Dòlmens a Gombrèn

Avui, fem nit al Ripollès a una casa rural prop de Ripoll (El bressol de Catalunya). Ens llevem, agafem forces amb l'esmorzar i posem rumb al santuari de Montgrony. En arribar-hi, visitem les dues ermites; la de Mare de Déu de Montgrony, ubicada just després de l'aparcament.

I seguint les escales vers el cim de la muntanya, trobem la de Sant Pere de Montgrony. A la que li dediquem un parell de fotografies.

La part del davant...

... i una altra per darrere, on hi ha una maca i àmplia esplanada de gespa, just abans de començar el bosc.

Vistos els bonics edificis religiosos, tornem a baixar fins l'aparcament, on agafarem un camí que surt a l'esquerra just on comença aquest i que indica Gombrèn entre altres destins. Per aquest camí, sortirem a una esplanada, on, habitualment, hi ha gent fent escalada a les parets del costat de l'ermita de la Mare de Déu de Montgrony (a la foto de l'ermita, es veu l'esplanada sota de l'edifici, a la seva dreta, amb un escalador mirant-s'ho). Creuem l'esplanada, prenent unes escales amb barana de fusta i, al poc, aquestes escales es tornen corriol. Aquest és el tram més fotut de la petita ruta, més que res per la seva inclinació. Tot anant pel corriol, trobarem un cartell indicatiu a la font de la Mare de Déu, seguint tot recte, i Pardinella a l'esquerra. Prenem aquest últim i el seguim fins a petar a un pista forestal, on, creuant-la, al prat de l'altre costat, trobarem el petit dolmen de Pardinella o Coll de Pardinella.

 

Es va descobrir cap l'any 1920 mentre es feien tasques de desforestació per guanyar espais de pastura, tot i que oficialment, la seva troballa, se li atorga a Maties Pallarès vers el 1925. Segons hem trobat documentat, fou excavat pels veïns del poble poc abans del 1925 i vers el 1936 per Josep Colomines, que documenta que va trobar quantitat d'ossos humans i diverses restes ceràmiques.

A aquesta cista neolítica amb túmul, que es troba a 1250 metres d'alçada i està prou ben conservada, falten ben poques lloses, i més tenint en compte les dues molt i molt sospitoses que hi ha davant del sepulcre, ajagudes a terra. Pel que fa a la cambra funerària, en sabem que amida interiorment 1.30 metres de llargada, 80 centímetres d'amplada i 70 centímetres d'alçada.

D'altra banda, l'obra tumular fa entre 5/6 metres de diàmetre i no conserva cap resta del cròmlec peristàltic. Per últim, com ja hem indicat, per la seva morfologia, aquesta tomba és neolítica, de vers el 3900-3400 a.n.e.

A dia 29 de setembre del 2018, ens veiem obligats a actualitzar l'entrada ja que s'ha descobert un nou sepulcre a poc d'arribar al santuari de Montgrony. Quan el vam visitar, no vam publicar coordenades a demanda expressa dels arqueòlegs, però creiem que ja és oportú catalogar-lo al nostre espai després d'haver-lo vist publicat a diversos llocs web i algun llibre. 

El trobarem fàcilment tot anant per la carretera de Montgrony, que porta als edificis religiosos des de Gombrèn. I uns 300 metres abans de l'últim desviament per anar als edificis, veurem una zona per a deixar el cotxe a la nostra dreta, just després d'un camí que surt de l'altre costat de la carretera. Aquí aturem el cotxe i, a peu, anem direcció oest/sud-oest uns 80 metres. No recordem si hi havia camí o anàvem camp a través, però t'apropes a un mas, on, sense dubte, sabien de l'existència del dolmen d'antic, ja que es troba a només 20 metres d'aquest.

Aquí teniu el dolmen simple dels Camps de Montgrony.

El sepulcre fou descobert per Joan Vigueras, veí de Campdevànol, que donà coneixement al servei de cultura local. Però, de fet, es tenia constància, segons antigues rumorologies, de que a aquestes contrades hi havia un altre "dolmen", a banda del de Pardinella, i així es publicava al llibre Montgrony-Gombrèn editat el 1987 per Ramon Vinyeta.

Segons el GESEART, que són els que van fer el primer estudi del megàlit el mes de maig de 2018, es tractaria d'un sepulcre, segons la seva estructura i a falta d'excavació, d'era calcolítica/Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e. En aquesta tomba, podria ser que apareguessin restes òssies, segons afirma en Josep Tarrús, degut al sòl calcari existent.

Parlem d'un dolmen simple amb la típica llosa rebaixada d'accés a la cambra funerària. Del megàlit, es conserven totes les lloses excepte la coberta, donant unes mesures d'1.97 metres de llarg, per 1.35 d'ample, distància que minva fins l'1.15 a la capçalera, i 1.45 d'alçada. Es troba contingut en un túmul d'uns 8.5 metres de diàmetre.

Amb els comentaris habituals de que segur que hi ha més megàlits a la zona ja quequeda molt bosc per investigar, ens retirem per avui.

