Dòlmens a Vallromanes i Santa Maria de Martorelles

La d'avui, ruta a a peu, de 7 quilòmetres, circular, i prou fàcil, en algun moment hi ha pendent, però el camí és ampli i còmode, apte per a tots els públics (mitjanament entrenats). La ruta té diversos accessos: des d'Alella (Alella Parc), des de Santa Maria de Martorelles (per la pedrera de Can Gallemí) o bé, tal i com vam fer nosaltres, des de Vallromanes. Allà, puges fins al cim de la urbanització Can Corbera que hi ha just després del camp de golf, com si et dirigissis amb el cotxe cap al castell i les restes del poblat iber de Sant Miquel des del nucli de Vallromanes. Un cop a la part alta, on a mà dreta veurem un camp d'arbres fruiters, ara no recordo quins, veurem un camí sorrenc però ampli, que surt de l'asfaltat com en línia recta, quan aquest gira un pèl a l'esquerra. Aquí comencem la caminada, deixant el cotxe a l'asfaltat.

Seguim el sorrenc camí uns 900 metres, fins que aquest creua amb un altre, que és encara més ample. Aquest és el inici de la ruta circular que farem, visitant dos dòlmens i passant just al costat del poblat iber de Castellruf. Per arribar al primer sepulcre megalític, el del Collet de Can Gurri, girem a l'esquerra per aquest camí, i el seguim uns 700 metres tot fent pujada, fins que veiem la senyalització del sepulcre a mà esquerra del camí, que es troba a pocs metres del camí principal.

El megàlit fou descobert l'any 1952 per Antoni Guilleumes i Brossa, i es tracta d'una galeria catalana, bastida en granit, que conserva un túmul de 9/10 metres de diàmetre, sense senyals d'anell de contenció, però amb clares restes de l'obra tumular al voltant de la cambra. Aquesta, té, segons Tarrús i Carreras, unes dimensions internes de 2.45 metres de llarg, 1.25 metres d'ample i 1.05 metres d'alçada. Pel que fa al corredor, les mides extretes internament són de 1.20 metres de llarg, 90 centímetres d'ample i 65 centímetres d'alçada conservada.

Fotografia a dia 02/04/2023

Segons documenten els citats autors, el megàlit ha estat excavat i estudiat dues vegades, la primera, al poc de ser descobert, per Jaume Ventura, de Vilassar de Dalt, i la segona l'any 1999 per l'equip d'Imma Bassols, del Museu de Mataró. D'aquestes excavacions, es va extreure divers material arqueològic: 1 punyal de coure, 2 puntes de sageta de sílex amb peduncle i aletes, diverses ascles de sílex i jaspi, 1 vora i 1 un fragment ceràmic d'estil campaniforme, 2 fragments informes d'estil campaniforme pirinenc amb decoració geomètrica incisa, diversos fragments ceràmics corresponents a l'Edat del Bronze inicial i fragments d'urnes del Bronze final.

També segons ells, aquest sepulcre fou erigit vers el Neolític final i el Calcolític antic, entre el 3000 i el 2700 a.n.e.

Fotografia a dia 02/04/2023

També hem trobat un estudi al llibre Monografia 13, del SERP (Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès), que és similar al d'en Carreras i en Tarrús, potser un pèl més extens. Segons ells, la llosa de coberta va ser calcinada i destruïda; ho esmentem especialment, perquè els que coneixem el sepulcre de fa temps, hem vist una llosa recolzada a la cantonada dreta de la part posterior, en posició prou inestable però ferma. A dia 1 de Febrer del 2015, en una visita que vam fer amb en Manolo i la Fina, la llosa era a l'interior del dolmen i així continua a la nostra visita del 5 de Juny de 2020 i a la del 2 d'abril del 2023.

En referència a l'anterior paràgraf, hem trobat que, segons Cuyàs, el bosc va patir un incendi que va calcinar la treballada pedra de coberta i que posteriorment va ser destruïda.

Segons documenta el SERP, a la cambra del sepulcre, s'hi va trobar el sòl pavimentat, segons hem trobat documentat, amb un enllosat de tres capes, i sobre d'ell diverses restes ceràmiques, a l'excavació soferta a inicis de la dècada del 1950, va donar a llum a 2 puntes de fletxa amb aletes i peduncle de sílex, fragments i ascles d'aquest material, 1 punyal de coure o bronze, un parell de fragments de jaspi i gran quantitat de ceràmica a mà algunes d'elles amb decoració acanalada. Aquesta última troballa demostra la seva reutilització com a mínim fins al Bronze final/Ferro inicial, a inicis/mitjans del primer mil·lenni.

Com també diuen en Carreras i en Tarrús, les restes arqueològiques recuperades resten dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seva seu de Barcelona.

Fotografia a dia 02/04/2023

L'any 2003, s'inicià una prospecció a diversos megàlits de Catalunya, on Can Gurri era un d'ells. En ell reafirmen el seu estil de galeria catalana en V, aportant unes diferències d'alçada entre el corredor i la cambra sepulcral de 30 centímetres.

Pels voltants, es documenten lloses que podrien pertànyer al sepulcre, tant de la cambra com del túmul. Aquest últim quasi no es veu, tot i que sí que hi ha identificats diversos arcs de pedra a 3.5 metres del sepulcre, pertanyents al cròmlec peristàltic.

