horitzontal. Però segons excavacions efectuades el 2002, el més antic que es va extreure va ser un tros de ballesta de ferro per a matar ocells del segle XX. Amb aquestes dades, la Generalitat descarta la idea de la cista megalítica, però jo segueixo pensant que té tota la pinta (hi ha arqueòlegs que també ho pensen, tot i l'excavació).

Per últim, donem les dimensions de la teòrica cista de la Vall del Roc; aquesta fa 1.50 metres de llarg, 1.00 d'amplada i 0.75 metres d'alçada.

Fem mitja volta i tornem a la corba pronunciada, en la que seguirem cap amunt tot agafant el primer desviament a la nostra dreta i tot seguit el primer a l'esquerra en una bifurcació. Seguirem uns metres fins trobar un altre camí vers la nostra dreta, el qual, seguint-lo, ens durà, poc abans de l'encreuament de camins al Menhir de l'Avi, al qual s'accedeix per un corriol molt ben definit que surt a la dreta del camí pel que veníem.

Conegut de sempre per la gent de la contrada, i anomenat l'Aví, té unes dimensions de 1.77 metres d'alçada, per 1.25 d'amplada i un gruix de 0.30 metres. Dir també que el menhir té soterrats 40 centímetres. No es pot assegurar l'edat d'aquest monòlit, però ens inclinem per una època semblant a la dels altres monuments de la zona, datant-lo entre el Neolític vers el 4000 - 2500 a.C.

A la part del davant, a l'altra banda del camí, hi ha un conjunt de pedres, on algunes fonts afirmen que és un paradolmen... jo no vaig veure res que m'ho semblés.

Continuem girant a la dreta a l'encreuament que dèiem abans, tornem a pujar i, en un bon tros, només fem que caminar deixant corriols. Seguirem fins que el camí es bifurca en dos, seguint el de la dreta. Al poc, hi ha un camí ample i ben definit a la nostra dreta, el qual deixarem, tot seguint pel camí que anàvem, fins a trobar el següent encreuament, en el que girarem a l'esquerra. Pocs metres després, veurem el menhir de Can Llach.

D'aquí, ens endinsem per un camí-corriol que surt davant del menhir a l'altra banda de la pista. El seguirem, tot saltant, a la seva fi, al camí que hem fet abans per intentar trobar el paradolmen del Senglar, aquest cop, però, girem a l'esquerra tot fent el camí a l'inrevés d'abans. Tornem a passar pel maco sender amb arbres caiguts pel mig, passem per davant del paradolmen de Pedra sobre altra i ja som al cotxe de nou.

Suposo que, amb l'explicació, de vegades és complicat, però és que aquesta zona de Cadiretes és plena de camins, bifurcacions i corriols... és tot un laberint!!

Coordenades UTM(ETRS89):

Cista de Cadiretes: 31T 494179 4622890

Roc del Narigut: 31T 494032 4622220

Possible menhir caigut: 31T 494139 4621938

Paradolmen del Reig: 31T 493575 4622193  

Paradolmen de Les Rates: 31T 493323 4622112

Cista de la Caixa de la Vall del Roc: 31T 493549 4622491

Menhir de l'Avi: 31T 493455 4623319