Coordenades UTM(ETRS89):

Pardinella: 31T 425820 4679162

Camps de Mongrony: 31T 423971 4679827

Jaciment a Capellades (Abric Romaní) i menhir a Vilanova d'Espoia

Fa uns dies que sortim poc... s'acumulen els aniversaris familiars a aquesta franja de l'any; però com avui tenim lliure, anem a fer una de les visites que teníem pendents des de gairebé el principi de començar a empapar-nos de temes prehistòrics... l'abric Romaní.

Així doncs, ens dirigim a Capellades, tot anant per l'AP-7 fins a Martorell i després la B-224 fins a Capellades. Un cop allà, busquem l'abric... és fàcil de localitzar. Es troba a l'extrem del poble (Ronda del Capelló), just on comença el que seria l'antic saltant d'aigua de més d'un quilòmetre de llarg. La cinglera del Capelló, anomenada així perquè el salt d'aigua que hi havia, fruit de les aigües freàtiques que hi ha sota Capellades, anava transformant els sediments calcaris, fent tota una teulada de travertí, avui en dia encara visible. Agraïments a la Diana i en Pep, companys del web ambotes per la foto que inserim a continuació. L'abric Romaní es troba a aquesta cinglera i és un hàbitat estacional, utilitzat al Paleolític, aprofitant aquesta teulada natural.

Fotografia d'Ambotes (Pep i Diana)

Ens disposem a entrar al món del Paleolític. Jo ja m'estic imaginant tot ple de plantes i arbres a arreu (sense cotxes, ni carreteres) i un salt d'aigua amb força intensitat, al llarg dels mil cinc metres de llargada que té la cinglera... comencem.

L'abric fou descobert per Amador Romaní Guerra el 9 d'Agost del 1909, i es tracta d'un jaciment de 17 metres de potència i 27 nivells arqueològics. Ell mateix, amb el suport de l'Institut d'Estudis Catalans, començà l'excavació, dirigida per Norbert Font i Sagué i Lluís Maria Vidal. L'excavació fou aturada el 1930 amb la mort d'Amador Romaní, documentant altres jaciments de la cinglera i el que llavors ja seria l'hàbitat més antic de Catalunya (Paleolític superior, fa uns 39000)... i acabava de començar!

Els anys 50 i 60, Eduard Ripoll, amb la col·laboració de George Laplace i Henry de Lumley, el seguiren excavant.

L'excavació actual s'està duent a terme des de l'any 1983 sota la direcció d'Eudald Carbonell, i es troba a un nivell de 20 metres sota el sòl actual, on s'hi estima una cronologia de fa 70.000 anys, en ple Paleolític mitjà, per tant, Homo Neanderthalensis. S'han recuperat diverses restes òssies de diferents animals; cavalls, cèrvols, rinoceronts, cabres, senglars, lleons, etc. També varietat d'estris de pedra tallada, de sílex, negatius d'arbres, i moltes altres coses. 

Però el més important són els més de 200 fogars que s'hi han trobat ja que a través dels seus carbons i, mitjançant el C-14, s'ha pogut datar qualsevol alçada de l'excavació. I encara més remarcable, la descoberta del 25 d'agost del 2022, quan es van recuperar els primers fragments ossis humans, al nivell arqueològic "R": part d'un crani de Neandertal de fa 60000 anys.

A la fotografia podem veure en primer pla un negatiu d'arbre, del que es documenta una datació de 55000 anys i, més al fons, a les portes de la cova que han fet els mateixos arqueòlegs, s'hi poden veure les restes de diversos fogars.

Esperem haver d'actualitzar l'entrada, ja que queden uns 30 metres per excavar, i té molt bona pinta!!

Tornem al cotxe després de fer un parell d'activitats que entren amb el preu de l'entrada i anem cap a Vilanova d'Espoia, al terme municipal de La Torre de Claramunt.

Un cop arribats a Vilanova, ens dirigim cap a l'església de Sant Salvador i, al parc del costat, veiem el gran menhir de la Pedra Dreta, també conegut amb el nom de Pedra de Cabrera o Pedra dreta de la Casa Blanca.

El monòlit de la Pedra de Cabrera va ser descobert l'any 1922 pel mossèn Pere Bosch i Ferran. L'any 1929, Amador Romaní va afirmar que es tractava d'un menhir, tot i que jo, particularment, el veig com a prou dubtós, però bé, ell era l'expert. No es trobava on és actualment, era a un bosc prop del castell.

Al suposat menhir se li va perdre la pista, fins que el 1976, un altre mossèn, en Batlle i Mauerer, el va retrobar i el va plantar al costat de l'església per a embellir l'entorn del renovat temple.

Tot i que, com ja hem dit, el veiem com a molt dubtós, s'ha de reconèixer que la morfologia sembla ser, com a mínim, peculiar, i, al moment de la troballa l'any 1922, va ser fotografiat, i estava dempeus... com a poc curiós, no? Es va excavar la zona on era plantat inicialment sense obtenir cap resultat, res anormal tractant-se d'un menhir.

Ara, segons l'Enric Carreras i en Josep Tarrús, sabem que amida 2.20 metres de longitud, 1.20 metres d'ample i 50 centímetres de gruix. Ells també opinen que és dubtós, però que si realment es tractés d'un menhir deuria ser erigit vers el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3400-2700 a.n.e.