Extret del llibre Monografies 13 (SERP)

Un cop visitat el jaciment de Can Gurri, tornem al camí principal seguint-lo en la mateixa direcció i, 1.5 quilòmetres més tard, ja sent al terme municipal d'Alella, fem un pronunciat gir a la dreta i seguim per la pista 550 metres més, on toparem de nou amb un camí, que és el que durà al dolmen de Castellruf en un centenar de metres, ara ja al terme municipal de Santa Maria de Martorelles.

Fotografia a dia 02/04/2023

Fou descobert l'any 1950 pel mossèn Jaume Fàbregas, professor del Seminari Menor de la Conreria, i ell mateix l'excavà a posteriori.

La cambra d'aquest sepulcre d'estil dubtós fa 1.6 metres de longitud màxima, 1.4 metres d'amplada i 0.9 d'alçada màxima conservada. Pel que fa a l'estil arquitectònic, podria tractar-se d'un dolmen simple o bé d'una galeria catalana. Diversos autors el cataloguen, per la proximitat a altres dòlmens de l'estil i la llunyania amb l'altre, com a galeria catalana. Nosaltres, que no som titulats, però sí que n'hem vist molts, podem assegurar que el més maco que té Catalunya és la varietat i la barreja de diferents estils de sepulcres en poc espai geogràfic.

Pel que fa a l'obra tumular, es deia en estudis anteriors que aquest havia desaparegut, però el Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) en documenta restes visibles i li atorga un diàmetre de 7/8 metres, de terra i pedres.

Extret del llibre Monografies 13 (SERP)

A les excavacions que es van efectuar poc després del seu descobriment va aparèixer una "aixada", fet que demostra l'antiga violació del sepulcre. Tot i això, es documenta algun fragment de ceràmica a mà a l'excavació de cap el 1950. La del 2011, va concloure sense cap resta associada.

El seu estat és molt similar al que ja tenia quan el va estudiar Fàbregas... creiem que deurien sospesar el fer una obra de restauració del megàlit, i de pas esclarir on nassos van les lloses que hi ha desplaçades a l'oest, perquè si fos una galeria catalana, el corredor hauria d'anar cap aquesta direcció.

Segons en Carreras i en Tarrús, es tracta d'una possible galeria catalana, bastida en granit, amb un cambra mortuòria de dimensions internes de 1.80 metres de llarg, 1.55 metres d'amplada i 90 centímetres d'alçada. El túmul, del que en queden restes visibles envoltant el megàlit, dimensiona un diàmetre de 9/10 metres, sense anell de contenció.

De restes asociades, diuen el mateix que els del SERP, i li atorguen una cronologia de vers el Neolític final, entre el 3000 i el 2700 a.n.e. 

Molt proper a l'últim jaciment podem visitar el poblat Iber de Castellruf i el gravat menhir que rep el mateix nom, i també el "poblat" de Can Gallemí.

Coordenades UTM(ETRS89):

Collet de Can Gurri: 31T 0439972 4596362

Castellruf: 31T 438832 4595982

Coves a Serinyà

Disposats a visitar les famoses coves de Serinyà, ens llevem d'hora i prenem l'AP-7 direcció Girona. Anirem per ella fins a trobar el desviament a Girona nord, Olot i Banyoles, sortida número 6. Anant tot rectes, agafarem la C-66, per la que continuarem fins a trobar el rètol indicatiu de les coves, poc abans d'arribar al nucli de Serinyà.

Nosaltres vam aparcar a la zona habilitada que hi ha just davant les coves i, com anàvem amb temps, vam anar a donar un volt, moment que la Cris va aprofitar per fer un amic de quatre potes, d'aquells que fan meu.

De nou al parc de les coves de Serinyà, vam visitar primer la cova de l'Arbreda. Actualment en aquesta cova s'hi segueix treballant, ja que és la més important de les tres coves visitables de que consta el recinte. És la més important per la gran quantitat de troballes "humanes" obtingudes a ella.

Aquesta cova va ser habitada pels Neandertals fa uns 90.000 anys, fins fa uns 39.000, segons indiquen les restes, i, va seguir essent habitada pels sàpiens, des dels 39.000 fins fa 16.000 anys.

Ja, a la fotografia no es veu res, però és que és complicat!! S'ha de veure... penseu que els arqueòlegs baixen per aquestes escales per excavari cada vegada arriben més abaix, destruint les restes d'estrats anteriors.

Seguim per la cova de Mollet, que és a la que s'hi han trobat les restes humanes més antigues, d'ara farà uns 200.000 anys. Per tant, a principis del Paleolític mitjà, l'Homo heidelbergensis ja habitava aquesta cova.

Les excavacions efectuades la cova de Mollet són molt antigues, tot i que el 2001 es tornà a obrir el jaciment. Al seu interior, a més de les restes de l'Homo heidelbergensis, també s'hi han trobat restes de diferents animals, entre ells l'ós de les cavernes, l'elefant antic, el rinoceront de les praderies, el linx de les cavernes, el cavall, la daina, el cabirol, la hiena, etc... Recordem que, a aquestes èpoques, l'homo era nòmada, no tenia un hàbitat fix.

Ara ja anem a per l'última, la del Reclau Viver. És amb tota seguretat la que es conserva millor. Ens sembla recordar que tenia dos habitacles separats per una zona més estreta i amb el sostre baix.