Si voleu visitar més jaciments que queden prop dels de la ruta d'avui, recomanem visitar el camp de sitges del Pla del Camaró, també al terme municipal de La Torre de Claramunt.

Coordenades UTM(ETRS89):

Abric Romaní: 31T 390568 4598737

Menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera: 31T 387715 4596917

Inscultures, cova i menhirs al Vallès Oriental i el Moianès

Avui, anem d'excursió amb en Joan a visitar racons poc coneguts de Granollers, Sant Quirze Safaja i Castellterçol.

Per començar, ens dirigim al bosc de Can Ferran, a tocar del polígon industrial del Coll de la Manya, a Granollers. Aparquem a l'alçada del número 7 del carrer Copèrnic, just on comença una tanca d'una casa que va quedar a mitges de construir i on hi ha un cartell informatiu del bosc de Can Ferran. Allà surt un corriol més que desdibuixat que baixa cap el Roc dels Carlins. Si no saps on és, millor no hi vagis! La senyalització del que fa un temps era un camí ha estat menjada per la vegetació! Sort que anàvem amb en Joan, que ens va guiar perfectament.

El Roc dels Carlins és un petit bloc granític amb tres creus esculpides. Com es veu a la foto, la pedra no és gaire gran, té una alçada aproximada de 90 centímetres per 1 metre d'amplada i 1.05 metres de gruix, personalment em va semblar més petita. Donada la presència de molsa i heura, nosaltres no vam localitzar més que la creu més gran, d'uns 29 centímetres de llargada per 17 d'amplada i una fondària de 2.7 centímetres. Segons unes notes de Gener Aymamí del 1990, les altres creus fan 17 per 4 i 12 per 10 centímetres. Només amb el nom ja veiem que ningú la considera prehistòrica, però és un jaciment curiós de veure. 

Amb els pantalons i les cames mullades per la humitat de la vegetació, tornem al cotxe i ens dirigim a Sant Quirze Safaja. Seguint la carretera BV-1341, deixem el cotxe al descampat que hi ha al costat dels barracons de l'escola del poble. Travessem la carretera i agafem una pista amb un senyal de direcció prohibida. Després d'uns metres, trobem una cadena, que podem passar pel costat, i una cruïlla una mica més endavant, on prenem el camí de l'esquerra. Sense deixar-lo, arribem a la Balma de l'Espluga i, si hi anem després de pluges fortes, podrem veure també el Salt de l'Espluga... no va ser el nostre cas, només queien alguns rajolins d'aigua i el torrent anava més aviat sec.

La foto no es pot dir que sigui gaire bona, però és la millor que vam fer... és un lloc difícil de fotografiar, car només fa 15 metres d'amplada a la part més fonda! Aquesta balma de roca calcària, de 100 metres de longitud aproximada, va ser habitada entre el Paleolític Superior i el Neolític, vers el 33000-3500 a.n.e. Als diferents sondeigs realitzats es van trobar punxons d'os, destrals de basalt, ceràmica cardial i llisa, i diverses peces de sílex.

Desfem el camí i ens dirigim ara a l'ermita de Barnils, dedicada a la Mare de Déu del Roser i davant la qual hi ha un curiós menhir. Per arribar-hi, tornem al nucli de Sant Quirze i prenem el carrer de la dreta que indica cap el casc antic i l'església. Poc abans de recórrer 400 metres, girem a la dreta per seguir de nou les indicacions cap el casc antic. Després d'un 170 metres, deixem a la dreta l'església i seguim per la carretera uns 130 metres més, passant pel costat del cementiri. A aquest punt, prenem la pista de sorra de l'esquerra i trobem una bifurcació després de fer uns 1500 metres, on agafem la branca de l'esquerra. Continuem per aquesta pista sense agafar cap desviament fins la masia de Barnils, ubicada a uns 2600 metres de la bifurcació. Aparquem davant de la masia, des d'on ja veiem l'ermita i el monòlit.

La cristianitzada Pedra dreta de Barnils o Bernils és un roc de 1.55 metres d'alçada, per 30 centímetres de gruix i d'amplada variable, essent 70 centímetres a la part superior i 90 a la inferior.

Tornem al cotxe i seguim la pista amunt uns 750 metres, on prenem la pista que surt a la dreta i girem de nou a la dreta poc després. Després de gairebé un quilòmetre, hem de deixar el cotxe i seguir a peu pel camí que ens queda un pèl a la dreta. Baixem paral·lels al torrent de l'Espluga fins trobar, dins la riera, la fita del Torrent de l'Espluga I.

No se sap ben bé si es tracta d'un menhir o d'una fita de territori, però no direu que no és estrany trobar una pedra dreta dins del curs d'una riera...

Seguim vorejant el torrent uns 400 metres fins que trobem una pista que surt a la nostra dreta. A aquest punt, a la nostra esquerra, trobem el que sembla una altra fita o més aviat un menhir, ja que la divisió de termes no passa per aquest punt.

Tornem al cotxe i ens dirigim al polígon industrial de Castellterçol, com si anéssim cap a la Casa Nova del Verdaguer. Poc després, deixem al cotxe a un aparcament a mà esquerra. Des d'aquí, anem cap a la riera de Fontscalents, on trobem El Roquer, una construcció en ruïnes que va ser un taller tèxtil entre els segles XVI i XIX.

Amb el cotxe i sense travessar la riera, seguim endavant i deixem a l'esquerra el pont del Molí Nou. Uns 200 metres després de passar la casa de Cal Murri, trobem la poua de glaç de la Vinyota a la nostra esquerra. Va ser construïda el segle XVIII i té uns 10 metres de fondària.

De nou al cotxe, retrocedim fins el pont i travessem la riera. Just després, prenem un camí a la dreta que ens duu cap a la casa d'Esplugues. És una pista un pèl malmesa i nosaltres no vam poder arribar en cotxe fins la mateixa masia, avui en dia abandonada, però ens vam quedar ben a prop. La curiositat d'aquest indret és que es troba integrat dins una balma i és situat davant d'un maco pont que travessa la riera. Tot i que es té constància d'aquest mas des del segle XIV, el que veiem actualment data del segle XVIII.

De tornada al cotxe, ens acostem a veure els enterraments del Bosc del Verdaguer i la cista del Verdaguer, ja que en Joan no els coneix, i retornem a casa. Matí de diumenge ben completet, el nostre!

Coordenades UTM(ETRS89):

Roc del Carlins: 31T 438555 4604391

Balma de l'Espluga: 31T 430148 4620249

Menhir de Barnils: 31T 432260 4622886

Torrent de l'Espluga I: 31T 432319 4622176

Torrent de l'Espluga II: 31T 431998 4621932

Dolmen a Cervià de Ter

De vegades, les previsions del temps no són del tot fiables, avui, havíem decidit anar a l'Alt Empordà perquè, en principi, era on havia de fer millor temps de tot Catalunya, però hem hagut de sortir d'allà abans d'hora perquè se'ns ha posat a ploure, també cal dir que érem a la part de l'Empordà que toca amb la Garrotxa i allà el temps és més inestable.

Bé, després del dia mig truncat (Menhirs a Agullana II i Maçanet de Cabrenys), de tornada a casa convenço al Marc d'anar a veure un dolmen pel què hem passat molt sovint i no hem parat mai. Així que sortim de l'AP-7 per la sortida Girona N i anem direcció a Cervià de Ter, primer per la N-II i després per la GI-633. Just quan agafem aquesta carretera, trobem un camí en força mal estat a mà esquerra. Podem arriscar-nos a ficar-hi el cotxe o bé el podem deixar a la dreta de la carretera, on hi ha un petit tros on podem aparcar. Ja a peu, enfilem el camí, que en pocs metres es torna planer i travessa un bosc. El camí s'acaba desdibuixant i desemboca a un ampli prat on, a mà esquerra, trobem el malmès dolmen de La Castellana o Cabana d'en Manel.

El megàlit fou descobert per Joan Vila i Barrús l'any 1942, i la primera menció la fa en Francesc Riuró al 1945 a la revista "Ampurias", titulant l'article com a "Un nuevo dolmen". publicant dimensions, localització, que era a 21 metres més al sud del seu lloc actual, i creiem que alguna fotografia.

La antiga tomba fou desmuntada pel propietari dels terrenys, i va rebre una intervenció al desembre de l'any 2003. Com ja ens imaginàvem, el que en queda realment del sepulcre, és el que sembla ser la cambra funerària (hem vist fotos del 1989), les roques informes que hi ha col·locades a mode de corredor, no sabem ni qui, ni quant les va posar, però vaja si és de la restauració oficial, no té preu, més val deixar la cambra pelada sense corredor.

En Josep Tarrús diu que es tracta d'una possible galeria catalana, amb una cambra sepulcral de dimensions màximes de 1.90 metres de longitud per 1.90 d'amplada i una alçada de 0.90 metres. També en documenta restes d'un túmul amb anell peristàlit bastit a raó d'un mur de pedra en sec de 10/11 metres de diàmetre.

Cap de les diferents fonts bibliogràfiques consultades per a aquest sepulcre esmenten troballes, ja que segurament va ser espoliat antigament i es trobava enmig d'una àrea de conreu. Tot i això, i creient que es tracta d'una galeria catalana, en Tarrús el posiciona vers el Neolític final - Calcolític inicial, vers el 3000-2700 a.n.e.

La zona fa una miqueta de pudor i el dolmen ja està vist, així que desfem el camí per arribar al cotxe i tornem cap a casa.

Coordenades UTM(ETRS89):

La Castellana o Cabana d'en Manel: 31T 490384 4656557

Necròpoli a Sant Aniol de Finestres I

Petita excursió en grup avui. Anem a Amer, amb en Manolo, la Fina, l'Alberto i la Dominique. Per arribar-hi, sortim de l'AP-7 prenent la C-63 direcció Santa Coloma de Farners. Passem Santa Coloma, Anglès, La Cellera de Ter i arribem a Amer, on, just entrar al poble, davant les primeres cases i una parada de bus, veurem un camí asfaltat que surt a la nostra dreta, amb un rètol indicant Sant Climent d'Amer. Ens hi endinsem i seguim tot rectes el camí asfaltat, fins a trobar el desviament a Sant Climent a la dreta i La Barroca tot rectes, seguirem vers La Barroca, que és el cim pel qual ens passejarem avui.