Aquesta fou habitada pels Sàpiens al Paleolític superior, fa uns 39.000 anys, i ho fou fins fa 15.000, quan sembla ser que es va enfonsar un tros de sostre.

Posteriorment, a plena era Neolítica, quan els homes ja vivien en poblats, les coves es van reutilitzar com a graner, quadres, i, esporàdicament com a refugi (fa 7.000 - 4.700 anys).

Res a veure amb la utilitat que se li donà entre el Neolític final i l'Edat del Bronze, on les coves s'utilitzaren com a grans necròpolis, on s'enterraven els individus amb el seu aixovar funerari.

D'excavacions documentades, ens en consta una de Pere Alsius i Torrent a la segona meitat del segle XIX, que fou la inicial i podríem dir el descobridor d'aquest meravellós jaciment.

Josep Cata, el 1866, descobrí una nova cavitat, la Bora Gran, i cap el 1871 l'excavà. El 1882 l'historiador Edouard Harle i Pere Alsius començaren a excavar de nou la Bora Gran i, al poc, determinaren que era d'època magdaleniana.

Aquest fou el primer jaciment paleolític català. Les troballes foren cedides per la família d'Alsius al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Ja al segle XX, Josep Bosoms el continuà excavant i n'obtingué encara més troballes que l'anterior, dipositades al Museu Arqueològic de Girona. La següent fou el 1930, quan Josep M. Corominas seguí l'excavació de la Bora Gran, i, per sorpresa de tots, va extraure prop de 17000 trossos de sílex, això sí, microlítics, dipositats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, i seguí excavant altres coves de Serinyà. Del 1975 fins el 1987, es van fer excavacions ininterrompudes a càrrec de la Generalitat i el Centre d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona, totes elles a la cova de l'Arbreda. I ja per acabar i fins a dia d'avui, l'any 1996 la Universitat de Girona amb el suport del Museu d'Arqueològia de Catalunya, va reprendre els treballs. El Parc fou creat pel Consell Comarcal del Pla de l'Estany l'any següent.

Coordenades UTM(ETRS89):

Coves de Serinyà: 31T 479008 4667682

Dòlmens, inscultures i pintures a La Roca del Vallès

Aquesta vegada, vam anar de ruta prop de casa. Vam aparcar el cotxe sota el castell de la Roca i a caminar! Agafant el costerut carrer Espronceda, al final de les cases, ja a zona plana, arribem a un bosquet on surt un camí a l'esquerra. La ruta està força ben senyalitzada per la Diputació de Barcelona i és difícil perdre's. Tot i això, la informació arqueològica que hi ha als cartells no ens sembla, diguem, gaire bona.

El primer dolmen que ens trobem és el de Can Planes o Roca Tomba, com es pot comprovar, de mides força reduïdes, 1.25 de llarg, per 1 metre d'ample i 0,78 d'alçada. Aquesta fotografia la vam prendre, quan tot just començàvem a veure megàlits, i tot i que no ens queda lluny de casa no hi hem tornat. Si ho féssim ara la fotografia seria diferent, fent que les lloses que hi ha a la part posterior del "trílit" es veiessin més clarament; Tot i això, a aquesta foto, s'entreveuen. Pel que fa a l'obra tumular, s'estima d'entre 7-8 metres de diàmetre, tot i que en queden ben poques restes d'ell.

A les excavacions del megàlit, s'hi han recuperat un parell de fragments ceràmics a mà i un altre d'acanalat, datat, per la seva morfologia, vers el Bronze final (1200 a.n.e.). També s'hi van trobar un molar humà i una ascla de sílex, aquesta última a les immediacions del sepulcre. I segons la documentació d'Imma Bassols, a l'excavació duta a terme l'any 2000, es va recuperar ceràmica a mà, ceràmica a torn ibera i també de romana a les proximitats del sepulcre.

Es tracta d'una possible galeria catalana corresponent al Neolític final - Calcolític inicial (3000 - 2700 a.n.e.).

Seguint pel camí marcat, arribem a una indicació de la pedra de l'escorpí. Allà, surt un corriol a l'esquerra que s'endinsa un pèl al bosc per anar a trobar la roca foradada de Can Planes, també anomenada Pedra del Marxant.

Aquest roc, foradat artificialment, segons algunes fonts, amida exteriorment 2.70 metres d'ample, per 3.20 de fondària i 1.70 d'alçada, mentre que la cambra, a la que s'accedeix pel petit orifici del davant, amida 2.50 metres d'ample per 3 de fondària i 0.90 d'alçada. La seva utilitat podria haver estat sepulcral durant el Calcolític (2700 - 2200 a.n.e.).

Sempre seguint la ruta senyalitzada, una vegada travessada la carretera d'Òrrius, arribem a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, de la meva família, vaja... Es troba habitada i no podem fer-hi les trobades de la família, així que continuem fent-les a Sant Cebrià de Cabanyes, a Sant Fost de Campsentelles.

Una miqueta més endavant, a la dreta, continua el camí de la ruta prehistòrica. Baixant per ell, arribem al dolmen de Céllecs o la Cabana del Moro de Céllecs. Cal dir que el panell informatiu del megàlit, al nostre parer, és erroni... posa que és tipus cista, i ni molt menys, és prou fàcil d'identificar l'estil. Es tracta d'una galeria catalana de totes totes, com a molt d'un sepulcre de corredor, de nou, segons el nostre parer.