A partir d'aquí, el camí és de terra, però l'estaven asfaltant quan hi vam anar. Seguirem per aquí uns quilòmetres, fins a trobar un ampli espai a la dreta, just abans d'arribar a un tros de mas. Allà deixem el cotxe, i, a peu, en endinsem per un camí, que surt de la mateixa "zona d'aparcament", donant-li l'esquena a la carretera, en aquest tros asfaltada.

Tot anant pel camí (per cert, ple de fòssils), ens trobarem un pal indicador amb una bassa natural d'aigua al costat. En aquest punt agafarem un corriol ample, que surt un xic a la dreta del camí, en el sentit que portàvem, direcció l'ermita de Sant Roc de la Barroca. A aquest camí amb sòl de roca mare, que va pujant fins l'ermita, tornem a trobar gran quantitat i diversitat de fòssils: petxines, cargols de mar, eriçons, nummulites, etc.

Al cap d'una estona, el corriol s'endinsa pel mig del bosc, on comença a fer trossets amb cert grau d'inclinació i les arrels dels arbres, de tant en tant, surten per ell. En aquest moment, ja faltant poc per arribar a l'ermita, veurem a una corba a l'esquerra, en un tram de cert pendent, un corriol que s'endinsa pel bosc, marcat amb un amuntegament de pedres. L'agafem i en uns 25 metres arribarem al dolmen del Cementiri dels Moros de Sant Roc.

D'aquest jaciment no hi ha gaire informació, ja que, tot i estar localitzat en un lloc prou fàcil d'arribar, no s'han fet gaires prospeccions. Sabem que l'Albert Fàbrega amb en Josep Agustí hi van treballar, determinant una amplada de 0.80 metres i una llargada de 1.80 metres.

Ara en actualitzar l'entrada i fer les fitxes del jaciment a gener del 2026, podem aportar més informació gràcies al compendi megalític de Catalunya de l'any 2022 d'Enric Carreras i Josep Tarrús. Ells aporten unes dimensions de 1.70 metres de llarg, 0.95 metres d'ample i 0.80 metres d'alçada conservada. Es tracta d'una possible cista neolítica semienterrada amb túmul. Diem possible perquè hi ha, als volts, restes evidents d'un assentament iber i un altre d'alt-medieval, fet que fa possible una confusió amb tombes d'aquestes eres; personalment, no ens ho sembla gens, ni iber, ni alt-medieval.

Per tant, i segons en Josep Tarrús i Enric Carreras, aquesta tomba fou bastida al Neolític, vers el 3900-3400 a.n.e.

Aquest sepulcre té just al costat uns forats, no naturals i amb alguna llosa a l'interior, que ara sabem que, segons Josep Tarrús i Enric Carreras, serien mes tombes del mateix estil que l'anterior, per tant es tractaria d'una petita necròpoli de 5 cistes .

També cal dir que en Fàbrega i l'Agustí esmentaren que, encara que el conjunt podia semblar quelcom relacionat amb l'edat alt-medieval, el fet de tenir una cista ens ubica clarament a la prehistòria, donant-li encara més consistència el conjunt de lloses del costat i el poc visible túmul.

De nou al camí principal, pugem fins l'ermita, on fem parada tècnica, que s'han de reposar forces. Fem una ullada a les maques vistes des de l'ermita.

Foto de Manolo Lara

Tornem cap al cotxe fent el camí a l'inrevés, agafant alguna petita variant per baixar del cim de la Barroca, però no allunyant-nos gaire del camí principal.

Quan arribem al cotxe, decidim anar a dinar al parc de Sant Salvador, al costat de la riera de Santa Coloma de Farners. Allà fem el "picnic" i el cafè al bar que tenen muntat. Jo ja pensava que ens acomiadaríem, però en Manolo tenia preparada una visita més. Així doncs, el seguim per l'AP-7, sortint-nos a Hostalric. Llavors, vam passar per sota l'autopista per un dels diversos passos estrets que la creuen, dirigint-nos cap a la zona de Fogars. Un cop creuada, seguirem el camí ample de sorra que hi ha direcció Barcelona. Passarem una gran casa i, just després, el camí s'allunya de l'autopista i, quan aquest es torna a apropar, deixem el cotxe enganxat a la vora.

Ens posem a caminar i el camí es torna a allunyar de l'AP-7 vorejant un camp conreat; al poc, es torna a apropar i llavors agafarem un camí a la nostra esquerra que puja vers les muntanyes. Caminant per ell, surt un camí a la dreta, gairebé a la nostra esquena en el sentit de la marxa, que en pocs metres ens porta a un trílit modern.

Per internet, hem trobat fonts que asseguren que és un dolmen... ni de broma, encara que hi ha una gran pedra just al davant, en posició com si fos la de capçalera.

Tornem al cotxe i ens encaminem cap a Mollet, on anem a prendre una cervesa tots sis per acomiadar la diada.