El megàlit té unes dimensions internes de 2.00 metres de longitud, per una amplada de 1.30 i una alçada conservada de 0,95 metres. D'altra banda, el túmul, mal conservat, però visible, fa un diàmetre de 7-8 metres.

A l'excavació de Josep Colominas Roca conjuntament amb l'Agrupació Excursionista de Granollers l'any 1929, es recuperà un únic fragment de ceràmica mà del seu interior.

Josep Tarrús i Enric Carreras el daten vers el 3000-2700 a.n.e., a finals de Neolític, inicis del Calcolític.

Continuem la baixada cap a La Roca i trobem, a l'esquerra del camí, el Plat del Molí o Plat del Rei, un bloc de pedra granítica que presenta a la part superior un buidat en forma de cassoleta circular i de poca fondària. Sembla una pedra de sacrificis.

Segons documenta la fitxa del patrimoni de la Diputació de Barcelona, es tracta d'un roc treballat a era neolítica.

Seguint la ruta, s'arriba a la Pedra de les Creus, roca granítica plena de creus gravades, declarada BCIN l'any 2011. A més, hi ha una inscripció que diu "roca", una altra que diu "año" i una data, que semblen no ser prehistòriques.

Aquest roc, de 3.11 metres de longitud, 2.37 d'amplada i 1.25 d'alçada, ha estat treballat en moltes èpoques, documentades segons un estudi en 3D produït per la Generalitat. Aquestes èpoques anirien des del Calcolític, Edat del Bronze, a diverses etapes ja històriques i fins a dia d'avui.

El conjunt consta d'una gran cassoleta (d'era calcolítica) i 42 inscultures més, 32 d'elles són cruciformes (que en gran part són prehistòrics, però n'hi ha de medievals), 4 taus, 1 angle i 2 rectilinis, a banda de les inscripcions visiblement modernes.

Actualització del 10/08/2019: Just a la gran roca que hi ha al davant, podem admirar unes cassoletes que ens fan pensar que ens trobem en un espai prou reconegut per la comunitat que ocupava aquestes terres a l'era prehistòrica.

Però això no és tot el que volem ampliar de l'entrada avui perquè, de fet, si segueixes el caminoi que hi ha al costat de la Pedra de les Creus, et trobes a escassos cinc metres amb una gran roca planera que queda a mà esquerra. Tot pujant-nos a ella, podem admirar el que nosaltres pensem que podria ser una roca de sacrificis, tot i que no hem trobat cap tipus d'estudi, ni menció d'ella, a diferència de les cassoletes esmentades abans. A l'estudi de dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs, es fa referència a unes inscultures a pocs metres de la roca a nivell de terra, tot i que no hi ha cap imatge al llibre, pel que no podem acabar de confirmar-les.

Aquesta possible pedra dels sacrificis consta de diverses parts amb un acanalat a la seva fi que cau roc abaix.

Cada cop ens fa més la sensació de que ens trobem a un espai de culte-ritual dels nostres avantpassats prehistòrics.

A continuació, hauríem d'haver vist les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes, però per molt que vam mirar, no les vam saber trobar... estan un pèl amagades!! Ara, la segona vegada que hi vam anar, ja les vam veure. Només cal seguir les indicacions que surten a mà esquerra una mica més endavant i que són més visibles pujant des de Can Gol. Seguim aquest camí uns metres fins veure una gran roca d'uns 8 metres de longitud per 3 d'alçada, aquesta és La Pedra de les Orenetes.

No queda gaire d'aquestes pintures d'estil rupestre esquemàtic, però les que encara resten visibles les podreu localitzar a la part posterior de la roca, a la part que fa com d'abric. És una pena, i en certa part una vergonya, que tinguem un patrimoni de la humanitat reconegut tan a prop de casa i el deixem desaparèixer... Hi ha documentades 32 formes pintades, de les quals no en vam saber veure tantes ni de bon tros.

S'estima que aquestes pintures foren creades entre el Neolític mig-final i el Calcolític inicial, entre el 3500 - 2700 a.n.e., i ajuden a datar-les els sis fragments de sílex trobats en la seva excavació, juntament amb gran quantitat de fragments ceràmics d'època neolítica final i algun d'època ibera.

Tornant a la pista i continuant per ella, s'arriba a un punt de conflicte: la fita de la Diputació indica a la dreta al dolmen de Can Gol II i a l'esquerra la Roca Foradada. Decidim anar primer a veure el dolmen.

Ostres, no té tapa! Va ser el primer que vèiem sense coberta, i ens va cridar l'atenció. Ara, ja n'estem acostumats (és l'habitual). Es tracta d'una possible galeria catalana d'1.75 metres de llargada, una amplada de 1.10 metres i una alçada conservada de 0.80 metres, que es troba envoltat per un túmul de 8-9 metres de diàmetre. Com els anteriors companys, fou bastit al Neolític final - Calcolític antic (3000 - 2700 a.n.e.).

A les excavacions efectuades, s'han pogut recuperar 3 puntes de sageta amb peduncle i aletes, fragments de ceràmica a mà, i, ara no sé on vam trobar documentat, també un ganivet de sílex i diverses ascles.