Coordenades UTM(ETRS89):

Necròpoli del Cementiri dels moros de Sant Roc: 31T 471812 4651903

Menhir a Sant Hilari Sacalm

Avui farem una visita ràpida a un menhir a Sant Hilari Sacalm. L'excursió no era per a veure megàlits en sí, volíem visitar el poble d'Osor, però vam aturar-nos ja que hi érem.

Entrem a la capital de Les Guilleries tot anant per la carretera d'Arbúcies (GI-550), fins al punt on aquesta s'ajunta amb la GI-551 que ve a la nostra dreta. Just al davant, a una petita zona enjardinada, veurem el menhir de la Pedra Llarga.

Monòlit prehistòric descobert l'any 1875 per Francesc Martorell Peña, que ha estat estudiat per gran quantitat d'arqueòlegs. Es tracta d'un menhir fal·liforme, que ha patit reaprofitament per part de l'església, com demostra el forat que té a la part superior, fet inequívocament per plantar-li una creu cristiana. No coneixem la seva ubicació original (tot i que va ser reaixecat pels veïns al seu lloc original el 1886), ni si tenia quelcom associat. Realment, ens sobta que no es documenti cap dolmen a Les Guilleries, tot i que sí diverses coves, algunes de difícil accés.

Morfològicament parlant, el menhir amida 1.86 metres de llargada visible, 0.65 metres d'ample i 0.60 metres de gruix. Per l'estil de menhir, en Carreras i en Tarrús el posicionen temporalment vers el Neolític final, entre el 3400-2700 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim a Osor, que es troba a 16 quilòmetres seguint la GI-542, que surt del mateix Sant Hilari. Tot anant per aquesta carretera, trobarem a una corba un petit salt d'aigua, on creiem que, per la part baixa de la muntanya,hi ha una cova prehistòrica.

Seguim un xic més i arribem a Osor, poble on em va cridar l'atenció la gran quantitat de fonts que tenen, la veritablement preciosa riera que hi ha i la pau i tranquil·litat amb la que viuen.

Arquitectònicament, no és d'aquells pobles que diguis preciós, però s'ha de reconèixer, que els ponts sobre les rieres i molts raconets del poble són realment maquíssims. Hi ha una ruta circular marcada als carrers indicant els llocs més interessants de la població.

Per acabar, només dir que la població era de 452 habitants l'any 2012, però no és un poble condemnat a l'extinció imminent, ja que hi ha escola.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de la Pedra Llarga: 31T 459839 4635664

Megàlits a Senterada (Cérvoles i Puigcerver)

Últim dia de les mini-vacances pel Pallars. Ens llevem d'hora, carreguem el cotxe i ens dirigim al nucli de Senterada. Un cop allà, agafem la L-503 direcció la Pobleta de Bellveí i, abans de sortir del poble, prenem un desviament a la dreta que va al càmping i Puigcerver. El seguim fins a arribar al nucli, on uns metres abans, a la corba existent, aparquem al cotxe.

A peu, agafem un camí que surt al vèrtex d'aquesta corba enfilant-se vers la muntanya. El seguirem fins que veiem una corba a l'esquerra amb un camí a la nostra dreta. Aquest camí va vorejant un camp de conreu. Bé, doncs localitzem el menhir de Cal Casó al bell mig del camp. Del que en podem dir, sense entrar en termes arqueològics, que aquest és el seu nom correcte "Casó", no "Gasó", com el podem trobar anomenat en diverses webs i llibres. Ens ho van dir els amos del mas.

Fou descobert per Xavier Lopez, veí de Puigcerver, l'any 2000, i es tracta d'un menhir antropomorf que amida 2 metres de llargada per 1.85 metres d'ample, i un gruix màxim de 80 centímetres.

Com tots els menhirs, és de difícil datació, tot i que en Carreras i en Tarrús el col·loquen a la línia temporal entre el Calcolític i l'antiga Edat del Bronze, vers el 2700-1800 a.n.e.

Tornem al cotxe i ens dirigim a Cérvoles. Per arribar-hi, és un pèl complicat, però bé, anem al poble de Senterada on, a l'avinguda Flamicell, veurem el que deu ser l'únic bar del poble. Al seu costat, la carretera s'estreny per tornar a fer-se ample després de les cases. Tot just passar aquest punt, girarem a l'esquerra, per un camí que puja vers la muntanya. Seguirem aquesta pista direcció Burguet, passarem el nucli i seguirem fins que veiem la senyalització del nucli de Cérvoles. A aquesta bifurcació de camins, deixem el cotxe a un racó.

A peu, agafem el camí de la dreta, "el que no va cap al nucli", i anem per ell, tot rectes, fins arribar al sepulcre, després d'un bosc i una corba molt tancada a la dreta, amb una pista que surt cap l'esquerra. A uns metres de finalitzar la corba, veurem el megàlit a una zona sense arbres, també a la dreta del camí (hi ha un pal indicatiu). Cal dir que aquest dolmen es troba a 1366 metres d'altitud.