De nou a la pista, anant cap a l'esquerra, ens trobem amb la Roca Foradada de Can Gol, un gran bloc granític foradat artificialment que podia haver estat utilitzat com a tomba. Amida uns 2.40 metres de llargada per 1.60 metres d’amplada i 1.30 metres d’alçada.

A la seva prospecció, es van trobar diverses ascles de sílex i variats fragments ceràmics del Neolític final i d'època ibera. Els arqueòlegs la col·loquen temporalment vers el III mil·lenni a.n.e., tot i que esmenten que el més probable és que fos de la segona meitat, ja a era calcolítica, vers el 2500 i el 2000 a.n.e.

També cal dir que just davant seu hi ha un aflorament rocós que conté diferents gravats, tots ells moderns.

Vist tot això, continuem baixant per la pista que seguíem i arribem a l'asfalt, sense desviar-nos, per error, a la dreta per a arribar al dolmen de Can Gol I. Quan ens adonem de l'error, ja som massa lluny i cansats i decidim tornar-hi frescos un altre dia. I aquest dia va arribar uns mesos més tard. Amb el cotxe, ens acostem fins el final del carrer de la Ruta Prehistòrica. A mà esquerra, es troba un xalet, en venda quan hi vam anar, al jardí del qual es troba el megàlit, de tipus galeria catalana.

La foto està feta des del carrer, però la vorera puja en aquest tros expressament per a poder veure el dolmen còmodament. La cambra fa 3.5 m metres de longitud per 1.80 d'ample i 1.90 metres d'alçada conservada. Ara, el que més impressiona és que el corredor d'accés es conserva intacte, fent aquest una llargada de 5 metres per 1.20 d'ample i 1.35 d'alçada. Conserva part del mur de contenció i part del seu túmul, bastit amb terra i pedres, de 14-15 metres de diàmetre.

Dia 7 de Febrer del 2015: anem a fer un volt per la ruta prehistòrica de La Roca, però aquest cop aparquem el cotxe just davant de la casa on es troba el dolmen de Can Gol I, amb la sort que el propietari de la casa estava pel jardí... ens va convidar a passar per a veure millor el magnífic megàlit... des de dins impressiona bastant més... a més, feia poc que li havien fet un rentat de plantes.

El poc espai disponible per a fer una gran foto i el sol no ajuden gaire a que vist per fotografia impressioni igual que vist al natural, però bé... si algú el vol visitar, el xicot de la casa us atendrà gentilment, és molt amable.

En aquest tros de sepulcre, s'hi han dut a terme diverses excavacions, la primera el 1947 per August Panyella, que va recuperar un penjoll d'esteatita, 1 petxina perforada, 1 punta de sageta en sílex amb peduncle i aletes, 4 fragments de làmines del mateix material, 1 fragment de vas campaniforme marítim, 5 de pirinencs, 1 vora de bol hemisfèric i diverses vores de bols a mà. Totes les restes es troben dipositades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.

Amb el recull de dades, l'estil de sepulcre i el veïnat que té, Tarrús i Carreras el col·loquen a finals del Neolític, inicis del Calcolític, vers el 3000-2700 a.n.e.

Ens acomiadem del noi i ens posem a caminar vers el principi de la ruta tot tirant carrer avall i agafant la primera bifurcació a la dreta. Al final d'aquest carrer costerut, girem a l'esquerra deixant l'asfaltat tot endinsant-nos pel camí sorrenc més enganxat a les cases dels dos que hi ha.

Finalitzada aquesta ruta, ens faltarà acostar-nos al poblat iber del Turó gros de Céllecs. Esmentar que entre el dolmen de Céllecs i l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, el nostre amic Joan ens va ensenyar unes estructures megalítiques, que també hem trobat documentades a altres llocs, i que es consideren de caràcter prehistòric, que també es poden visitar. Ho expliquem a una altra entrada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Can Planes: 31T 445034 4604029

Roca Foradada de Can Planes o Pedra del Marxant: 31T 445075 4603571

Céllecs o Cabana del moro de Céllecs: 31T 444271 4601876

Plat del Molí o del Rei: 31T 444219 4602117

Inscultures de la Pedra de les Creus: 31T 443585 4602005

Pintures de la Pedra de les Orenetes: 31T 443677 4601891

Can Gol II: 31T 443145 4601707

Roca Foradada de Can Gol: 31T 443121 4601542

Can Gol I: 31T 442806 4601546

Dolmen a la Baronia de Rialb

Aprofitant un cap de setmana rural per Lleida, ens vam apropar a un dolmen, de mides considerables i en bon estat, ja que va ser traslladat l'any 1999, junt amb l'ermita que hi ha al costat (Santa Eulàlia de Pomanyons del s. XI), degut a la construcció de l'embassament de Rialb. Realment es trobava on ara és l'aigua. Per accedir-hi, a Ponts s'ha d'agafar la carretera que va a Isona (C-1412b) i agafar el camí de sorra que surt a mà dreta indicant Mas Pomanyons.

Aquest dolmen de nom Sòls de Riu o Espluga dels Tres Pilars fou descobert vers l'any 1917 per Tomàs Boix. Es tracta d'una galeria catalana amb dimensions actuals de la cambra (després del seu trasllat, el 28 d'abril del 1999), de 2.40 metres de llarg, 1.60 d'ample i 1.64 d'alçada, i un corredor de 1.10 metres de llarg, 1.60 d'amplada i 1.48 d'alçada. Però segons documenta Serra i Vilaró al seu estudi del 1927, la tomba era un pèl diferent dimensionalment parlant. Ell dona unes mides internes de la cambra de 2.30 de llarg 1.50 d'ample i 1.92 d'alçada, i del corredor 60 centímetres de llargada, 1.50 d'amplada i 1.43 d'alçada. En qualsevol cas, seguiria sent una galeria catalana, tan sols variaria el seu corredor d'accés, entre llarg i curt. Cal dir que segons alguns autors, aquest corredor deuria ser més llarg a la seu construcció.

Segons hem pogut trobar documentat, a l'excavació del 3 de març de 1999, al seu lloc original, hi havia un túmul de més de 8 metres de diàmetre, amb restes de l'anell peristàltic, que, segons la definició, possiblement era la base d'un mur de contenció de pedra en sec.

Com a restes arqueològiques recuperades al megàlit, es documenten: 1 punta de sageta en sílex, allargada amb peduncle i aletes, diversos fragments de ceràmica llisa d'una tassa carenada i 30 dents humanes, que foren reuperades per Joan Serra i Vilaró al 1927, i que resten dipositades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. De l'excavació del 1999, es documenten: fragments de 2 vasos ceràmics llisos, 2 puntes de sageta de sílex, 1 destral de pedra polida i restes d'un mínim de 2 esquelets humans, un adult i un subadult. Aquestes restes es troben dipostades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a la seu de Barcelona.

Segons en Carreras i en Tarrús, aquest megàlit seria datable vers el 3000-2700 a.n.e., entre el Neolític final i el Calcolític inicial.

Proper proper al traslladat megàlit, no tenim res a la nostra base de dades, però el que ens queda més aprop seria el dolmen del Perotillo, rescatat del mateix embassament, o els jaciments de Montmagastre.

Coordenades UTM(ETRS89):

Sòls de Riu o Espluga dels Tres Pilars: 31T 351141 4649501

Poblat a Palafrugell

Passem uns dies de vacances a L'Estartit, on el meus oncles ens han deixat el seu apartament, així que teníem molt més a prop diferents zones amb gran quantitat de megàlits. Però no tot són els megàlits, com afeccionats a la prehistòria, també ens criden l'atenció els poblats, que és el que veurem avui.

Prenem el cotxe i ens dirigim a Palafrugell, on agafem l'autovia que va a Llafranc; un cop aquí, anem vers el far de Sant Sebastià, que val la pena admirar una bona estona. Va ser construït el 1851 pel Ministeri de Foment, dins d'un projecte amb el nom de "Plan general de alumbrado de España e islas adyacentes".

Hem de tenir en compte que aquest far es veu des de 32 milles nàutiques (59 quilòmetres), fet que el fa el far més potent de tota la costa catalana. Avui en dia completament automatitzat, perdent així els tres llocs de treball que incloïa en el passat. Però, bé s'hi ha fet un hotel - restaurant, aprofitant l'encant de la contrada, que deu aportar bastants llocs de treball (pensant en positiu), perquè nosaltres el veiem tan proper a les restes que se'ns fa impossible no pensar que es deuen haver carregat part del jaciment.

Just a la part posterior de l'hotel, trobem les restes, molt i molt arreglades, del poblat iber indiketa de Sant Sebastià de la Guarda.

Situat a 156 metres sobre el nivell del mar, però tocant el penya-segat, té una superfície d'uns 300 metres quadrats, tot i que es documenta, com ja sospitàvem, que també hi ha poblat sota les modernes edificacions. Com que aquestes edificacions resten protegides (la torre de guaita és del segle XV i va ser declarada BCIN), no s'ha pogut saber del tot quin és el total d'espai ocupat d'aquest nucli, però, segons informa la ruta dels Ibers, podria ser d'una hectàrea. La cronologia atorgada al poblat és vers el segle VI a.n.e. amb ocupació que va perdurar fins l'I a.n.e.

El que podem veure del poblat són quatre cases de dues estances cada una, amb els seus carrers, que es veuen perfectament després de l'estudi i posterior consolidació de la Universitat de Girona l'any 1998. Aquesta barriada que resta visible és datada vers el segle V-III a.n.e.A més, s'observen 20 sitges, algunes d'elles d'entre 4 i 5 metres de profunditat, dividides en 2 grups i diversos forns de metall.

Segons ens ha semblat entendre, aparegueren dues esteles funeràries amb unes llances superposades com a decoració a l'excavació del jaciment (a les nostres visites hem vist aquest estil decoratiu, però lluny d'aquí), un altre objecte de culte d'origen grec i 5 vasets de ceràmica de producció local.

Inserim un dibuix de les esteles per Ramón Álvarez.

Dibuix de Ramón Álvarez

L'assentament fou descobert vora l'any 1960 per Joan Badia i Homs, acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts nascut a Palafrugell. Ell mateix i uns quants veïns de Palafrugell feren les primeres intervencions arqueològiques al jaciment. Des del 1998 fins el 2009, aquesta tasca va ser feta per la Universitat de Girona amb el suport de l'ajuntament de Palafrugell, que actualment encara s'encarrega de la seva protecció i explotació.