El dolmen de La Cabaneta dels Moros, també anomenat Serra de Camporan, de Sant Roc o de Cérvoles és del tipus constructiu denominat com a cambra pirinenca, un estil de dolmen simple, de fet, com tots els sepulcres de la zona, per tant el datarem com la resta, entre el 2700-1800 a.n.e. Té unes dimensions de 2 metres de llarg, una amplada de 1.40 metres i una alçada, si no estigués caigut, de 1.45 metres. Dir també que la llosa porta resta estintolada a uns metres de la cambra sepulcral. El dolmen consta d'una obra tumular sense restes d'anell de contenció d'uns 12/13 metres de diàmetre.

Fou descobert l'any 1922 per Josep de Calassanç Serra Ràfols i sabem que, al ben poc, el va excavar, sense trobar cap resta arqueològica. També sabem que l'any 1991 va patir una altra prospecció per part de la Generalitat, de la qual desconeixem els resultats. Però de fet, com ja hem dit, no tenim constància de que s'hagi trobat cap tipus de material arqueològic al sepulcre en cap de les seves excavacions ni visites documentades. Tot i això i segons la seva clara morfologia, el podem datar entre el Calcolític i el Bronze antic, vers el 2700-1800 a.n.e.

Ara tornem enrere i prenem aquella bifurcació que hi ha al principi de la corba, ara al final de la mateixa. Anem baixant per ella, entre cavalls, passant una construcció, i seguim baixant direcció l'extrem d'una llengua de la mateixa muntanya, sense vegetació. A mig camí d'arribar al final d'aquesta, trobarem, al bell mig d'ella, tres grans rocs, anomenats les Lloses de Sant Roc.

Aquestes lloses, al nostre parer, tenen tota la pinta de ser un sepulcre en fase de construcció, veient el terreny. Jo crec que era un sepulcre que volien erigir a l'extrem de la llengua de terra, dominant tota la vall. Aquesta hipòtesi encara pren més força quan a poca distància dels rocs es trobà ceràmica epicampaniforme, típica del Calcolític i inicis del Bronze.

Tot i això, segons en Carreras i en Tarrús al seu llibre sobre el megalitisme a Catalunya, diuen que no es tractaria de les restes de cap sepulcre segons el seu entendre i que les lloses resten amb aquest aspecte per l'erosió natural.

Les dimensions dels rocs són semblants entre ells, menys la de la dreta de la fotografia, que és un xic més petita, tant de llarg, com d'ample, i un pèl més estreta.

Ara sí, tornem al cotxe i emprenem el camí de tornada a casa, que s'han acabat les vacances, però tornarem a la zona.

Coordenades UTM(ETRS89):

Menhir de Cal Casó: 31T 331371 4687205

Cabaneta dels Moros de Sant Roc o de Cérvoles: 31T 327418 4685380

Les Lloses de Sant Roc: 31T 328216 4684970

Dòlmens i necròpoli a Senterada

Tornem a la muntanya, avui amb la intenció de veure el famós dolmen de la Casa Encantada, al Pallars Jussà. Per intentar localitzar-lo, prenem la N-260 direcció El Pont de Suert i, després del quilòmetre 332, agafarem un desviament a l'esquerra que ens durà a Corroncui. Seguirem aquesta carretera, passant per dos passos canadencs per a camions i cotxes, fins que veiem a la nostra esquerra, poc abans d'arribar al poble, una zona mig habilitada per a deixar el cotxe, al costat d'un camí sorrenc ben definit que puja vers la muntanya i amb un pal indicador del dolmen de la Casa Encantada.

Allà deixem el cotxe, carreguem les motxilles i ens posem a caminar pel camí mentre pensem que amb un 4x4 et pots estalviar el tram. La pujada s'acaba a un pla, per a mi espectacular, al qual vas caminant per sobre una manta de gespa, com si fos tallada del dia anterior, un típic paisatge d'alta muntanya amb matolls i gespa.

Seguirem pel camí, que es va desdibuixant, però tranquils, no té pèrdua i, a més, està marcat amb franges grogues. Baixem cap a un turó que hi ha, el creuem i seguim baixant, fins al turó següent per una roureda. Després d'aquesta, pugem un xic i, al punt més elevat, just al costat del camí, trobarem el dolmen de la Casa Encantada.

La cambra pirinenca (encara que temps ençà fou catalogada com una cista megalítica) de la Casa Encantada està datada del 2000-1500 a.n.e. (datació antiga) i reutilitzada fins a l'Edat del Bronze. Fou el primer megàlit documentat a Catalunya, vers l'any 1872. La publicació inicial, però, resta desapareguda, encara que es coneix l'autor, l'any i el lloc de la publicació, "expedient X". La primera notícia documentada que es té d'ell és de principis del 1922, on Serra Ràfols i Bosch Gimpera l'excavaren per a la Universitat de Barcelona. Serra Ràfols tornà a excavar el sepulcre l'agost del mateix any, i, cito textualment: "Encara que no s'hi trobà res, recollirem la notícia d'haver-s'hi descobert un crani sencer i tal vegada algun altre objecte, avui tot en lloc desconegut". A això, cal afegir que, segons la Generalitat, s'hi van trobar restes humanes, ceràmiques i algunes denes d'esteatita, i, segons Carreras Candi, l'any 1900, Mir Casasses el va excavar, trobant ossos i una moneda ibèrica.