Coordenades UTM(ETRS89):

Poblat de Sant Sebastià de la Guarda: 31T 516795 4638406

Dòlmens i inscultures a Vilajuïga I

Avui, fem part de la ruta dels dòlmens de Vilajuïga... tot i la calor insoportable.

Primer de tot, dir que, seguint els cartells de senyalització, ens vam perdre el primer dolmen de la ruta del Palau Robert (Vinya del Rei)... Tot i això, els altres quatre dòlmens situats de pujada cap a Sant Pere de Rodes no tenen pèrdua. Això sí, el camí és força costerut i estret, caminant alguns trossos per sobre de les pedres de delimitació de finques. I, si a més fa un sol de justícia de ple agost, ja es pot entendre perquè només vam fer la meitat de la ruta. La part de baixada, la deixem per a la primavera.

Agafant la carretera que va de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes (GIP-6041), poc després del quilòmetre 1, es pot deixar el cotxe a un espai a mà dreta, sota d'un gran arbre. Aquí ja comencen les indicacions que ens duran a fer tota la ruta. Però, atenció, us perdreu el dolmen de la Vinya del Rei si a la bifurcació on indica que és cap a l'esquerra la seguiu. Per anar a la Vinya del Rei, s'ha de seguir recte. Si aneu cap a l'esquerra, anireu a aquest, el dolmen del Garrollar.

Aquest sepulcre és de tipologia sepulcre de corredor i, com bona part dels dòlmens d'aquesta zona, correspon al Neolític final, vers el 3400-3200 a.n.e. Es troba força ben conservat, ja que disposa de tota l'estructura original de la cambra i bona part del túmul de pedruscall que l'envoltava, el qual amida 12-13 metres de diàmetre, sense restes de cròmlec peristàltic. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 2.10 metres de longitud, 1.90 d'amplada i 1.65 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Les excavacions del megàlit no han estat gaire profitoses, ja que en cap de les dues excavacions documentades que hi ha no es va trobar res, la primera produïda per Isidre Macau l'any 1932, i la segona per August Panyella i Miquel Taradell el 1942.

Seguint la ruta marcada i pujant la muntanya uns 200 metres, arribem al dolmen de la Talaia.

De nou, un sepulcre de corredor, aquest datat a finals del IV mil·lenni a.n.e., a finals de l'era neolítica, entre el 3200 i el 3000 a.n.e.  Es conserva força bé, tot i que li manca una part del corredor. El túmul construït per erigir-lo és mig visible, de tendència circular, i amida uns 7 - 8 metres de diàmetre, amb restes d'un mur de contenció bastit a partir de pedra en sec. Pel que fa a la cambra, té unes dimensions de 1.60 metres de longitud, 1.10 d'amplada i 1.18 metres d'alçada.

El 1942 fou excavat per August Panyella i Miquel Taradell, que rebaixant 30 - 45 centímetres recuperaren 4 fragments de ceràmica a mà corresponents a petits vasos llisos. Aquests es troben desapareguts a dia d'avui, tot i que Panyella i Taradell els desaren al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Seguint només 50 m més el mateix camí, arribem al dolmen de les Ruïnes.

Ens trobem davant d'un nou sepulcre de corredor, que també correspon a finals del IV mil·lenni a.n.e., entre el 3200 i el 3000 a.n.e. Consta d'un túmul de tendència circular de 7 - 8 metres de diàmetre i amb restes de mur de pedra en sec com a sistema de contenció del megàlit. D'altra banda, la cambra mesura interiorment 2.15 metres de llarg, per 1.40 metres d'ample i té una alçada conservada de 1.40 metres.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

A l'excavació que va rebre l'any 1942 a mans d'August Panyella i Miquel Taradell, es van localitzar diverses restes òssies humanes molt malmeses i fragments de ceràmica a mà, que van ser dipositats al Museu Arqueològic de Catalunya, a Barcelona, però que avui en dia també resten desaparegudes. Aquestes restes fan pensar en reutilitzacions al Calcolític. L'any 1983, l'Enric Carreras i en Miquel Dídac Piñero, membres del GESEART, recuperaren en superfície i dins la cambra una punta de sageta de sílex amb peduncle i aletes, que fou dipositada a l'antic Museu-Arxiu de Palafrugell.

Continuant la pujada, arribem a l'últim dels dòlmens, el de la Carena.

Sepulcre, que pertany a finals de IV, inicis del III mil·lenni a.n.e., vers el 3000-2700 a.n.e. pel que és el sepulcre més "jove" de tots. Es tracta d'una galeria catalana de finals del Neolític, inicis del Calcolític. Consta d'un túmul de tendència circular de 7-8 metres de diàmetre sense restes d'anell de contenció. La cambra sepulcral amida interiorment 2 metres de llargada per 1.60 d'amplada i 1.20 metres d'alçada.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Arqueològicament parlant, el 1932, l'Isidre Macau va recuperar una destral de pedra polida, i, l'any 1941, Rafael Barnés hi va trobar alguns ossos i dues peces discoïdals d'esteatita negra corresponents a un collaret.

Seguim l'ascensió, arribant a la plana que hi ha davant la carretera a la que hem deixat el cotxe a baix de tot. A aquesta plana, surt un camí a la dreta que et porta a uns quants dòlmens més (els quals no veurem avui). Just arribar al pla, a la nostra esquerra veiem les inscultures de les Creus de la Carena I.