El sepulcre es troba a una alçada de 1396 metres i les seves dimensions varien segons la font d'informació. Però bé, més o menys fa uns 2.00 metres de llarg, 1.50 d'ample i vora el 1.70 metres de profunditat. Alguns autors asseguren 2.00, i fins i tot 2.25 metres d'alçada.

Ara, segons en Carreras i en Tarrús al seu recull megalític del 2022, fa 1.80 metres de llarg, 1.55 metres d'ample i 1.72 metres d'alçada, dins d'un túmul de 14/15 metres de diàmetre. El classifiquen com un dolmen simple, també anomenat cambra pirinenca per alguns arqueòlegs a les zones muntanyoses, i documenten unes troballes de les excavacions de diversos fragments de ceràmica a mà i denes discoidals d'esteatita. Per acabar, direm que el daten entre el 2700 i el 1800 a.n.e. vers el Calcolític - Edat del Bronze antic.

Un cop fotografiat i observat el sepulcre, anem a cercar el menhir i el dolmen dels Rebolls. No vam trobar el menhir en no tenir les coordenades  i haver molt rocam. Pel que fa al dolmen, està gairebé tocant Pinyana i de cop ens vam trobar que el camí és força complicat, així que vam decidir fer-ho un altre dia amb més calma i vam anar a buscar els túmuls de la serra de Comillini que ens havia dit en Manolo de tornada cap el cotxe.

A mig camí del turó on són els túmuls, vam veure un dels dos cotxes abandonats, que es diu que hi ha a la zona. Es veu, és de color blanc, i està enganxat a unes boixeres. Aquí vam aturar-nos un moment, i mòbil en mà, vam trobar un document que parlava d'un gran prat amb una cinquantena de túmuls, que a més era gairebé on érem. Jo recordava haver vist diversos túmuls, però em van semblar moderns. Ens hi vam fixar bé i, a part dels moderns, semblava que també n'hi havien d'antics.

Les fotos no són gaire convincents, però pensem que es tracta de la denominada necròpolis de la serra de Comillini o tumular de la Coscona. Consta d'uns túmuls no gaire grans que, segons la Generalitat, amiden entre 1.50 i 3.00 metres de diàmetre, tots menys el situat a la part més alta, que nosaltres no vam buscar, i, que també segons ells, té un diàmetre d'uns deu metres. La possible necròpoli tumular té unes dimensions d'una hectàrea i conté, com hem dit, una cinquantena de túmuls. Per a nosaltres, alguns d'ells eren molt clars.

No s'ha trobat cap resta que ajudi a documentar i datar la suposada necròpoli, clar que tampoc s'ha excavat res, i no s'hi documenta tampoc cap troballa en superfície. Ara, segons la nostra experiència, té tota la pinta d'una necròpoli tumular de finals de l'Edat del Bronze - inicis de l'Edat del Ferro, i podria ser que utilitzada fins l'era ibera.

Seguim el camí de tornada i arribem al cotxe en no massa. Ara, ens dirigim a veure el dolmen de Mas Pallarès, així que prenem la carretera en direcció contrària a la que hem vingut, baixem el coll de Perves per la N-260 i agafem com si anéssim a la Pobla de Segur. Just passar el quilòmetre 322, veurem una entrada bastant tancada pel nostre sentit de la marxa, ens hi endinsem i en pocs metres entrarem a la propietat privada del Mas Rossell. Nosaltres vam aparcar el cotxe just entrar per la porta, a un espai que hi ha a la dreta, sota del dolmen, i a peu vam pujar fins la casa, on vam demanar permís per veure el megàlit a l'amo, que estava tot enfeinat arreglant una punxada del tractor. Ens va obrir la tanca per a les vaques i ens va acompanyar fins al sepulcre.

Aquest tros de cambra pirinenca o dolmen simple data, com la resta de cambres pirinenques, del Calcolític, entre el 2000 i el 1500 a.n.e. (datació antiga). Segons Carreras i Tarrús a la informació més moderna del megàlit, aquest va ser erigit entre el Calcolític i l'Edat del Bronze antic entre el 2700-1800 a.n.e.

Les dimensions del sepulcre són prou espectaculars, sobretot les de la llosa de coberta, que fa 2.85 metres de llarg, per 2.46 metres d'ample i 58 centímetres d'ample. Pel que fa a la cambra sepulcral mesura 2 metres de llarg, 1.50 metres d'ample i 1.30 metres d'alçada. L'obra tumular que sustenta el sepulcre fa entre 12/13 metres de diàmetre i no té cap resta de l'anell peristàltic.

Segons hem pogut saber, l'any 1923 fou excavat sense trobar cap resta arqueològica, i el 1983 fou excavat de nou per Roser Vilardell, que en va extreure 1 nansa d'apèndix de botó i 2 denes discoidals d'esteatita i calcària.

Finalitzada la jornada, ens anem a comprar a La Pobla i a descansar, que demà volem seguir amb la recerca.

Coordenades UTM(ETRS89):

Casa Encantada: 31T 326251 4690056

Necròpoli tumular de la Coscona o de la Serra de Comillini: 31T 325077 4690009

Mas Pallarès o del Mas: 31T 328177 4689922