Aquest roc amida uns 145 centímetres de llarg per uns 70 centímetres d'ample, essent quasi rectangular i els gravats (creus i cassoletes) ocupen gairebé tota la superfície. Destaquem a banda una de les creus, que va ser resseguida amb una eina metàl·lica a l'era medieval, fàcil de veure, per la seva secció i la seva fondària.

Imatge extreta del llibre "Poblats, dòlmens i menhirs" (Josep Tarrús)

Com hem comentat, hi ha uns altres dòlmens propers i la roca amb inscultures no està pas sola... però aiò ho deixem per a un altre dia.

Coordenades UTM(ETRS89):

El Garrollar: 31T 510090 4686454
La Talaia: 31T 510276 4686525

Les Ruïnes: 31T 510303 4686528

La Carena: 31T 510414 4686548

Inscultures de les Creus de la Carena I: 31T 510711 4686605

Poblats a Matarranya II

El dia que tornàvem cap a Catalunya, com m'havia quedat amb l'ànsia d'Els Castellans, li proposo a la Cris d'anar a veure algun poblat fàcil de tornada. Ella accepta i posem rumb als poblats de les Escodines i San Cristóbal amb el maleter del cotxe ple a rebentar de coses.

Des de Vall de Roures / Valderrobres, agafem el cotxe i tornem a anar a Calaceit / Calaceite passant per davant dels poblats de San Antonio i Tossal Redó. Un cop a Calaceit, girem a l'esquerra per la N-420 en la qual, al cap d'un quilòmetre, agafarem la bifurcació que mena a Massalió / Mazaleón, on no hi arribarem, ja que els poblats són abans.

Primer trobarem senyalitzats a la dreta, els dos poblats ibers d'Escodines, Escodines Altes i  Escodines Baixes. A la seva excavació, en la que va sorgir diversos motlles de fosa de destrals, i quantiós material ceràmic a mà, es va determinar que, molt probablement, aquests dos poblats eren realment un de sol, degut a la poca distància entre ells (uns 100 metres, que avui en dia són un camp d'arbres fruiters), la urbanització i restes trobades. Tot i això, avui en dia els segueixen considerant dos jaciments.

Aquest és Escodines Altes, que es troba situat a la part alta del turó.

S'ha de dir que, adaptant-se a l'orografia del terreny, el seu urbanisme és un xic diferent a l'habitual, bàsicament és una agrupació d'estances, i que amb el plànol aeri que hem pogut veure a Iberosenaragon, que és el web del consorci de patrimoni ibèric de l'Aragó, sembla que disposi de dos/tres petits carrers que donarien accés a les estances.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

I aquest, Escodines Baixes, amb Escodines Altes a la part superior del turonet. Aquí, l'urbanisme establert és bàsicament una filera de cases adossades a una filera rocosa natural i un únic carrer central que donaria accés a les estances.

Com hem fet abans, inserirem la vista aèria que presenta el web d'Iberosenaragon.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

Segons les troballes obtingudes, l'assentament data del segles VIII i VII a.n.e., a plena transició del Ferro-Iber.

Un cop fetes les fotografies, tornem al cotxe i continuem direcció Massalió / Mazaleón i, poc abans d'arribar al poble, veiem el rètol indicatiu del poblat de San Cristóbal (despoblado segons el cartell). Es pot pujar amb cotxe fins al poblat, el camí està habilitat per a que els feligresos puguin anar a l'església de San Cristóbal, just al costat del poblat. Que poguéssim pujar amb el cotxe fins allà mateix va anar de conya, el temps se'ns tirava a sobre. I més quan el vam veure, ja que ens va semblar bastant gran, i t'hi estàs una estona.

Aquest poblat de forma allargada, com sempre adaptada a l'orografia del terreny, defensivament parlant, consta d'una muralla i diverses torres als punts on aquesta seria de més fàcil accés. Aquesta protegeix un poblat amb una urbanització a raó d'un carrer que donaria accés a grans estances, totes en la mateixa direcció, amb diverses torres defensives darrere les llargues cases.

Extret de https://www.iberosenaragon.net/

Tot i que, sent sincers, creiem que falta prou per excavar i poder definir els límits del poblat i el seu urbanisme complet. Començant per l'aparcament de l'església, que es veu a la part superior del poblat, també sota de l'edificació religiosa i tota la plana que hi ha a la nostra dreta d'aquest, fins a arribar als murs que es veuen, que amb total sinceritat no sabem de quina època deuen ser. Per tot això, es podria tractar perfectament del poblat més gran de la zona als segles VII i VI a.n.e.

La necròpoli associada al poblat de San Cristóbal vam visitar-la en una altra ocasió, ja que encara no l'havien restaurat, la podeu trobar aquí: Sepulcres, poblats, gravats i pintures al Matarranya V. Des del poblat, s'hi pot anar caminant i està senyalitzada mitjançant el sender local S.L.-TE-18.

Acabada la visita, comencem la tornada a casa, que tenim força quilòmetres per endavant.

Coordenades UTM(ETRS89)

Poblat d'Escodines Altes: 30T 742341 4547737

Poblat d'Escodines Baixes: 30T 742509 4547584

Poblat de San Cristóbal: 31T 257323 4548835